La perspectiva del viatge descobreix horitzons i, de vegades, duu a fer canvis de rumb. Així va ser com Pilar Vélez i la història de la cultura i el patrimoni es van trobar. Ella sempre havia dit que estudiaria Químiques, fins que l’estiu de 5è de Batxillerat va fer un viatge per Itàlia amb els pares, i el que hi va veure, més les classes de la seva professora d’Història de la Cultura de les Civilitzacions, la van dur a especialitzar-se en Història de l’Art. Ha dirigit el Museu d’Arts Gràfiques de Barcelona, el Frederic Marès i el del Disseny. És autora d’una trentena de llibres, membre de l’Acadèmia de Belles Arts i de la de Bones Lletres i, des del gener del 2023, membre del Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català. Uns mesos abans, havia tancat 10 anys al capdavant del Museu del Disseny.
Data: Maig de 2025
Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Disseny Hub Barcelona
Foto destacada: Pilar Vélez. Font: Carme Escales
Sent directora del Museu Frederic Marès, la van anar a buscar per a dirigir el Museu del Disseny, fruit de la unió de les col·leccions de quatre museus ja existents. Com va ser aquella experiència?
Va ser un projecte molt llarg i controvertit. Jo vaig arribar ja a l’etapa final. Abans hi havia hagut moltes discussions a la ciutat, la premsa de l’època n’anava plena. Però, finalment, amb l’opinió i la guia d’Oriol Bohigas, que havia estat regidor de Cultura, intel·lectual i coneixedor del món de les arts decoratives i de l’objecte, es va arribar a la idea de fer un gran museu amb tots aquests fons. A mi se’m va encarregar de portar-ho a terme i acabar el projecte d’adequació de l’edifici, que ja s’estava construint des de feia anys.
Val a dir que, abans, ja s’havia ocupat de renovar el Museu Frederic Marès.
Sí, tot i que ara es tractava d’un projecte molt més gran. El Museu Marès té 55.000 peces entre l’escultura i la part de col·leccionisme. És un museu malauradament encara massa desconegut, malgrat ser molt singular i un dels millors museus de col·leccionista que hi ha a Europa, i això no ho dic jo perquè me l’estimi, sinó perquè així està reconegut. Abans, jo havia dirigit també el Museu de les Arts Gràfiques, un dels quatre que va aglutinar el Museu del Disseny, i, per tant, el coneixia bé. Els altres van ser el d’Arts Decoratives, el de la Ceràmica i el del Tèxtil i la Indumentària. Vam posar al dia quatre petits museus amb molt bones col·leccions. De fet, les arrels del disseny industrial es troben a l’artesania i la manufactura. D’un objecte, com pot ser una cadira de boga feta manualment, es fa el salt al disseny industrial: la diferència és el sistema de projecció i de producció, però i la funció i l’ús són els mateixos.
Quin record té d’aquella gran mudança de peces?
Tot l’equip del Departament de Col·leccions del museu que va portar totes les peces dels llocs on eren, va fer una feina ingent. Era important tenir la idea, el concepte, la logística, però després quan això es va haver d’executar, va suposar un esforç molt important. I ho van fer molt bé. Es va traslladar tot a les que jo crec que avui encara es pot dir que són les sales de reserves més ben dotades i més ben pensades, quant a temperatura, humitat, tipus…, per guardar cada classe de material. De molts llocs les han vingut a veure com a model.
Des de la seva àmplia experiència en museografia, Vélez realitza conferències en múltiples jornades i congressos.
De la seva experiència de 10 anys al Museu del Disseny, què s’emporta?
Crec que es va fer molt bona feina i que, amb ell, la ciutat té un centre amb col·leccions de patrimoni molt potent. No només vam donar impuls al món de l’objecte, sinó també al que aleshores en dèiem Centre de Documentació, l’arxiu històric i la biblioteca, dedicada a les arts decoratives i al disseny, que ha crescut i creix moltíssim. Una de les coses de les quals estic més contenta és de la complicitat amb tots els sectors del disseny, de la moda, de les arts decoratives, de la col·lecció. Crec que un dels objectius i una de les obligacions d’un museu és aquesta complicitat amb el sector, per poder, així, fer créixer les col·leccions, per ensenyar-ho al públic. No ens hauríem d’oblidar que és un museu públic i, com a tal, és de tothom i ha d’estar al servei de tot el públic, el que ja es té i aquell que s’ha de treballar per arribar-hi, una tasca que no es pot oblidar mai.
Va fer entrar el Museu del Disseny a la Xarxa Europea de Museus d’Arts Aplicades i Disseny, on hi ha museus com el Musée des Arts Décoratifs, de París; el Victoria & Albert, de Londres, o el MAK Museum, de Viena. Això el va situar a primera divisió i, amb ell, Barcelona. Avui aquesta ciutat continua sent referent en disseny?
Bé, el disseny a Barcelona encara avui és important en tots els camps. Tenim, per exemple, el Foment de les Arts Decoratives (FAD) i el Barcelona Centre Disseny (BCD), dues entitats que conviuen amb el Museu del Disseny al mateix edifici des del primer moment. Es va fer el plantejament de treballar plegats, cosa que va ser important. Per entendre’ns, podríem dir que el museu era qui conservava el patrimoni, el FAD qui el projectava mitjançant els dissenyadors, i el BCD, qui treballava per aplicar el disseny a la indústria i crear els productes que arribaven al museu. Si decidim que un objecte sigui al museu, un cop hi sigui, ja no es podrà fer servir, passa a ser patrimoni cultural, i això vol dir que pujarà d’escala. Els museus són legitimadors del patrimoni, centres patrimonials abans de res. El patrimoni és la seva singularitat i raó de ser. Sense ell, no hi ha museu; és així de fàcil. I la feina del museu és, de portes enfora, difondre i donar a conèixer el patrimoni i, de portes endins, conservar, restaurar, documentar, estudiar, i, a partir de tot això, difondre el coneixement científic de les col·leccions, perquè l’obligació és generar coneixement científic. I a partir d’ell crear productes, exposicions temporals, activitats, comunicacions, tot el que es vulgui. Però, a més, és un patrimoni públic i, per tant, de tots. I el ciutadà de Barcelona té dret a exigir i, fins i tot, a proposar coses.
Per atraure visitants, s’innova molt amb exposicions que tenen ben poc a veure amb el patrimoni local.
Els museus són centres d’exposició, també, però per saber d’on venim el patrimoni és clau. El patrimoni és identitat i memòria. Conèixer el patrimoni del passat és treballar pel present i anar cap al futur. Les col·leccions dels museus barcelonins majoritàriament venen de donacions particulars. Nosaltres no tenim col·leccions reials. Sobretot des del segle xix, això és així. Crec que s’ha de lluitar per mantenir l’esperit patrimonial. Tenim les arrels en aquest patrimoni, això és molt important per a mi. M’ho he cregut sempre. Aquest patrimoni explica la ciutat, n’explica la història, n’explica els esdeveniments, com treballem, qui som. I ho explica també a qui ve de fora, que a Catalunya en pocs anys han estat molts. Hem passat de sis a vuit milions d’habitants. Els museus a ells també els expliquen la identitat i la memòria del país i els diu: a partir d’ara això també és vostre. I amb ells el patrimoni pot anar creixent, perquè és memòria col·lectiva del país. Al cap i a la fi, qui decideix que el disseny industrial dels anys vuitanta i noranta és patrimoni? O la Patum de Berga, els Jocs Olímpics o la Sagrada Família? El sentiment primer ha de néixer d’algú, i amb el temps la societat ho reconeix com a seu.
Els museus són una carta de presentació per a qui arriba a un lloc
El disseny industrial, estretament relacionat amb el patrimoni industrial, està prou reconegut i valorat dins del conjunt del patrimoni cultural?
Jo crec que comença a estar-ho, per això tenim un museus del disseny. Però crec que encara hem de treballar perquè ho sigui més. Els últims 40 anys s’ha fet molta feina per ampliar el concepte de patrimoni industrial, però és una cosa que no s’ha de deixar. Precisament ara s’està treballant en la llei de patrimoni immaterial, que és un tema molt interessant i cabdal per a la memòria cultural. Durant la pandèmia, els museus vàrem fer una gran feina de divulgació, per internet. Al Museu del Disseny vam acabar creant una col·lecció i una exposició amb els materials que van sortir: respiradors, màquines, mascareta, totes les campanyes gràfiques. Totes les crisis tenen la seva part positiva i, també per als museus, la Covid va ser un punt d’inflexió.
Exposició “Objectes comuns. Històries locals, debats globals” al Museu del Disseny.
Què va canviar?
Vam veure que les noves tecnologies eren eines interessants, sempre que no confonguem les eines amb el contingut. Pots fer el millor vídeo o la millor experiència immersiva, però has de dir alguna cosa. Però sí que vam veure que els museus han d’estar més oberts al públic. En general, els museus han dirigit molt la cultura, proposen el coneixement i la seva activitat. Ho decideix el museu. Aquests darrers anys es té més en compte el públic, es treballa de manera més plural, i s’accepten propostes de les escoles, perquè, entre altres coses, el museu és un centre educatiu, diferent d’una escola. Al nostre país hem de fer que l’educació i la cultura vagin més de bracet. El museu, a través de les seves activitats, educa d’una manera diferent, dona inputs. L’objectiu és despertar el pensament, fer-te preguntes i reflexionar. D’un museu no pots sortir igual que hi has entrat.
Què li semblen els nous centres culturals que no tenen col·leccions ni objectes, sinó que neixen com a llocs d’experiència?
En aquests centres adreçats al públic amb voluntat de sorprendre i on tot és experiència, de vegades la transmissió del coneixement no és evident. Acaba sent més emocional que res. Jo no estic en contra d’aquestes experiències immersives, però les veig en una escala diferent. És anar a passar-ho bé, cosa que em sembla fantàstic, però no té l’objectiu de generar coneixement crític, que també es pot fer en un espai agradable i d’esbarjo, naturalment.
Quin pes han de tenir o continuar tenint les col·leccions dins d’un museu?
Jo, que sempre he treballat amb el patrimoni, sigui estudiant-lo, sigui ensenyant-lo, penso que les col·leccions s’han de conservar, restaurar, documentar; s’han d’estudiar i interpretar i donar a conèixer. Tot això ja es fa. L’International Council of Museums (ICOM), màxima autoritat dels museus, diu: «Un museu és una institució permanent sense ànim de lucre i al servei de la societat, que investiga, recull, conserva, interpreta i exposa el patrimoni material i immaterial. Oberts al públic, accessibles i inclusius, els museus fomenten la diversitat i la sostenibilitat». I recalca la necessitat de la participació de les comunitats per crear experiències diverses per a l’educació, el gaudi, la reflexió i l’intercanvi de coneixements. És una definició del 2022, d’acord amb el món en què vivim, que molts museus, naturalment, ja havíem assumit. La gran novetat és que diu que els museus han de ser accessibles i inclusius. És a dir, per a tots els públics, amb diferents nivells de lectura, per a experts i especialistes, infants i adolescents, i per al públic en general.
Com es vinculen el museu i la indústria amb les exposicions universals?
Mira, tot això s’explicava molt bé en una exposició que es deia Modernisme cap a la cultura del disseny, que vam comissariar la catedràtica d’Història de l’Art Mireia Freixa, especialista en el modernisme, i jo mateixa. Es mostrava que els orígens del disseny venien de la industrialització del final del XIX. I s’explicava que moltes peces que formen part del Museu del Disseny o dels museus de la ciutat provenen de les exposicions d’art industrials o de belles arts i indústries artístiques del 1892-1894-1898, quan se celebren una sèrie d’exposicions en què participen ceramistes, muralistes, serrallers, vitrallers, totes aquestes arts de l’objecte i arts industrials, perquè moltes ja no són artesanes, sinó que ja són industrials. D’aquestes exposicions que promocionava l’Ajuntament de Barcelona, el mateix consistori comprava peces; per això ara tenim tot el que tenim, perquè es comprava amb voluntat de crear museus, als anys noranta del segle XIX, a conseqüència de l’Exposició Universal del 1888, per tenir patrimoni que expliqui qui som i com som capaços d’avançar amb la indústria. Això sí que era cercar la identitat. És el mateix que passa a Londres… El Victoria & Albert, d’on ve? De l’Exposició Universal del 1851. I això passa a moltes ciutats.
D’un museu, no pots sortir igual que quan hi has entrat
Ara encara convivim amb una Llei dels museus del 1990 i una de Patrimoni cultural, del 1993.
Ara està en marxa el Pla de museus de Catalunya 2030, que proposa una nova articulació de l’actual sistema museístic definit a la llei del 1990, molt discutida i consensuada amb el sector. Plantejat com una estratègia a mitjà termini, aquest pla formula una visió clarament renovadora d’allò que han de ser els museus catalans en l’horitzó del 2030, i dissenya un nou sistema de museus, que ha d’articular el suport de la Generalitat i de la resta d’institucions del país a aquests equipaments científics i culturals. I crec que ja està força a punt la nova Llei del patrimoni cultural català, per renovar el marc legislatiu del 1993, que ja no respon a la visió del patrimoni d’ara, i donar-li una nova dimensió social i cultural. D’altra banda, el Govern acaba d’aprovar el Projecte de llei del patrimoni cultural immaterial, que té com a objectiu salvaguardar el patrimoni que inclou els usos, les pràctiques, les representacions, les expressions, els coneixements, les activitats i les tècniques que comunitats, grups o persones reconeixen com a part integrant del seu patrimoni cultural. El text també protegirà els béns mobles i immobles, i els espais culturals i naturals als quals estan lligades aquestes pràctiques.
Exterior del Disseny Hub Barcelona.
I vostè, ara què està fent?
Jo continuo fent recerques i projectes, com descobrir personatges que expliquen molt bé tota una època. Vaig ser comissària de l’exposició a la Fundació Masó de Girona i al MNAC sobre Adolf Fargnoli, un artista noucentista de Girona força desconegut, d’origen italià, un artesà ebenista que feia arquetes de fusta i bronze molt singulars. Faig conferències, cursos; faig moltes coses. Ara preparo un llibre sobre un personatge del segle xix molt interessant, que és Pau Piferrer, estudiós, poeta i crític, que va viure del 1818 al 1848. Va morir jove, però va ser una persona de referència en el món romàntic, l’etapa de construcció de les històries nacionals a Europa. Li varen encarregar un projecte editorial dedicat al patrimoni monumental, els Recuerdos y Bellezas de España, en una època de guerres i destruccions. Però, només va tenir temps de fer els volums de Catalunya i Mallorca. Per tant, segueixo sempre vinculada al patrimoni.