Amb els seus invents volia millorar el món. Però aquest idealisme va impedir que els seus artefactes fossin reconeguts.
Com un home del Renaixement, Narcís Monturiol (Figueres, 1819 – Barcelona, 1885) va ser enginyer, intel·lectual, impressor, editor, pintor, polític i inventor. Era una persona inquieta i també un somiador. Els estudis de Medicina no els va acabar; els de Dret, sí, però mai no va exercir. L’activisme ideològic entorn del comunisme i el socialisme utòpic el tenien molt ocupat. Va ser el principal representant dels ideals de Cabet al nostre país, que va divulgar a partir de la revista La Fraternidad, i va intentar fundar una comunitat utòpica, que va anomenar Icària.
«El món és molt gran, però també ho és la intel·ligència humana que el comprèn, el descriu i en sap utilitzar les forces còsmiques en benefici del progrés».
Monturiol somiava un món regit per les lleis de la fraternitat, i creia que els grans descobriments no només generen revolucions científiques i industrials, sinó també socials i polítiques. Diuen que és per aquest idealisme humanista que no va patentar mai els seus invents, molt nombrosos, encara que el més conegut és el famós submarí autopropulsat Ictíneo. En citarem una petita selecció ben variada: una màquina per farcir cigarretes, uns pinsos per a conills, un procediment de fabricació de sabó en fred, unes soles de sabates sintètiques, una cola per a fusta, un betum per a sabates, un velògraf (aparell destinat a l’obtenció de còpies d’escrits o dibuixos), un tramvia funicular per a Tarragona, un projecte (que recentment s’ha tornat a posar sobre la taula) per portar a Barcelona les aigües del Ter o un sistema de conservació de la carn.
Monturiol, que s’hauria fet d’or amb aquestes patents, va morir en la pobresa, i el seu projecte més popular, estimat i esperançador, l’Ictíneo, va acabar embargat i venut com a ferro vell als Encants barcelonins.