Destruïda en el decurs d’una guerra, i finalment engolida per les aigües del pantà de Darnius-Boadella, d’aquesta important foneria en queden només els testimonis de viatgers i estudiosos, plens d’admiració.
Text i fotos: Marià Baig i Aleu, doctor en ciències físiques. Membre de l’Institut d’Història de la Ciència de la UAB
Data: Juny de 2022
L’any 1790 Francisco de Zamora (1757-1812), magistrat influent a la cort de Madrid i membre del Consell de Castella, tot realitzant un viatge de reconeixement per Catalunya, anotà en el seu dietari: “Tiene el Ampurdán dos monumentos recomendables: la fortaleza de San Fernando de Figueras y la Real Fundición de Balerío de San Sebastián de la Muga”. El castell de Sant Ferran de Figueres segueix essent avui dia un monument ben conegut, però la foneria de Sant Sebastià de la Muga —el primer alt forn de Catalunya—, al terme de Sant Llorenç de la Muga, no ha tingut tanta sort. Destruïda durant la Guerra Gran (1793-1796), avui es troba sota les aigües del pantà de Darnius-Boadella.
Testimonis de primera mà
Zamora tingué l’oportunitat de visitar la foneria quan estava encara en funcionament. Ens descriu una veritable colònia industrial: “Antes de llegar a la Fábrica encontramos la represa y mina que conduce toda el agua del río a la Fábrica. La represa es de piedra, hay una buena muralla con una avanza para separar el agua de la mina en grandes avenidas […] Esta Fábrica es un compuesto de varios edificios para el único horno que hay en ella cuyo edificio es mezquino, de un grandísimo almacén para carbón que ni es conveniente ni necesario, si porque todo el año puede conducirse aquí este género como porque amontonándolo se destroza; de la casa de los oficiales, de los demás dependientes y demás operaciones de esta Fábrica, que se reducen a traer la mena de estos contornos cuyas señales indican ser ferruminosa, a tostarla en hornos, echarla después en el crisol, hacer los moldes y fundir 21 mil quintales en 15 meses de hierro cada año […] Los fuelles me parecieron muy buenos. Los levanta una palanca con contrapeso y los hace bajar una rueda que mueve el agua en cuyo eje hay unos dientes a la manera de los que mueven el mazo de un martinete”.
Les ruïnes de la foneria i l’ermita de Sant Sebastià només afloren en anys d’extrema sequera.
Cèsar August Torras (1851-1923), pioner de l’excursionisme català, quan a la primeria del segle XX visità l’emplaçament de la reial foneria veié un panorama molt diferent: “Comencen a trobar-se les primeres edificacions arruïnades de les grans instal·lacions que havien existit per a l’elaboració de municions. Era l’entrada forta del recinte. Se va seguint per damunt la vora esquerra del riu […] Van trobant-se entre els camps de conreu, els trossejats edificis de la Farga Reial. No ofereixen cap aspecte artístic. Donen sols a comprendre la gran importància que tindria aquesta fàbrica amb ses nombroses i consegüents instal·lacions de magatzems, forges i polvorins”.
Fargues catalanes i foneries de ferro colat
Coneixem per farga catalana, o mètode català, un procediment d’obtenció de ferro batut —ferro dolç—mitjançant la reducció en un forn baix de la mena (òxids de ferro), barrejada amb carbó vegetal, estimulada per la injecció d’aire mitjançant una trompa d’aigua. Sense arribar en cap moment a la temperatura de fusió, s’obtenia una massa de consistència pastosa —el masser— que era després treballada mitjançant un martinet hidràulic. Era un procés discontinu i artesanal que produïa un ferro d’altíssima qualitat, amb una extraordinària resistència mecànica i a la corrosió.
Al llarg dels segles XVII i XVIII, tot coexistint amb les fargues a la catalana, es feren enormes esforços per aconseguir sistemes més eficients de producció de ferro a gran escala. L’interès venia principalment per part de l’exèrcit, especialment per a la fabricació de canons de ferro i munició d’artilleria, elements molt difícils de produir en una farga. Amb aquest objectiu es desenvoluparen els alts forns per a la fosa de ferro colat, és a dir, ferro en estat líquid, per tal de poder ésser directament emmotllat, o posteriorment afinat, si s’havia de transformar en acer.
Detall de lres restes enterrades de la base de l’alt forn (1998).
Aquests primers alts forns empraven, també, carbó vegetal, però disposaven de sistemes molt més potents d’introducció d’aire —grans manxes hidràuliques— per arribar a la temperatura de fusió. La Real Fundición de Hierro Colado de San Sebastián de la Muga fou una d’aquestes instal·lacions capdavanteres, juntament amb unes altres de similars a Eugui (Navarra) i a la Cavada (Cantàbria).
Una descripció tècnica detallada del procés de fosa en un alt forn del segle XVIII la trobem en el Tratado de Artillería (1784) de Tomás de Morla Pacheco (1747-1812), en el capítol “Del Hierro, y de la fundición y fábrica de las piezas y municiones compuestas de él”. Entre les làmines annexes hi podem veure el “Plano del horno de municiones de S. Sebastián de la Muga”, els “Perfiles y vista de dicho horno” i el “Plano, perfil y vista de un fuelle de madera para el mismo horno”, làmines que segueixen molt de prop els plànols originals de la foneria conservats a la secció Secretaría de Guerra del Archivo General de Simancas (AGS).
Els inicis de la foneria
Pere Grau Balló, hisendat i emprenedor natural de la Jonquera, atret pels recursos miners de la muntanya de Montdevà, propers al riu la Muga, fou el veritable promotor de la foneria de Sant Sebastià. L’any 1767 obtenia, mitjançant una reial cèdula, la facultat de construir “las fraguas de martinetes y cualquiera otra fábrica y edificios que pueden ser útiles, y necesarios” per beneficiar el ferro que acabava de descobrir al terme de Sant Llorenç de la Muga. L’intendent de Catalunya proposà, però, que, donat l’interès militar de la futura producció, “S.M. incorporase a justa casación los terrenos, y que se cediesen a Balló por espacio de quince años más o menos según pareciese con las condiciones más beneficiosas a la real Hacienda”.
La compra dels terrenys del que seria el Real Sitio de San Sebastián de la Muga —prenent el nom de l’ermita propera— s’aprovà el 12 d’abril de 1767. El 3 de març de l’any següent es consignaven 200.000 rals de billó, cost inicial estimat de la foneria, que es veuria àmpliament superat. Es dictaren, també, mesures de protecció, com la de l’any 1769, que reservava un perímetre d’exclusivitat de la llenya —que incloïa gran part de la comarca— per al “nuevo establecimiento de la fundición de municiones de guerra y otros artefactos en San Lorenzo de la Muga”, cosa que originà un conflicte entre l’exèrcit i la societat civil empordanesa que acabaria essent arbitrat pel mateix ministre Pedro Rodríguez de Campomanes.
En la Guerra Gran, els intents de les tropes espanyoles per recuperar la foneria es coneixen com les “batalles de Sant Llorenç de la Muga”.
El disseny de la foneria fou encomanat a Jean Maritz de la Barolliere (1711-1790), antic Inspecteur Général des fontes de l’artillerie de terre et de la marine de l’Estat francès, que havia estat designat pel rei Carles III per a la direcció dels nous projectes de la reial foneria d’artilleria de bronze de Barcelona i de les reials fàbriques de Sevilla. La direcció de la foneria de Sant Sebastià de la Muga s’encomanà primer al francès Louis Brocard, home de la confiança de Maritz, que va ser substituït poc després pel subtinent d’artilleria Francisco Juan del Rey, autor dels plànols que s’han conservat. El 18 d’abril de 1772 una reial orde especificava que “el Rey ha resuelto que se continúe la Dirección del establecimiento de la Fábrica de Municiones de S. Sebastián de la Muga por la Secretaría del Despacho de Guerra del cargo de v.e. y que en su consecuencia se pasen a v.e. los expedientes relativos a este asunto”.
Restes de la Reial Foneria de Sant Sebastià de la Muga, actualment sota el pantà de Darnius-Boadella, tal com varen aflorar l’any 1988. L’edifici correspon a les habitacions dels operaris.
La visita de Louis Proust
L’any 1787 el comte de Lacy, director del Reial Col·legi d’Artilleria de Segòvia, va decidir enviar el químic francès Louis Joseph Proust (1754–1826), que acabava de ser nomenat professor del col·legi, a visitar la foneria d’artilleria de bronze de Barcelona i la Fábrica de Municiones de Fierro de San Sebastián de la Muga. El propòsit de la visita a la Muga li fou clarament indicat: “que haga escrutinio de las fusiones con que se extrae el hierro de sus menas, reconozca las diferentes especies de estas, los fundentes que se emplean para ello, y el modo de fundir las municiones, como las demás operaciones que se practican en aquel interesante establecimiento, de que podrá sacar todos los conocimientos precisos e importantes, que unidos a las nociones que le han proporcionado su teórica y la práctica que en pequeño había podido ejecutar en esas materias, coordine y disponga con mayor solidez las lecciones que sobre ellas debe dictar en Segovia para instrucción de los Individuos de Artillería y demás que concurran a oírlas”. Al seu retorn a Segovia, Proust publicà una completa memòria sobre les bales de la foneria de Sant Sebastià de la Muga.
La fi de la foneria de la Muga
Durant la coneguda com a Guerra Gran entre la monarquia espanyola i la República Francesa, la foneria de Sant Sebastià fou un esquer per a l’exèrcit de la República, que la veié com una important font de subministraments. Va ser ocupada el 6 de maig del 1794 en una acció llampec de les tropes del general Augereau. Els intents desesperats —i infructuosos— de les tropes espanyoles per recuperar-la es coneixen com les “batalles de Sant Llorenç de la Muga” i han estat descrites, des d’òptiques ben diferents, per autors propers a l’exèrcit espanyol o al francès.
Fou, finalment, una decisió política del Gran Comitè de Salut Pública, des de París, la causa directa del desmantellament de la foneria: “…cal afanyar-se a destruir completament les grans foneries de Saint Laurent de la Mouga, després d’haver retirat tots els projectils, el ferro colat, els models i els treballadors”. En ser la seva destrucció un acte premeditat en el decurs de la guerra, no la conseqüència directa d’una batalla, la destrucció de les parts principals, com el forn o els mecanismes hidràulics fou pràcticament total, mentre que alguns edificis residencials es mantingueren dempeus.
Una reial ordre de 1854 permeté el retorn de les restes de la foneria a mans privades. El 21 de novembre del mateix any es recollien 461 quintars de ferro que es vengueren en pública subhasta. Les ruïnes de la foneria i l’ermita de Sant Sebastià avui dia es troben sota les aigües del pantà de Darnius−Boadella i només afloren en anys d’extrema sequera.
Per saber-ne més
Web de la foneria
Bibliografia
MORLA, Tomás de, Tratado de artillería para el uso de la Academia de caballeros cadetes, vol. I. Antonio Espinosa, Segovia, 1784.
RABANAL YUS, Aurora, Las reales fundiciones españolas del siglo XVIII. Arquitectura y vida militar en la España del Siglo de las Luces, Servicio de Publicaciones del EME, Madrid, 1990.
TORRAS, Cèsar August, Pirineu Català. Guia Itinerari. Garrotxa. Companyia Espanyola d’Arts Gràfiques, Barcelona, 1918.
ZAMORA, Francisco de, Diario de los viajes hechos en Cataluña (edición de R. Boixareu). Editorial Curial, Barcelona, 1973.