La història d’un fill de Sort que va emigrar al nord de Xile, on va amassar una extraordinària fortuna gràcies a l’exportació de salnitre arreu del món.

Text: Sisco Farràs Grau, historiador
Imatge de portada: Rètol de la marca Nitrato de Chile a la Plaça Pere Rigau de Torroella de Montgrí. Autor: Josep M. Noguer Palmieri. Font: Museu al carrer

El viatger que, després de travessar el túnel del Bruc en direcció a Lleida, contempla, als afores de Castellolí, un mosaic anunciant «Nitrato de Chile» potser no sap que darrere d’aquest fertilitzant s’hi amaga una de les històries empresarials més enigmàtiques i desconegudes del país, una història vinculada a un personatge, Matías Granja, que revolucionà el mercat mundial dels adobs minerals gràcies a l’extracció, manipulació i exportació del salnitre. Nascut a Sort el 1840, emigrà de molt jove a Barcelona, on, després de vagabundejar uns anys per la ciutat, decidí emprendre l’aventura americana. Argentina i Xile eren els dos països on els emigrants europeus tenien més possibilitats d’enriquir-se. A la Pampa argentina s’oferien terres fèrtils i barates. Al desert d’Atacama, en canvi, la terra estèril «yacía sobre un lecho de metales…».

Atret per aquestes expectatives d’enriquiment, Matías Granja, acompanyat pel seu amic basc Juan Higinio Astoreca, decidí salpar cap a Valparaíso. Després d’un interminable viatge de dos mesos arribaren a una ciutat en ple creixement urbà i econòmic. Mentre el seu company restava al gran port del Pacífic fent negocis en el món del comerç i les finances, Matías Granja es dirigí a Cobija, una petita ciutat pesquera situada 1.500 quilòmetres al nord, on centenars d’aventurers, estafadors, folls i emprenedors es llançaven a la recerca de jaciments de guano, borat, coure, or, plata i salnitre. En aquell inhòspit indret, on treballà en una empresa especialitzada en l’extracció de borat, Matías Granja s’adonà de les immenses possibilitats que tenien les indústries extractives del nord de Xile.

Una història fèrtil en anècdotes i curiositats

  • Matías Granja va posar els noms de «Pepita», «Cota» i «Bonasort» a tres oficines salnitreres del districte d’Aguas Blancas en record de la seva germana i de la casa i el poble on va néixer.
  • L’any 1903, Matías Granja, durant un viatge que va fer a Barcelona, es negà a rebre Agustín Coy Cotonat, un capellà que el volia entrevistar per incloure’l en un llibre que estava redactant sobre la història de Sort i la comarca de la Noguera Pallaresa. Segons el clergue, «le importa un comino cuanto afecta a nuestro país».
  • Rafael Sotomayor, el ministre de l’Interior que, a finals de 1907, ordenà reprimir militarment la vaga general convocada pels treballadors del salnitre a Iquique, havia estat amic, soci i marmessor testamentari de Matías Granja. Aquesta tràgica matança va ser musicada pel grup Quilapayún en la coneguda «Cantata de Santa María de Iquique».
  • Matías Granja adquirí el primer vehicle a motor que es va matricular a Iquique. Tothom el coneixia amb el nom de l’«auto quieto» ja que mai el van veure circular.
  • Un préstec de 500.000 lliures esterlines atorgat pel Govern xilè als hereus de Matías Granja per fer front als crèdits no retornats provocà un extraordinari escàndol que va sacsejar la vida política i econòmica del Xile d’inicis del segle xx. És un episodi que en els llibres d’història es coneix com l’affaire Granja.
  • Un germà de Matías Granja emigrà de Sort al Brasil. Tot just arribar al nou continent, va escriure una carta a la família en què explicava la seva intenció d’endinsar-se a la selva amazònica. Mai més se’n va saber res.
  • Actualment, es pot seguir l’empremta que la família Astoreca-Granja ha deixat al país andí a través d’uns extraordinaris palaus que van construir a les ciutats d’Iquique, Valparaíso i Santiago de Xile.

Amics, familiars i socis

Després d’aquesta etapa d’aprenentatge Granja retornà a Valparaíso, on s’associà amb el seu company d’aventures adolescents Juan Higinio Astoreca. Es tracta d’una relació que, més enllà de l’amistat i els negocis, esdevingué familiar quan Astoreca es casà amb la seva germana Felisa. Els dos amics i cunyats crearen una societat, Granja y Astoreca, dedicada al comerç colonial. El negoci consistia a comprar productes europeus als grans importadors establerts al port de Valparaíso i vendre’ls a les ciutats del nord. En aquest context d’enriquiment i d’ascens social, Matías Granja es casà amb Laura Mounier, una noia que provenia d’una il·lustre família de militars francesos. El matrimoni, però, fou un autèntic fracàs. La relació es deteriorà ràpidament pel contrast de personalitats. Matías Granja era un home pragmàtic, dedicat en cos i ànima al treball i els negocis, mentre que Laura Mounier era una dona moderna, independent i entusiasta de les arts plàstiques i escèniques. Després de la separació, Matías Granja s’aparellà amb una vídua, Paula Navarro, amb la qual va tenir dues filles: Laura i Zarina.

Gràcies a aquesta estabilitat sentimental i a l’acumulació de capital provinent del comerç colonial, Matías Granja va poder portar a terme el seu gran objectiu: traslladar-se al nord per dedicar-se exclusivament a la indústria del salnitre. Associat amb dos emigrants gallecs, van crear la societat Granja, Domínguez y Lacalle, propietària de diverses oficines salnitreres.

Les oficines salnitreres eren una mena de colònies industrials situades al mig del desert.

En aquesta etapa Matías Granja va aprendre el complicadíssim procés de crear i gestionar una oficina salnitrera. El procés s’iniciava amb els «cateadores», les persones encarregades de localitzar la crosta de sorra desèrtica on hi havia adherides les sals minerals («caliche»), unes crostes que, un cop extretes amb pics i maces o amb cartutxos de dinamita, es traslladaven amb carros de fusta tirats per mules a la planta industrial on es trituraven. El resultat de la molta passava a l’interior d’uns grans recipients de ferro amb serpentins escalfats amb vapor, en els quals es produïa la dissolució del «caliche». La solució obtinguda, després de passar per uns estancs on es clarificava, es bombejava a unes «bateas» en què es produïa, a través de l’evaporació solar, la cristal·lització del salnitre. Tot aquest procés es realitzava a l’interior de les oficines salnitreres, una mena de colònies industrials al mig del desert en les quals la fàbrica convivia amb el campament dels treballadors. No cal dir que el grau d’explotació dels obrers era brutal: jornades de dotze hores, elevada taxa d’accidents laborals, absència de serveis bàsics, manca de protecció social… Per altra banda, igual que a les colònies tèxtils, una part del pagament del salari es realitzava mitjançant les fitxes salnitreres, un tipus de moneda que només tenia validesa a la «pulpería» de l’oficina.

Quan l’any 1894 Antonio Lacalle se separà del grup empresarial, es creà una nova societat, Granja y Domínguez, que va ampliar el seu radi d’acció més al sud de Tarapacà, a la zona d’Aguas Blancas. Es tractava d’un «cantón», situat cent quilòmetres a l’est d’Antofagasta, amb importants jaciments de salnitre que, a inicis dels anys vuitanta del segle XIX, havien estat abandonats per l’onerosa política fiscal del Govern xilè i per les dificultats que comportava traslladar el salnitre del punt d’extracció al port exportador. Matías Granja, conscient d’aquests entrebancs, va veure clar que l’única possibilitat de rendibilitzar aquestes explotacions era construir una línia de ferrocarril que comuniqués les oficines salnitreres d’Aguas Blancas amb la costa i, alhora, erigint un port a la zona d’Antofagasta. Mentre es construïen aquestes infraestructures va morir el seu soci, Baltazar Domínguez. Matías Granja comprà als seus hereus la meitat del negoci i amb això es convertí, de cop i volta, en un dels més grans industrials del salnitre de tot Xile.

Un ascens imparable

L’entrada al segle XX va ser fulgurant en la trajectòria empresarial de Matías Granja. L’any 1902 inaugurà la línia de ferrocarril i el port de Caleta del Coloso, vint quilòmetres al sud d’Antofagasta. Amb la posada en marxa d’aquestes dues obres d’infraestructura, l’imperi empresarial de Matías Granja assolí el punt de màxima expansió. A les oficines salnitreres de la seva propietat hi treballaven dos mil obrers, que produïen 276 milions de quilograms de salnitre anuals que s’exportaven arreu del món.

Aquest extraordinari desenvolupament econòmic li va permetre portar a terme un dels seus somnis: realitzar el grand tour per Europa acompanyat per la seva família. Després de dos anys viatjant pel vell continent retornà a Xile, on va haver de fer front a dos problemes greus. Per una banda, la seva primera dona, Laura Mounier, li exigia la meitat de la fortuna en concepte de divorci. Per l’altra, havia de liquidar els crèdits bancaris que havia demanat per construir el ferrocarril i el Puerto del Coloso. Immers en aquests problemes, Matías Granja moria el 15 de juliol de 1906 a Valparaíso. En el testament deixava la meitat de la seva fortuna a Laura Mounier mentre que la resta era repartida entre les seves filles, diverses branques familiars provinents de Sort i alguns socis, uns hereus que van haver de fer front als deutes contrets per l’empresa demanant ajut a l’estat xilè i venent totes les propietats immobiliàries i industrials. Tanmateix, la fortuna era tan quantiosa que tots ells van poder gaudir d’una vida de rendistes. El millor exponent d’aquesta riquesa va ser Laura Mounier, que, un any després de la mort de Matías Granja, es casà amb el grec Juan de Saridakis. Després de viure molts anys en un magnífic palau a Santiago de Xile, la parella optà per tornar a Europa, on construïren el palau de Marivent a Mallorca, un palau que Saridakis deixà en testament a la Diputació amb la condició que s’hi instal·lés un museu i una escola d’art. L’any 1973, deu anys després de la mort de Saridakis, la Diputació decidí lliurar les instal·lacions a la família reial. Més de mig segle després, el palau de Marivent, construït amb els diners que el nen de casa Cota de Sort va amassar amb el salnitre extret del desert d’Atacama, continua sent la residència d’estiu dels reis d’Espanya.

Per saber-ne més

FARRÀS GRAU, Sisco. Matías Granja, òpera i salnitre. Salàs de Pallars: Botigues Museu Salàs i Garsineu Edicions, Salàs de Pallars, 2024.

GARCÍA-CUERDAS, Juan Antonio, «Matías Granja, el rey español del salnitre chileno y el inesperado destino de la cuantiosa fortuna que forjó», 2022. www.garciacuerdas.com.

RECABAREN, Floreal; OBILINOVIC, Antonio i PANADÉS, Antonio. Coloso, una aventura histórica. Universidad de Antofagasta. Antofagasta, 1983.