Un canal del segle XIV que porta aigua del riu Llobregat a la ciutat de Manresa va ser clau, segles després, de la revolució industrial a la capital del Bages
Text: Eudald Serra Giménez, historiador i director del Museu de la Tècnica de Manresa.
Fotos: Genís Saez.
Foto de portada: La séquia de Manresa al seu pas per Sallent.
Data: Desembre de 2019
L’any 1339, després de diverses temporades de sequera i males collites, els consellers de la ciutat de Manresa proposaren al rei Pere el Cerimoniós la construcció d’un canal que portés l’aigua del riu Llobregat des de la població de Balsareny fins a la ciutat de Manresa. Si bé el riu que passa per la població és el Cardener, al seu pas per Cardona augmenta la salinitat i, per tant, les seves aigües perden qualitat. A més, la situació de la ciutat respecte al riu obligava a bombejar-ne l’aigua, fet que en complicava encara més l’aprofitament. Per això es va optar per la construcció del nou canal.
Tot i no ser una obra gens senzilla amb els mitjans de l’època, el grau de coneixement dels mestres d’obra del moment havia augmentat considerablement després de la conquesta de l’horta valenciana per part de les tropes de Jaume I i l’estudi dels regadius andalusins de la zona. Un d’aquests mestres, Guillem Catà, que també era enginyer reial, va portar aquest coneixement a la Catalunya Central i va idear el recorregut del canal amb el vistiplau del rei i dels consellers de la ciutat. Es tractava d’una obra de 26 km amb un desnivell acumulat de poc més de 10 m, un autèntic repte encara avui dia.
La séquia al seu pas per la Colònia Vilafruns (Balsareny).
Després de disputes amb el bisbe de Vic, que no aprovava el pas del canal per les seves terres de Sallent pel possible perjudici que causaria als seus molins, i després del sotrac demogràfic provocat per la pesta el 1348, les obres van continuar i finalitzar el 1384. Des d’aleshores aquest canal ha permès un desenvolupament socioeconòmic de Manresa del qual es beneficiaren pagesos, artesans (sobretot tintorers) i, arribats al segle XIX i a la Revolució Industrial, també els fabricants.
Del taller a la fàbrica
A les acaballes del segle XVIII, el debilitament del mercat americà amb motiu de les guerres amb Anglaterra, i després la guerra del Francès, van tenir lloc un seguit de canvis en els mercats que propiciaren el progressiu canvi de la seda i la llana pel cotó en molts tallers manresans. Aquests fabricants van ubicar les manufactures sobretot a la zona del torrent de Sant Ignasi i dels Predicadors, on va a parar l’aigua sobrant de la séquia que acaba al riu Cardener, en una zona on tradicionalment s’hi havien instal·lat molins.
Els primers projectes de fàbriques al torrent de Sant Ignasi daten dels primers anys del segle XIX, en un sector de la ciutat on desaigüen els ramals de la séquia. Cal pensar que la despesa inicial per posar en funcionament una fàbrica era molt elevada: calia construir l’edifici i comprar la maquinària i la matèria primera. És per això que la majoria de fàbriques es constituïen en societat, per afrontar aquesta despesa i cobrir-se les espatlles si les coses es torçaven. En aquests anys, bona part dels socis eren comerciants, però també hi participaren velers, perxers i botiguers.
Aquest canal va permetre un desenvolupament socioeconòmic del qual es beneficiaren pagesos, artesans i fabricants
La demanda fou tal que el 1808 els millors espais ja estaven ocupats. En menys de tres quilòmetres, l’any 1932 hi havia sis fàbriques i un molí fariner. Les màquines que s’instal·laven en aquest moment sobretot foren les anomenades waterframes, una tecnologia patentada per l’enginyer anglès Richard Arkwright el 1767. Es tracta d’un tipus de màquina de filar moguda per rodes de molí que facilitava enormement la creació de fil de cotó, ja que podia fer girar fins a 128 fils al mateix temps. En aquesta època a cada fàbrica s’hi podien instal·lar al voltant de 20 waterframes.
Entre els anys 1830 i 1850 la indústria de la llana i de la seda pràcticament desapareixen a Manresa en favor del cotó. El 1848 la pebrina, un paràsit que afecta el cuc de seda, es va estendre per Europa i en va causar gairebé la desaparició. El 1842 Anglaterra va aixecar la prohibició d’exportar maquinària, cosa que va permetre l’arribada de la segona generació de waterframes i mulejennies.
Reclosa dels Manresans, al terme de Balsareny.
La construcció del ferrocarril Barcelona-Saragossa, que s’inaugurà el 1859, també obrí noves possibilitats als industrials amb l’arribada de matèries primeres, i la implantació de les primeres màquines de vapor, que funcionaven amb el carbó de les mines de Calaf. Amb tot plegat, Manresa va esdevenir centre neuràlgic d’una revolució industrial que es va estendre en les dècades posteriors per les valls del Llobregat i del Cardener.
A la dècada dels cinquanta del segle XIX, comencen a instal·lar-se les primeres turbines a Manresa. Les fàbriques del torrent de Sant Ignasi només podien instal·lar turbines d’uns quants cavalls de potència, mentre que les situades al costat dels rius, com ara el Cardener, en podien generar molts més, i per tant, les grans fàbriques no eren viables a la zona del torrent.
L’espai va acabar esdevenint una font de brutícia i pudors a causa del creixement de la ciutat i del fet que és on anaven a parar bona part de les aigües residuals del clavegueram. L’ajuntament va optar l’any 1932 per aprovar el projecte per cobrir el torrent i unir el barri de les Escodines amb la ciutat. Durant la República es va cobrir una bona part del torrent, però la Guerra Civil en va aturar les obres. Finalment, el torrent es va acabar de tapar els anys cinquanta del segle XX.
En menys de tres quilòmetres, l’any 1932 hi havia sis fàbriques i un molí fariner
Tot i el decadent final del torrent de Sant Ignasi, és evident, però, que el recurs que significava l’aigua de la séquia desguassada al torrent, i els salts existents, van ser un factor clau en els primers temps de la industrialització de Manresa. La implantació de maquinària moderna i l’especialització en la cinteria van afavorir que la ciutat s’acabés convertint en un referent d’aquest tipus d’indústria a escala estatal.
La trompa
La concessió per a l’ús de l’aigua de la séquia atorgada pel rei era exclusiva dels habitants de Manresa. Els pagesos i els regants de les poblacions per les quals transcorre el canal miraven passar amb recel l’aigua pel costat dels seus camps sense poder-la aprofitar. Els sequiaires, encarregats de tenir cura del canal, posaven multes a aquells que feien forats als laterals del canal per regar els camps. Al segle XVIII, però, el rector de Balsareny, Roc Garcia, va idear un sistema que no deixava rastre. Es tracta de la trompa, un giny que xucla l’aigua del canal sense necessitat de fer cap forat.
Trompa d’aigua, invent de Roc García, rector de Balsareny el segle XVIII. Museu de la Tècnica de Manresa.
Un extrem de l’aparell es posava dins el canal i l’altre, al costat del camp amb un tap. Des de la part superior s’introduïa aigua fins a omplir la trompa; un cop plena, es destapava el forat que donava al camp i la trompa xuclava l’aigua del canal fins que el pagès acabés de regar.
Dades pràctiques:
Museu de la Tècnica de Manresa
Ctra. de Santpedor, 55. Manresa. Tel. 938 772 231.
Hi trobareu una exposició permanent sobre la séquia i informació per visitar-la.
De dimarts a diumenge de 10 a 14 h, visites guiades diumenge a les 11.30 h.
Entrada general: 3 €; reduïda: 1,5 €.
Entrada gratuïta per a docents i menors de 7 anys.
Infoséquia
(Parc de l’Agulla). Ctra. de Santpedor, s/n. Manresa. Tel. 938 772 231.
Centre d’interpretació de la séquia a l’actual reserva d’aigua de Manresa, al final del recorregut de la séquia.
Des d’aquest punt s’organitzen caminades i es pot trobar informació sobre diferents recorreguts.
Dissabte i diumenge, de 10 a 14 h.
Entrada gratuïta
Per saber-ne més:
Alabern, J. I Virós, Ll. Al voltant de la construcció de la séquia de Manresa, 2002, Farell, Manresa.
Solà, À., Aigua, indústria i fabricants a Manresa (1759-1860), 2004, Centre d’Estudis del Bages, Col·legi d’Enginyers Tècnics Industrials de Manresa, Manresa.