L’actor, autor, director i productor puja al tren dels seus records muntant, jugant i viatjant en el mitjà de transport que dona sentit i corda al Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú.
Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Enrique Marco
Data: Juny de 2023
El tren, el joc i el gaudi van de la mà a la vida de Toni Albà. Va créixer jugant a fer-los circular. Muntantlos a mida de joguina es feia una idea de tot el que es podia fer a dins dels vagons d’un tren i conduint la locomotora. De més gran, al Museu del Ferrocarril, tot allò prenia forma, perquè amb els amics pujaven a vagons de veritat. I encara avui aquells mateixos vagons inspiren un món de gaudi en la ment d’aquest autor, director i productor que imagina trens antics a la vora del mar com a atractius restaurants, i d’altres que ens endinsen enmig de camps de vinya fent rutes turístiques pel territori.
Asseguts en butaques de tren d’alta velocitat, iniciem aquest viatge al passat i al futur, passant pel present. Som a l’entrada del Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú, en un espai que antigament va ser l’economat on s’abastien de productes per a casa els treballadors dels ferrocarrils. Un d’aquells antics empleats era besavi matern de l’actor, autor, director i productor Toni Albà. «Treballava fent túnels, i vivia amb la família a sobre d’un dels túnels que havien fet, a la masia Els Colls, el que ara és l’hotel Casa del Mar», explica Albà.
Un dels primers viatges d’en Toni en tren començava a Andorra, el país dels Pirineus, on no hi havia ferrocarril, però sí una fantàstica botiga de modelisme. Davant del seu aparador, Albà es podia passar hores embadalit per les reproduccions a escala de trens que circulaven per vies i entorns en miniatura. «Anàvem de vacances a Andorra. Ens allotjàvem a la pensió Tous i passàvem el dia comprant sucre, mantega i coses que a Catalunya encara no es trobaven, com uns encenedors francesos. I em compraven també joguines. Una d’elles va ser un tren», explica. El primer que va tenir va ser una miniatura de llauna que es posava en marxa donant-li corda. Després va tenir-ne un Scalextric. I recorda com l’arribava a emprenyar no poder-lo tenir sempre muntat a casa. «Quan vaig tenir el meu pis propi, el vaig muntar en una fusta que podia plegar sobre una paret i quan volia jugar-hi, la baixava. Aquell tren encara el tinc guardat». L’olor de tren elèctric la trobava ben especial, i hi tornava a pensar, molts cops, quan viatjava en un tren de veritat. Primer, en els viatges que feia a Barcelona amb la seva mare, i després tots els anys que hi va anar també quan estudiava teatre. «Jo vaig néixer l’any 1961, en plena construcció del mur de Berlín», precisa. «Per tant, vaig poder veure encara les últimes màquines de vapor i de gasoil, i els vagons de fusta com una tartana. He viscut el canvi de vies, que primer eren de fusta i després de formigó. Recordo trens de diferents èpoques, amb els seients verds, i després vermells, i com Mercè Sala, primera i única dona presidenta de la Renfe, va transformar el món del ferrocarril impulsant el tren d’alta velocitat», diu.
L’actor enfilat a la locomotora de vapor 020-04, coneguda com Andaluces, fabricada a Bèlgica l’any 1886.
«El Museu delFerrocarril és el transport real a una altra època.»
L’estiu dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 1992, Toni Albà hi va anar cada dia, com a participant, amb l’altre actor de Vilanova i la Geltrú, Sergi López, als Jocs Olímpics i als Paralímpics. «Hi anàvem tot un grup de teatre», puntualitza. Era una sort tenir la connexió fèrria des de Vilanova fins a Barcelona.
Acabats els estudis de teatre, Toni Albà se’n va anar a viure a França. «El primer viatge va ser en autobús, però un cop vaig provar el tren, ja sempre més vaig anar i venir en tren», comenta. Hi viatjava i el gaudia. «En el Talgo, de nit, anava a sopar al restaurant, tenia temps de llegir, i dormir en una llitera era molt xulo», rememora. «Un vespre, al vagó restaurant vaig conèixer el fundador d’El Observador», apunta, referint-se al diari que es va publicar a Barcelona del 1990 al 1993. «I al cap d’un temps m’hi van fer un reportatge», explica.
«El món del tren és fascinant», expressa. Una fascinació que va compartir amb els seus fills. «Van tenir el Thomas britànic, i encara avui en guardo alguns. Jo guardo moltes coses», confessa l’actor vilanoví. També anècdotes que li explicaven els seus avis, aquelles històries d’un temps passat que esdevenen universals, i de les quals no descarta, algun dia, portar-ne algunes a escena.
El museu com a espai de joc
Hi havia dos entreteniments que, de petit, fascinaven Toni Albà. Un era jugar amb el carro de l’avi a la granja que tenia a Vilanova. «L’altre era, amb els amics del poble, pagar l’entrada al museu i, com que no hi havia res que es pogués fer malbé, pujàvem a la màquina del tren», recorda. «Això sí, a dins dels vagons no hi podíem entrar», diu.
Un antic dipòsit de locomotores, al costat de l’estació de tren de Vilanova, va propiciar que el poble fos triat per ubicar-hi, l’any 1972, el Museu del Ferrocarril de Catalunya. Va ser iniciativa de l’Associació d’Amics del Ferrocarril de Barcelona arran de la celebració del XIXè Congrés de Modelistes Europeus del Ferrocarril (MOROP). El mateix any, a Vilanova s’hi va fer, aprofitant el congrés, una àmplia exposició de locomotores de vapor. Un pont giratori, dipòsits d’aigua i una rotonda per guardar les màquines són elements característics i excepcionals del museu vilanoví, un motiu més d’orgull per al poble.
Còmodament instal·lat al Talgo II, Albà es disposa a gaudir del trajecte i de la lectura de “El ferrocarril en les arts i la literatura catalanes” (Jordi Font, IEC, Barcelona, 2022).
Tal com diu Albà, «els vilanovins estem molt orgullosos dels nostres museus. Aquí al darrere, al Museu Víctor Balaguer, hi tenim uns Greco i altres quadres impressionants, i fins i tot una mòmia». I també anomena el Museu Romàntic Can Papiol. «El Museu del Ferrocarril és molt xulo perquè és el transport real a una altra època». Hi ha una cosa, però, que Toni Albà troba a faltar. «Si tingués diners, aquí hi faria un hotel, en aquests vagons antics, i hi posaria unes còmodes lliteres amb les últimes modernitats, i faria tot un tren hotel».
Els seus racons preferits
- La locomotora. «Encara no devia tenir ni catorze anys que ja venia al Museu i pujava a la locomotora. Dalt d’una màquina t’ho imagines tot».
- Els vagons. «Aquests vagons de fusta, amb el seu lavabo, la cuina i els radiadors de calefacció, són fantàstics».
- Exposició de màquines. «Portes gent a visitar aquest museu i quan veuen l’exposició de màquines, queden tots parats».
- Màquines i maquinistes. «Imagino les hores que devien treballar els maquinistes, i que sempre devien anar ben negres del carbó».
Xatonaire entre màquines, vagons i vies
Durant molts anys, Toni Albà va ser un dels xatonaires de la festa de la xatonada que l’Ajuntament de Vilanova va organitzar durant uns 25 anys a les instal·lacions del Museu del Ferrocarril de Catalunya. «Venies a xatonar, menjaves el xató amb escarola, bacallà, tonyina i olives d’Aragó o arbequines, amb la salsa feta amb nyores escaldades». I vol deixar ben clar que l’autèntic xató vilanoví «no porta ni pebrot, ni tomàquet ni ceba escalivada», puntualitza l’actor del programa d’humor de TV3 Polònia, on interpreta personatges com el rei emèrit Joan Carles de Borbó.
Albà reconeix que a Catalunya «hi ha un gran dèficit encara de trens. A Suïssa, en canvi, es pot arribar a tot arreu amb aquest transport». Ell amb la motxilla ha seguit totes les línies de Catalunya i, pensant en el canvi climàtic, augura que «encara veurem canviar la mobilitat. Deixarem de tenir cotxe, perquè tots amb motor no hi podem anar i en elèctric, ja ho veurem». I per al tren, l’actor té algunes propostes: «Si fóssim més lògics, farien passar les vies des de Castelldefels fins passat Tarragona i per tot el Maresme, ja a l’interior i mig soterrades. No pot ser que es tallin les ciutats. I de Sitges a Tarragona, vora el mar, sí, fas un tren restaurant per fer un passeig al costat del Mediterrani, tot sopant». Albà pensa en tot el potencial que es pot treure encara al tren. «Es poden fer rutes turístiques i amb espectacles, entre vinyes, per exemple»”.
La locomotora de vapor Mikado es va fabricar a la dècada de 1950 a La Maquinista Terrestre i Marítima.
Dades pràctiques
Museu del Ferrocarril
Adreça: Pl. Eduard Maristany, s/n, 08800 Vilanova i la Geltrú (al costat de l’estació de Renfe Rodalies)
Telèfon: 938 158 491
Mail: comunicacio@museudelferrocarril.org
Horaris: De dimarts a diumenge, de 10 a 14.30 h. Dissabte, de 10 a 14.30 i de 16 a 19.30 h. Els mesos de novembre, desembre, gener i febrer el Museu tanca els dissabtes a les 18.30 h. Dilluns tancat. A l’agost obre tots els dies, de 10 a 14.30 i de 16 a 19.30 h.