El canó granífug, un giny d’artilleria agrícola

Per tal de protegir les collites de les pedregades, al segle XIX, es crea un giny insòlit: El canó granífug. El seu ús va arrelar a l’Alt Penedès per preservar els ceps

Text Daniel Sancho París, historiador
Data: Maig de 2017

Els fruits de l’agricultura sempre han tingut diversos problemes que la humanitat ha intentat evitar, controlar i eradicar. No tan sols es tracta d’insectes o fongs, sinó que tot sovint la climatologia afecta greument les collites i, en el cas de la viticultura, el raïm, que sovint es fa malbé amb les gelades, les pedregades i els vents. Per tal de preveure les afectacions de la climatologia, es van inventar tota una sèrie d’aparells per controlar i conèixer el temps, com el termòmetre, l’higròmetre, el pluviòmetre, l’anemòmetre i el nefoscopi, entre d’altres.

Un dels majors problemes d’afectació de la vinya són les pedregades, sobretot durant els mesos d’estiu, que és quan el fruit, el raïm, està crescut i a punt de ser
madur. La pedra pot arribar a provocar greus problemes a tot el cep, des de les vergues fins als pàmpols i el raïm. Per tal d’evitar la caiguda de la pedra es van idear diversos ginys d’artilleria agrícola, com el parallamps, els tubs llançacoets, les bombes hidròfugues, els coets expulsats amb llançamines i el canó granífug.

L’invent del canó granífug

Aquest invent, ideat per lluitar contra les pedregades, té forma de canó i se’n van idear diversos models. Els més coneguts van ser el Trombolon, el Maggiora i el Perras. El primer estava format per un canó, el suport i el detonador, que podia funcionar amb pólvora i gas. El canó Maggiora, de quatre metres d’alçada, s’acompanyava d’una cambra d’explosió en forma de caseta de fusta amb un aparell d’acetilè que servia per encendre el canó i que provocava un xiulet al llarg de 20 segons.

El canó Perras estava format pel canó, un con i el peu, on es col·locava un cartutx sobre el pany i s’encenia per mitjà d’una palanca que s’accionava amb la mà o amb una corda. El canó granífug i les pedregades va ser motiu d’un congrés que es va celebrar a Pàdua (Itàlia) el novembre del 1900. L’enòleg francès Pierre Andrieu va escriure que disparar contra la pedra era un èxit sempre que l’operació es fes amb previsió i de manera continuada fins al final de la tempesta. Prova d’això eren les 1.600 estacions de tir de canons granífugs que hi havia a les regions del Piemont, la Llombardia i el Vèneto, al nord d’Itàlia, l’any 1901.

Segons un article escrit pel marquès de Camps l’agost del 1900 i publicat a Vilafranca del Penedès, les detonacions a Itàlia arribaven als 2.500 metres d’altura i un únic canó abastava fins a 25 hectàrees. Al text, comentava que en països com Àustria i Itàlia s’havien creat estacions granífugues d’un abast important. Per exemple, Ístria, aleshores a l’Imperi Austríac—actualment Croàcia—, comptava amb 271 estacions granífugues; el Piemont, 440; la Llombardia, 515, i el Vèneto, 565.

Els inicis del canó granífug a l’Alt Penedès

Les primeres referències escrites de les experiències del canó granífug a l’Alt Penedès van ser a la revista quinzenal El Labriego, editada pel Centre Agrícola del Penedès, el 15 d’agost de 1900. L’aparició d’aquest article tenia intencionalitat. El 4 d’agost, l’alcalde de Vilafranca, Albert Moliner, havia convocat una reunió amb els socis del Centre Agrícola i de la Cambra Agrícola i els alcaldes de l’Alt Penedès per tal de parlar dels canons granífugs. Per aquelles dates, el president del Centre Agrícola havia rebut una carta del francès M. F. Hondeille, professor de Meteorologia de l’Escola Nacional d’Agricultura de Montpeller, que va ser publicada a El Labriego, entorn dels seus estudis sobre les calamarses i els canons granífugs i la seva experiència a Itàlia. Hondeille explicava que els canons emprats a Itàlia eren fets a mà, i desestimava els fets de fosa perquè podien explotar fàcilment i provocar accidents. També va ressaltar que les experiències havien estat positives perquè havien evitat la caiguda de pedra i, fins i tot, provocat nevades a Brescia i a Breganze.

El 25 d’agost de 1900, es va fer a la rambla de Nostra Senyora de Vilafranca del Penedès, possiblement davant de la seu del Centre Agrícola, una demostració
d’un canó granífug que havia comprat el viticultor Jaume Sabaté Herms, propietari de l’empresa Centre Vitícola del Penedès, al viticultor aragonès i constructor de canons granífugs José Cameo, que tenia una patent per fabricar-los a Espanya. A la premsa es va assenyalar que Vilafranca va ser la primera població catalana a provar un canó granífug.

Alfons Bori, constructor de canons granífugs

Alfons Bori i Vilar, propietari agrícola de Lavit del Penedès, actualment Torrelavit, va crear un nou canó granífug que patentà el 1901. Era un canó de doble efecte, que feia dues explosions. Aquest canó va ser exposat al congrés celebrat a Lió a finals del mateix any, conjuntament amb altres canons fabricats arreu d’Europa. Al maig del 1902 el canó Bori va ser exposat a l’Exposició Internacional d’Avicultura, als jardins del Buen Retiro de Madrid, i un any més tard, a l’exposició de canons i coets granífugs de València. fotografies cortesia de Teresa Bori Mestres, besnéta del matrimoni Bori-Parellada.

L’estació granífuga del Pla del Penedès

Diversos propietaris agrícoles amb terres al municipi del Pla del Penedès es van reunir el maig del 1901 per tal d’estudiar la possibilitat d’instal·lar canons
granífugs a les seves propietats, car la darrera pedregada els havia fet malbé bona part de les vinyes. A principis de juny, el diputat provincial Marc Mir Capella,
que era també propietari agrícola de Sant Sadurní d’Anoia, va impartir una conferència sobre els canons granífugs. A continuació de la seva exposició, Jaume
Sabaté Herms va presentar als assistents José Cameo, que va fer algunes demostracions de l’ús del canó. Va anar tan bé que en compraren deu en un primer moment. D’aquesta manera es va crear a Espanya la primera xarxa de canons granífugs, a imatge de les que hi havia en d’altres països europeus. El preu unitari del canó era de 200 pessetes, i la compra va ser sufragada pels mateixos propietaris, amb l’ajut de 1.800 pessetes del Ministeri d’Agricultura.

L’estació granífuga del Pla del Penedès va tenir finalment 35 canons, 19 dels quals estaven instal·lats en masies, 12 en casetes construïdes expressament i 4 en barraques de pagès, amb un abast de 2.777 hectàrees plantades de vinya als termes municipals del Pla del Penedès i de Puigdàlber, i algunes parts dels termes
municipals de Font-rubí, Terrassola, Lavit i Subirats. El pressupost de la instal·lació va fregar les 11.000 i les 12.500 pessetes.

Les característiques tècniques dels canons adquirits eren l’expulsió d’aire calent després de la detonació de la pólvora que arribava, suposadament, als 2.500-3.000 metres d’alçada, tot emetent un xiulet que trencava la tensió elèctrica de l’atmosfera. Amb cada canó hi havia dos artillers encarregats de fer anar els canons que havien estat ensenyats per José Cameo.

El 2 de setembre de 1901, el ministre d’Agricultura Miguel Villanueva, acompanyat pel governador civil de Barcelona i altres autoritats, van visitar l’estació granífuga del Pla del Penedès. El ministre va observar el funcionament dels canons de la casa Cameo, així com uns de la casa Mas de Barcelona. L’alcalde del Pla va rebre la concessió de la medalla de la comanda d’Isabel la Catòlica, i Isidor Aguiló, enginyer agrònom, i Caietà Fontrodona, president del Centre Agrícola, van ser designats delegats pel Ministeri d’Agricultura a un congrés a Lió sobre hibridació de la vinya i la calamarsa.

Per saber-ne més

• Andrieu, P.: La viticulture, ses procédés et son matériel. Masson et Cie, éditeurs, París, 1901.
• Brunet, R.: Material Vitícola. Casa Editorial P. Salvat, Barcelona, 1920.
• García Borona, F.: Pararrayos y paragranizos: artillería agrícola. Imprenta de Joaquín López, Madrid, 1900.
• Sancho París, D.: “El canó granífug a l’Alt Penedès a principis del segle xx” a Del Penedès, núm. 31, Institut d’Estudis Penedesencs, Vilafranca del Penedès, 2015.