Descobrim un enclavament insòlit, l’epicentre d’un gran complex miner i alhora la població més important d’Itàlia fundada durant el règim feixista.
Text: Eudald Serra, historiador i director del Museu de la Tècnica de Manresa.
Foto de portada: La gran plaça de Roma, nucli de Carbònia, presidida per l’església. Foto: Viquipèdia / Alex10.
Data: Juny de 2020
L’illa de Sardenya, avui dia considerada un paradís per als estiuejants, amb platges d’enorme bellesa i complexos turístics de primer ordre, amaga un passat industrial de gran importància, i que va córrer el risc, com tants altres espais industrials de casa nostra, de desaparèixer sense deixar rastre.
La fundació de Carbònia va tenir lloc en un moment històric ben conegut, a la Itàlia dels anys trenta, un país que s’havia reunificat feia poques dècades i que aspirava, o almenys així ho desitjaven els seus dirigents, a convertir-se en un nou imperi colonial, emulant la gloriosa època de l’imperi Romà. A finals de la dècada, i a causa de les desafortunades accions internacionals dutes a terme pel Govern de Mussolini, es van començar a implementar dures sancions internacionals al règim feixista italià. Fou aleshores quan es va iniciar un ambiciós programa d’explotació dels recursos miners per tal de satisfer les necessitats energètiques nacionals.
D’entre aquests recursos, el carbó era el més important. Aquest combustible fòssil, de fet, va ser indiscutiblement el protagonista de la primera Revolució Industrial, gràcies sobretot al perfeccionament de la màquina de vapor que l’enginyer escocès James Watt va aconseguir a finals del segle XVIII. El progrés del món modern es va veure abocat des d’aleshores a un aprofitament intensiu del carbó.
Motor de l’ascensor que baixava a les galeries, fins a una profunditat de 300 m. Foto: Eudald Serra.
A partir d’aquell moment, cada país va esmerçar esforços a localitzar en el seu territori aquest preuat recurs per no quedar-se enrere en la carrera industrial i alhora per dependre al mínim possible de subministraments externs.
Una ciutat de nova planta
Situada a l’extensa zona carbonífera de Serbariu, a la regió de Sulcis, Carbònia es convertí en epicentre, residència i indret d’administració d’un gran complex miner i també la població més important d’Itàlia fundada durant el règim feixista.
La planificació urbanística la va fer la Companyia Italiana del Carbó (ACAI) i els arquitectes Gustavo Pulitzer-Finali, Ignazio Guidi, Cesare Valle i Eugenio Montuori l’any 1937, per ser inaugurada tan sols un any després, el 1938, i arribar pels volts del 1940 a la finalització de les construccions. El programa constructiu haurà de ser revisat anualment per encabir l’augment de població, que arribarà al registre més elevat a principis dels anys cinquanta.
La idea inicial era poder encabir-hi fins a dotze mil habitants, assumint els principis urbanístics de la ciutat jardí, amb grans avingudes arbrades i baixa densitat de població als barris residencials, on predominarien les petites cases amb jardí. Carbònia havia de ser, a més, una ciutat moderna que l’higienisme i les evolucions tecnològiques i d’infraestructures diferenciessin de les clàssiques ciutat jardí de l’Anglaterra del segle XIX. Es tractava de crear un nucli de cases amb una plaça principal on predominessin la tranquil·litat i el benestar, emulant les antigues places de poble.
La casa, a Carbònia, es va concebre inicialment com un autèntic monument de la ciutat, que utilitzava models de baixa densitat poblacional semblants als dels països anglosaxons o del centre d’Europa en l’època, i atorgava al conjunt una imatge ruralista. Per dur a terme la construcció dels edificis, van ser escollits uns blocs simples, geomètrics, exponents del racionalisme modern i de la tendència constructiva de reduir costos.
La ciutat estaria regida per una jerarquia molt marcada i diferenciada per barris independents. Els encarregats eren a la zona central, on tenia especial importància de la casa del director. Allunyant-se progressivament del centre s’hi anirien situant els habitatges miners.
Però, tot just inaugurada, ben aviat es va iniciar el projecte de la Gran Carbònia. No hi havia prou habitatges per acollir l’arribada constant de nous miners, i va començar un procés de densificació de la població, als blocs ja existents i també amb els nous que es construïen, cosa que va demanar reduir els espais enjardinats i apostar per les cases de quatre apartaments, fins a arribar a la possibilitat d’encabir-hi cinquanta-cinc mil habitants. Aquesta fase d’expansió no va ser liderada per Pulitzer-Finali, ja que pels seus orígens jueus es va haver d’exiliar d’Itàlia.
Tren miner abandonat als afores de la ciutat. Foto: Eudald Serra.
Aquest projecte d’expansió tampoc es va poder acabar per l’inici de la Segona Guerra Mundial, però representa la dicotomia entre la visió progressista de l’arquitectura residencial i un moment de profunda mutació de la cultura italiana de la primera meitat del segle XX enmig d’un context d’auge del feixisme i d’innovacions tècniques mai vistes fins aleshores.
Una escapada arqueològica
A només quinze quilòmetres de Carbònia podeu visitar l’illa de Sant’Antioco, connectada per carretera amb la resta de Sardenya, on podreu copsar que, a més del passat miner, l’entorn de Carbònia destaca pel seu passat arqueològic sard, fenici i romà. Es poden visitar el Museu Arqueològic de Villa Sulcis i el parc arqueològic del Mont Sirai. També podeu apropar-vos a l’església de Sant’Antioco, que amaga unes excepcionals restes paleocristianes, i molt a prop les cases dins d’una cova de Villaggio Ipogeo.
El parc geominer
Des del 1964, quan va finalitzar l’activitat minera, i fins fa pocs anys, la zona es trobava en un profund estat d’abandonament i de perill de desaparèixer. Fins que, el 2006, el CICC (Centro Italiano della Cultura del Carbone) va atorgar- li el nomenament de joia de l’arqueologia industrial, fet que va significar un punt d’inflexió per a la seva preservació i estudi. A més, des del 2001, Sardenya forma part del conjunt de Geoparcs Mundials de la Unesco amb el nom de Parco Geominerario Storico e Ambientale della Sardegna.
L’actual museu del carbó i les mines visitables conserven maquinària, vehicles i models que recreen la vida i el treball dels miners, i en conjunt fan de Carbònia un indret excepcional on els visitants poden copsar la fatiga, la tenacitat i l’orgull de milers de miners que van arribar procedents de tot Itàlia per contribuir al creixement industrial.
La visita s’inicia a la nau restaurada de la lampisteria, seu de l’exposició permanent, on s’explica la història del carbó, de la mineria i de la ciutat de Carbònia. Al museu, s’hi acull una important col·lecció de llums de mina, eines, indumentària de treball, objectes d’ús quotidià, fotografies, documents… També s’hi poden veure filmacions d’època i entrevistes a miners. La visita a l’espai és lliure i tothom pot dedicar-hi el temps que necessiti, però és recomanable estar-s’hi una hora com a mínim. El recorregut a la mina es fa guiat, en una galeria dels anys trenta, on s’expliquen les tècniques utilitzades des dels inicis de l’explotació fins al tancament definitiu de l’activitat.
Un cop visitat el museu, és molt recomanable fer un tomb tranquil per la ciutat, que no deixa de ser un museu a l’aire lliure i que es divideix en sis espais principals ben indicats als plànols i fulletons que ens faciliten al museu:
- La gran mina: es poden visitar els espais restaurats, expositius i culturals, on el visitant pot trobar el punt d’informació, el museu, les guies i els serveis de visita guiada.
- La ciutat fundacional: està presidida per la gran plaça de Roma, on s’exposa el peculiar model urbanístic de la construcció de la ciutat, amb especial èmfasi en els edificis públics.
- La residència: a la Via Gramisci i a la plaça de la República s’hi troba informació sobre la història de l’hàbitat, el tipus de residència de la ciutat jardí i els serveis comunitaris
del barri. - Els arquitectes: entre la plaça Iglesias i Via Sanzio s’hi presenten la importància i la contribució de Carbònia a la cultura arquitectònica italiana de principis del 1900.
- L’origen del sistema del carbó: a Bacu Abis, a la plaça de Santa Bàrbara, es parla del procés de treball i extracció autàrquic de la zona carbonífera de Sulcis.
- Projecte de ciutat racional: a la plaça Venècia s’hi exposa i s’hi explica la darrera fase d’elaboració del projecte d’aquest nucli.
Guia pràctica
Parco Geominerario Storico Ambientale della Sardegna
Conca minera de Sulcis. Carbònia
Com arribar-hi: en tren, línia Cagliari-Decimomannu-Carbònia/Iglesias.
Des de Cagliari i altres ciutats surten diversos autobusos que porten a Carbònia.
Tour virtual
Museo del Carbone
El Museu del Carbó és obert del 21 de juny al 20 de setembre, de dimarts a diumenge, de 10 a 19 h; del 21 de setembre al 20 de juny, de dimarts a diumenge, de 10 a 18 h.
Tancat els dilluns no festius, Nadal i Cap d’Any.
La visita a la mina es fa amb guia, en grups de vint persones com a màxim, en llengua italiana, anglesa i francesa.
La visita té una durada d’1 hora.
Entrada general: 8 €; entrada reduïda,
6 €. Menors de sis anys, gratuït.