La capital de Portugal és una de les ciutats més belles d’Europa. El seu patrimoni industrial forma part de la vida quotidiana, ja que els lisboetes fan servir cada dia elevadors, ascensors, trens i ponts que s’han inserit en el teixit urbà i vital. Alhora, són un potent atractiu turístic.
Text Sergi Ramis, periodista especialitzat en viatges / Fotos César Barba
Data: Juny de 2021
Com altres ciutats privilegiades del món, Lisboa s’estén sobre set turons. A més de la gran quantitat de miradors que això significa per damunt de la trama urbana, indica una cosa evident: per passejar per la capital portuguesa cal pujar i baixar molt sovint rostos gens menyspreables. Això explica que s’hagi ajudat els seus ciutadans amb ginys per facilitar-ne la tasca.
Quan es va inaugurar, l’any 1902, del sostre de l’elevador de Santa Justa, en sortien dues xemeneies, atès que l’ascensor funcionava amb vapor. Però al cap de cinc anys ja s’hi van incorporar els motors elèctrics, que, amb algunes modificacions, continuen fent pujant persones al mirador sobre el barri de la Baixa. Al final d’una escalinata hi ha l’estreta columna de ferro decorada amb filigranes neogòtiques que canvien a cada pis. Al capdamunt, un mirador on ara hi ha una cafeteria perquè els visitants gaudeixin de la panoràmica que hi ha. Pugen i baixen en glopades de 25 persones dins una caixa folrada de fusta. Una passarel·la una mica vertiginosa que s’alça 45 m sobre el terra connecta amb el Chiado.
Tramvies, funiculars i ascensors, mitjans tan enginyosos com entranyables per salvar els desnivells de Lisboa
A només tres carrers hi ha l’elevador da Glória. És un dels diversos funiculars de curt recorregut que serveixen per salvar els turons de Lisboa. Té el mateix «pare» que l’anterior, Raoul Mesnier, l’enginyer que apareix sempre lligat a aquestes infraestructures de la ciutat. El giny va començar a rodar el 1885, primer amb un sistema de cremallera que s’equilibrava amb uns tancs d’aigua fixats al davant i al darrere del vagó. Després va adoptar la màquina de vapor i finalment, al 1915, el motor elèctric.
Com aquest funicular n’hi ha d’altres, a Lisboa. El da Glória salva un desnivell del 18 % en només 276 m de recorregut i els vagons havien tingut en el passat dos pisos, si bé ara només n’hi ha d’un. El da Bica es mou a una velocitat mitjana de 25 m per minut, per la qual cosa val més no tenir pressa. El da Lavra tal vegada és el més desconegut pels forasters (i l’únic que respecten els grafiters) i està folrat per fora amb rajola decorativa típica portuguesa. Salva 188 m de recorregut.
Els tramvies entranyables
Aquests funiculars no són les úniques relíquies d’un sistema de transport públic que començà a fer els primers passos a finals del segle XIX. El sistema de tramvies continua molt viu. Algunes línies, com la 12, la 15 o la 28, encara avui donen servei a les zones més cèntriques de la capital portuguesa. Mantenen, en la mesura del que és possible, els vagons originals i una estètica vintage que no només satisfà els forasters, sinó també els nadius, que senten una gran estima pels seus tramvies. Per la configuració del relleu de Lisboa i la dificultat per aparcar a la majoria de barris, el sistema de tramvies encara és molt utilitzat.
Tramvies, funiculars i ascensors, mitjans tan enginyosos com entranyables per salvar els desnivells de Lisboa
Funiculars, tramvies, autobusos estirats per cavalls o els clàssics de dos pisos a motor de combustió formen part de la col·lecció que s’exhibeix al Museu da Carris, la companyia encarregada del transport públic a Lisboa des del 1872.
El museu té un actiu programa d’exposicions temporals, sempre lligades a la mobilitat urbana i la història de la ciutat. La col·lecció permanent està dividida en tres mòduls: el primer presenta la història del transport públic mitjançant documents i petits estris, com ara setrills de greixar, seients, màquines de perforar bitllets, etc. El segon, és on es xala més, amb vagons de funicular de totes les èpoques, fins i tot amb el rastell davanter per evitar accidents, i el tercer nucli està dedicat a vehicles més peculiars: de manteniment de les vies o vagonetes de reparació.
Una imponent estació de trens
Directament relacionat amb el món del transport, un dels atractius turístics més potents de la ciutat és l’estació de Rossio. És un element imprescindible en una ruta de turisme industrial. L’edifici té un gran valor arquitectònic, i va ser aixecat en estil neomanuelí per l’arquitecte Luis Monteiro. La terminal va començar a sentir xiulets de tren el 1891. En el hall principal, on hi ha les taquilles i les sales d’espera, llueixen les clàssiques rajoles portugueses. Si ens acostem a les andanes —no s’hi pot accedir sense bitllet, però sí admirar-les abans de passar els torns—, que són un pis per damunt de l’entrada per resseguir el vessant del turó, veurem una estructura clàssica de columnes de ferro estretes que, a mesura que guanyen alçada, prenen la forma de palmeres.
Pont Vasco de Gama. Font: Oficina de Turisme de Lisboa
Les teulades de ferro forjat, amb claraboies per il·luminar de manera natural l’espai, són obra de Gustave Eiffel. Les nou vies connecten amb la rodalia de Lisboa, i aquí s’agafa el tren per anar a la també turística localitat de Sintra, per exemple.
Lisboa s’ubica a la riba nord de l’estuari del Tajo, abans que el riu més llarg de la península Ibèrica s’entregui a l’oceà Atlàntic. Per connectar-se amb la riba oposada compta amb dos ponts monumentals.
Una gran obra uneix la zona del parc de les Nacions i la riba de Samouco. Porta el nom de l’explorador Vasco da Gama. Té més de 12 km de llargada, 10 dels quals sobre les aigües del Tajo. És el segon pont més llarg d’Europa i es va fer el 1998 per alleugerir el trànsit amb motiu de l’Exposició Internacional. Es va construir en només un any i mig.
El pont més proper a la desembocadura és el 25 de Abril (que pren el nom de la Revolució dels Clavells), una de les icones més conegudes de la capital lisboeta. Es tracta d’una estructura de ferro pintada de vermell que a alguns els recorda el Golden Gate de San Francisco. Va ser inaugurat el 1998, i té més de 2 km de llargada. És una via de peatge perquè els ciutadans entrin i surtin ràpidament de la ciutat. Però també és una visita turística molt desitjada, sobretot des que es va instal·lar un espectacular mirador batejat com a Pilar 7. El nom no és casual, ja que s’ha aprofitat la setena columna que sosté el pont per posar-hi un mirador turístic. Una passarel·la curta permet una panoràmica privilegiada sobre el riu Tajo i bona part del sector occidental de la ciutat.
Pont 25 de abril. Font: Oficina de Turisme de Lisboa
L’estructura està pensada per causar molta impressió, atès que el terra és de rajoles transparents, així com les parets. La sensació és de vertigen absolut. Es fa un recorregut entre els espais exteriors del Pilar 7 i es visita una exposició que explica la història de la construcció del pont.
El bressol de les rajoles portugueses
Ja que som al barri de Belém, podem acabar la nostra ruta de patrimoni industrial per la capital portuguesa amb la visita a tres instal·lacions que són molt a prop l’una de l’altra. La Fàbrica d’Azulejos e Faianças Sant’Anna funciona, sense interrupció, des del 1741. Va començar com un modest obrador de peces de fang. Però només 14 anys més tard va tenir un «cop de sort». Un terratrèmol va devastar la ciutat i amb la reconstrucció va començar també la moda de decorar façanes i interiors amb rajoles pintades. Això va fer créixer la fàbrica, que es va traslladar en diferents ocasions, a mesura que necessitava cada cop més espai. Des del segle XX és a l’emplaçament actual, a la Calçada da Boa Hora, on continua fent paviments tradicionals.
La factoria es pot visitar i així s’aprèn com es fan aquestes rajoles que s’escampen no només per Portugal sinó per tot el món. El procés encara és molt artesanal, i tot i que els forns són moderns models elèctrics, la decoració i el tractament manual s’imposen.
D’altra banda, la Cordoaria Nacional s’instal·là a la riba del Tajo el 1775 per produir cordes de sisal, cables, veles i tota mena d’equipament tant per a la marina portuguesa com per a la d’altres països. Tot i que l’imperi portuguès ja començava a declinar, encara hi havia molta demanda de material nàutic per abastir els vaixells que creuaven tots els mars. L’activitat fabril va cessar el 1998, però part de les naus s’han convertit en espais expositius.
Tanquem aquesta ruta amb la visita al Museu da Água, que recull la història de l’abastament d’aquest bé tan preuat a la ciutat, i a la Central Tejo, seu del Museu da Electricidade, que exhibeix la maquinària que ha donat electricitat a la ciutat des del segle XIX. Mostra dinamos, motors, calderes i generadors hidràulics.
La Central Tejo, l’antiga central termoelèctrica que va il·luminar la ciutat, acull el Museu da Electricidade
Fitxa pràctica
Fàbrica Sant’Anna
Adreça: Calçada da Boa Hora.
Tel. 351 213 638 292.
Horari: De dilluns a divendres de 9.30 a 18 h.
Preu: Entrada gratuïta.
Museu Carris
Adreça: Rua 1º de Maio, 101-103.
Tel. 351 213 613 087
Horari: De dilluns a dissabte de 10 a 13 h i de 14 a 18 h.
Preu: Entrada general, 4,5 €.
Experiência Pilar 7 Ponte 25 Abril
Adreça: Avenida da India, pilar 7 da Ponte 25 de Abril.
Tel. 351 211 117 880.
Horari: Horaris variables, consulteu el web oficial.
Preu: Entrada general, 5 €; gratuïta amb la targeta Lisboa Card.
Central Tejo
Adreça: Avenida Brasilia, 1.300.
Tel. 351 210 028 190.
Horari: De dimarts a diumenge de 10 a 18 h. Visites guiades els diumenges a les 11 h i a les 15.30 h.
Preu: Entrada general, 9 € (inclou l’entrada al Museu de Arte, Arquitetura e Tecnologia).
Estació de Rossio
Adreça: Rua 1º Dezembro, 125.
Horari: Sempre obert.
Preu: Entrada lliure.
Cordoaria Nacional
Adreça: Avenida da Índia, 1.300.
Tel. 351 213 637 635.
Horari: De dilluns a dissabte de 10 a 19 h; diumenges de 10 a 20 h.
Preu: Entrada gratuïta.
Museu da Água
Adreça: Rua da Alviela, 12.
Tel. 351 218 100 215.
Horari: De dilluns a divendres de 10.00 a 17.30 h.
Preu: Entrada general, 4 €.
Ascensors i tramvies de Lisboa
Horari: De dilluns a dijous de 7.15 a 23.55 h; dissabtes de 8.45 a 0.25 h; diumenges i festius de 9.15 a 23.55 h (Pot haver-hi diferències entre els ascensors segons el barri).
Preu: Preu general, 3,80 €. Es pot fer servir el bitllet d’anada en un ascensor i el de baixada en un altre. La targeta Lisboa Card permet pujar-hi gratuïtament.