[Editorial Eix 11] Data: Juny de 2021
Ja fa més d’un any que la situació de pandèmia sanitària ens ha portat una extraordinària crisi econòmica, cultural i de coneixement. I de posada en qüestió, també, dels valors socials. Tot plegat es confon i s’accepta sense cap voluntat d’anàlisi crítica mitjançant paraules, expressions i frases que sovint no sabem ben bé què volen dir. Moltes, a més, són impròpies de la nostra llengua i algunes, fins i tot, inexistents.
Des de la lamentable ha vingut per quedar-se fins a les ja habituals mutació, nova normalitat, teletreball, tensió hospitalària, rastreig, comerç no essencial, interacció social, proves diagnòstiques, confinament perimetral, etc., passant per les que, més científiques, això sí, poden donar més versemblança a qualsevol comentari fet en una barra de bar: incidència acumulada, immunitat de ramat, antígens, aerosols, pangolí, AstraZeneca, RT, rebrot, etc.
També en el ram de la cultura fa molts anys que hi ha paraules i frases pandèmiques que no se sap ben bé per què es repeteixen però que, utilitzades amb eloqüència i autoritat, fan goig de pronunciar i escriure. Crear sinergies, mixtura d’usos, dinamitzar, cocreació, transversalitat, pitchings, xarxes estables, finestres d’oportunitat, mestissatges, trobades sectorials, indústries creatives, diplomàcia cultural, feedback, ecosistema interactiu, site-specific, explorar els límits, etc., són paraules i frases que tant serveixen per mirar de fer entendre allò inintel·ligible com per explicar les característiques d’un vi.
En el decurs d’aquest malaguanyat any que ens ha tocat viure, hem vist culminar aquesta grillamenta amb la també lamentable i recurrent ordre i necessitat de reflexionar. Uns mesos d’autèntic campionat diari per veure qui reflexiona més. Empentes i cops de colze per sortir als mitjans reflexionant novament sobre exactament el que ja es reflexionava fa més de 10 anys enrere. Amb les mateixes persones que aleshores ja reflexionaven i que encara segueixen reflexionant i predicant des de trones rònegues i corcades sobre les mateixes reflexions, per veure com es pot mirar de canviar-ho tot, però sense que canviï gran cosa.
Mentre hem estat reflexionant tant sobre la nostra cultura i el nostre patrimoni, assistim a un canvi de model social generalitzat que incentiva que el coneixement segueixi empobrint- se, empetitint-se, i que ens entreté amb divertimentos, atraccions per passar l’estona, deplorables concursos televisius o experimentacions de notable banalitat.
I aquesta sí que és una altra pandèmia. Una pandèmia que no coneix vacunes però que necessita intervencions socials urgents i necessàries, cultura inclosa, i en primer terme, que comportin deixar enrere esnobismes insubstancials, universalismes artificials, tocar de peus a terra, rigor i realitat, renovació absoluta, rejoveniment d’idees i aturar el desconeixement rotund del territori, i la ignorància extrema de la nostra cultura, el nostre patrimoni i, en definitiva, de la nostra nació.
Jaume Perarnau
Director del MNACTEC