Era a principis dels vuitanta quan la Victòria Rabal hi va entrar per primer cop, al Molí Paperer. Veure fer paper li va interessar molt, però l’ambient on es feia, no gaire. Recorda les parets groguenques i les fustes blanquinoses, tot molt rústic; tot sobrevivia. El destí va fer que poc després s’instal·lés a viure a Capellades, des d’on un bon dia va sentir que la Generalitat volia renovar l’exposició del Museu Molí Paperer, que era dels anys seixanta i havia quedat ja obsoleta. I allò la va interessar. Es va presentar al servei de museus, al carrer de Portaferrissa de Barcelona, i va trobar Eusebi Casanelles, que li va explicar que treballaven en el projecte de renovació. Casanelles va trobar fantàstic que la Victòria visqués a Capellades.
Text i fotos: Carme Escales, periodista.
Aleshores em vaig incorporar a l’equip que ho portava, i que en aquell moment estava dissenyant les sales de la planta baixa, on s’explica l’origen dels molins i del paper. Al mes de desembre del 1982 vaig començar a fer l’inventari de tot el fons que hi havia en el museu.
Tot i que el museu aleshores ja feia 21 anys que era obert.
Va ser fundat al 1958, i el 1961 es va obrir al públic. Va ser un museu avantguardista, el primer museu d’arqueologia industrial, que, a més, va ser fruit d’una iniciativa molt pionera per part dels industrials paperers, perquè ells mateixos van recollir la maquinària antiga i els documents que volien mostrar, i també els diners que van fer possible inaugurar-lo. Tot el que es veu al soterrani és aquella disposició i muntatge que havien fet els paperers.
Quines activitats es poden fer al museu, a part de la visita?
El taller de fer paper el fem per a grups escolars els dies laborables, i els caps de setmana per a tothom. Els visitants no només poden fer un full de paper, sinó que també pinten amb la polpa del paper de colors. També fem cursos i activitats; per exemple, vam organitzar un curs de teixit Kasuri, tradicional japonès, on es barrejaven fils de cotó i de paper japonès filat. Intentem organitzar activitats amb molta obertura al coneixement i sempre al voltant del paper.
Quina és l’activitat productiva que es fa al Molí Paperer?
Quan vaig entrar, es feia un paper de record turístic i també per a escriptura. I a partir dels anys noranta vam fer un salt i vam començar a produir altres papers, papers de colors, papers que barregen altres fibres. Vam començar a anar a fires d’artesania. I d’una producció que anava força adreçada a papereries, hem anat derivant cap a produccions de papers especials, i no només per a papereries, sinó per a empreses i projectes. Per exemple, hem fet papers especials per a Casa Cacao—la xocolateria del Celler de Can Roca—, per a Zara Home, per a l’Abadia de Montserrat i la Sagrada Família, o per a la Biblioteca Nacional de Madrid. Treballem amb papers molt especialitzats i personalitzats, que inclouen residus com ara la pellofa del cacau. Per al Centre Cultural de Mòstoles CA2M vam reciclar cartells del Departament d’Educació d’allà.
El Museu Molí Paperer de Capellades ocupa l’antic del Molí de la Vila, un molí paperer del segle XVIII. Font: MNACTEC
Fan I+D a partir d’un art tan ancestral com és la senzilla pasta de paper.
Sí, fem bastant I+D, com, per exemple, paper germinat, paper plantable i paper sabó, entre altres. Hem buscat la relació i la col·laboració amb dissenyadors
i artistes. La nostra actitud és no tenir mai el no com a resposta, sempre primer el sí, en principi sí, i provar-ho. Això és un repte i una sortida, perquè el paper d’escriptura, de carta i sobre, ha anat defallint i extingint-se. Els casaments com els d’abans, per als quals havíem arribat a fer targetes amb sobres per a sis-cents convidats, ara ja no s’estilen. Els usos han canviat molt. Hem anat virant segons com hem intuït què necessita el mercat. La nostra sort ha estat contactar amb les empreses que tenen aquesta sensibilitat pel treball artesà. Amb algun fabricant d’Igualada, per exemple, hem fet també paper amb cuir; en diem papell.
Quines són les fites a curt i mitjà termini per al vostre centre?
Certes necessitats de l’edifici, com posar tots els llums led, sistemes de climatització, i tenir un magatzem extern, entre d’altres. Pel que fa a les exposicions permanents del museu, necessitem incorporar noves sales dedicades al paper actual, el seu consum i el reciclatge, i als papers del futur. Hi ha més de 400 tipus de paper diferents, dissenyats per a diferents funcions i usos. Volem explicar en profunditat què és el paper, com es fabrica, quins usos té i quins són els papers del futur. Encara que el procés de fer el paper no ha variat des de la seva invenció ara fa 2000 anys, sí que hi ha hagut un gran avenç pel que fa a la tecnologia. Hem de continuar explicant aquesta màgia que és fer paper, però el museu necessita acabar el seu discurs, ens falta explicar l’actualitat.
Com ha evolucionat el tipus de visites que rebeu?
El 70 % de les nostres visites són sempre escolars, i així continua sent. Veure una roda hidràulica, un sistema productiu preindustrial s’escau molt bé en el currículum escolar. I els nens poden voltar per l’exterior del molí; hi troben un ambient d’esbarjo. Tanmateix, cada vegada la visita d’escoles s’ha anat reduint més. El museu té un límit físic, som on som, i els centres educatius tenen també un límit d’horari. Sovint el trànsit fa que es trigui més a arribar al museu, i s’ha de comptar amb el cost dels autobusos. Els caps de setmana, en canvi, sí que hem vist, sobretot a la tardor i a la primavera, que hi ha cada cop més visites de parelles joves amb nens, i també de grups de persones grans.
L’Ajuntament de Capellades, l’Associació d’Estudis Historicopaperers, el Consell Comarcal de l’Anoia i el Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya conformen el patronat que regeix el Museu Molí paperer. Com funciona aquest govern conjunt?
Fem una reunió anual en què passem comptes de totes les activitats i la qüestió econòmica, i plantegem els
reptes de futur. Són reunions molt interessants, perquè a l’Associació d’Estudis Historicopaperers tots els membres són empresaris del sector que aprecien molt el paper, però tenen una visió empresarial, i això dona una barreja d’aires diferents, d’administració i d’empresa, i és molt enriquidor. Elisabet Alier n’és la presidenta, i és neta d’un dels fundadors del museu. Som un organisme autònom municipal amb molt de tracte amb l’Ajuntament de Capellades i amb el Museu de la Ciència per a totes les activitats conjuntes i per a la imatge corporativa. Sense ells no seríem el que som.
La botiga del museu és un espai llaminer per als amants de la papereria.
La gestió econòmica del museu, com funciona?
Sabeu si aquest percentatge d’autofinançament d’una part important del pressupost és un fet comú en altres centres museístics? No, això no és gens comú en absolut. Potser en la majoria de museus, l’autofinançament representa un 10% o un 15%, però nosaltres arribem a gairebé un 70% de finançament, amb les activitats que organitzem, exposicions, el patrocini d’empreses, la venda de paper, i els articles que venem a la botiga física, al museu i a la nostra botiga online de productes, pigments, pastes, formes, etc. I en els darrers anys la producció de paper ha estat més forta que mai. En números absoluts és poc, però la suma és molt. Això, per a un museu, no és gens habitual. En el nostre cas ha estat per l’impuls de la producció. Penso també que, en trobar-nos en una població petita, ens hem hagut d’espavilar per treure el millor profit del que tenim a les nostres mans.
Treballeu aliances amb d’altres centres de cultura a la comarca de l’Anoia o a fora? Quines?
Molt poc. Massa poc. Amb el Museu de la Pell d’Igualada vam fer el papell i sempre diem de fer coses conjuntes, però el dia a dia ens ocupa molt, i és una pena. Amb el grup Riudebitlles, Territori d’Art col·laborem bastant. Fem la biennal en conjunt i l’acollim cada any. Amb el Museu del Vi fa temps que parlem de fer coses…
Què és el que valoreu més del que el museu ha aportat tots aquests anys?
El valor primer que té és que el públic pugui saber què és el paper i com es fa, que conegui un material que l’acompanya des d’un vessant o un altre i que ha estat fonamental per a la democratització de la cultura. Poder veure i comprendre com són aquestes fibres que s’entrellacen i que formen un full que té certa resistència, i sobre el qual podem escriure, embolicar, etc., i no només veure-ho, sinó també poder-lo tocar i sentir, tocar les fibres. I després, conèixer tota la història, i l’espai que posem en valor, com a espai rehabilitat, la bellesa, i la cura que en tenim. Tot al museu ha estat un creixement, des de la inauguració de la reforma del museu, l’any 1986, amb les aportacions d’Oriol Valls, el primer gran historiador del paper a Catalunya. I cada vegada hem avançat més des del passat cap al present i cap al futur amb diferents aplicacions del paper, i també en relació amb la creació artística.
Quina ha estat la teva experiència personal com a directora del museu al llarg de tots aquests anys?
Tot ha arribat a poc a poc, s’ha anat fent al llarg dels quaranta anys, una trajectòria de vida. Personalment, sovint ha estat a còpia de marcar-me fites. He sentit sempre una part d’entusiasme per aconseguir coses que són un bé per a tothom, i en aquest voler aconseguir hi ha una sèrie d’aprenentatge, de coneixements, i això és el que a mi personalment em dona vida. No acabes mai i sempre és diferent. M’estimo aquestes parets.
«No hi ha res millor per conservar una activitat que donar-li una sortida al mercat.»
Aquest espai té la missió museística i el vessant empresarial en actiu. Com has compaginat aquestes dues visions de la institució?
Ja des de la fundació, el nom ha estat sempre indestriable: Museu Molí. Es va crear un arreu amb dos cavalls, un per preservar el patrimoni, ampliar les col·leccions i la biblioteca, i aquí hem anat esmerçant esforços per renovar-nos i mantenir-ho tot degudament conservat. I l’altre és el molí, en el qual preservem l’art, l’activitat de fer paper, i no hi ha res millor per conservar una activitat que donar-li una sortida al mercat.
El museu ofereix al visitant la possibilitat de fer paper amb les pròpies mans.
La teva formació en Belles Arts lliga plenament amb l’activitat d’elaboració de paper i també amb aquest material com a eina per al dibuix i la pintura. Amb la teva mirada d’artista, com vius la progressiva pèrdua del paper en la vida quotidiana, amb els dispositius digitals, menys diaris en paper i menys presència a les escoles?
Mirant a les primeres sales del museu l’evolució del paper, veiem que durant molts segles va ser el material utilitzat per a l’escriptura i la documentació, el pergamí i el paper. En qualsevol evolució d’usos hi ha un temps de convivència. Però el paper és tan fantàstic!, perquè pots fer-lo reutilitzant paper. La matèria primera prové de la natura, de la cel·lulosa, que és un element molt abundant al planeta, reciclable, i que té tants usos diferents, que avui dia costa pensar un món sense paper. El paper, el cartró, té encara bastant recorregut. A diferència del plàstic, que, tot i haver estat un bon invent, no és el mateix per a l’entorn; la nostra activitat sobre la terra contamina, però el paper té aquesta propietat de ser altament reciclable. Els paperers estan vivint una nova etapa.
Creus que s’anirà recuperant l’ús del paper o ja no hi haurà marxa enrere?
Jo crec que és un material molt actual i molt sostenible. Es pot fer a tot arreu del món. Tots els vegetals tenen cel·lulosa, i els arbres són grans fàbriques de cel·lulosa. El 96% del paper que utilitzem és d’arbres, però estem arribant a un bon percentatge de reciclatge de paper. Els papers poden tenir diferents percentatges de paper recuperat i també de pasta verge. La gent pensa que utilitzar paper significa talar boscos centenaris, però la pasta de paper prové de plantacions d’arbres (silvicultura), que són com una plantació més (com els conreus d’ordi, de blat, etc.). Hi ha una regularització de l’explotació forestal i es demanen certificats de si està fent correctament; tot està bastant acotat. Es fan plantacions d’arbres amb molt de tronc i poca fulla, ens hem de treure del cap que el paper desforesta. Hi ha explotacions agrícoles per a usos de menjar, però també d’arbres per fer paper, mobles, etc. No dic que no hi hagi zones on no s’ha fet bé, però els fabricants de paper, per complir les normatives, han de respectar que l’origen de la fusta sigui l’indicat.
Tornant a les diverses creacions de paper al museu, la teva aportació des de Belles Arts hi ha tingut a veure.
L’any 1983 vaig anar a l’estudi de Laurence Barker, que és un referent, un dels pioners a escala mundial de l’Art-Paper, que vivia a Barcelona. Amb ell se’m va obrir tota una constel·lació del que podia ser el paper, no com un suport pla, sinó per a moltes més possibilitats de ser tractat de manera tridimensional i posant-hi color, fer que l’obra artística es creï en el mateix moment que es crea el paper. I l’any 1984 vam organitzar al museu el primer taller de paper per a artistes. Era tota una setmana durant la qual diferents artistes que treballen amb paper eren convidats a fer classe i experimentar totes les possibilitats plàstiques del paper. Així vam combinar la tradició i la creació artística. Aquells tallers amb artistes els vam fer durant 26 anys. Després hem anat convidant artesans i artistes que han ofert processos i pràctiques en el camp de l’Art-Paper.
Com veus l’evolució a escala personal dels professionals dels museus a Catalunya en aquests anys?
En general està millor que fa anys. Hem tingut la possibilitat d’adquirir coneixements quan abans no era possible i hi ha bons professionals.
Quins reptes tenim pendents en la difusió, l’estudi i la posada en valor del patrimoni industrial a Catalunya?
Se n’hauria de fer més difusió, perquè gran part de la societat no ho coneix. I alguns dels que sí que ho coneixen, és perquè van ser treballadors. Però les persones que hi van treballar no sempre en guarden un bon record, i és que els edificis fabrils també poden ser recordats tan sols com a lloc de treball, si no es té la distància emocional necessària per percebre’ls com a lloc patrimonial. També hauríem de poder actuar més perquè no es perdi el patrimoni industrial, i de vegades no és fàcil. Moltes vegades els propietaris no saben què fer-ne, del patrimoni industrial, i això és un gran problema. Espais que queden buits, obsolets i són una càrrega, però socialment no som capaços de posar-los en valor i treure’n profit. Si són dins del sòl urbà, és potser més senzill, perquè hi ha més activitat i pots dedicar-ho a altres usos, però si no se li dona un ús, molt patrimoni industrial es perdrà, i és una situació una mica tràgica.
Com et planteges el futur personal i professional a mitjà i curt termini?
Continuaré treballant amb el meu equip del museu per fer realitat els reptes de futur que ens hem marcat. Deixar-lo en una bona situació econòmica i de gestió en el meu relleu. Desitjo que qui porti el museu en el futur pugui treballar en llibertat i portar el museu més enllà.