Data: Maig de 2025
Els anys 1990 i 1993 el Parlament de Catalunya va aprovar, respectivament, la Llei de museus de Catalunya i la Llei del patrimoni cultural català, amb conceptes provinents de les normatives dels anys 1930. Transcorreguts ja més de 30 anys des de l’aprovació d’aquestes lleis, tothom coincideix en la necessitat de disposar d’aquestes dues noves lleis reformades de dalt a baix al més aviat possible.
No s’hi val a tornar a fer nous retocs. Cal començar de zero i per l’article primer. I menys encara caure novament a fer xopines jurídiques com les de crear i reverenciar plans, programes i organismes que es contradiuen, molt sovint, amb la legislació vigent i que proven que, com a màxim, han servit per seguir donant voltes sobre el mateix punt.
Aquestes dues lleis que s’han començat a treballar han d’incorporar, ara sí, el patrimoni de la societat industrial i seguir els exemples de tantes noves normatives nacionals i internacionals. Tot i que encara utilitzem habitualment el concepte de «patrimoni industrial» —incorporant científic, tècnic i industrial, realment tres àmbits diferents dins d’un tot—, caldria ser més dinàmics i innovadors, i començar a sumar-hi idees, metodologies i terminologies ja de ple ús en l’àmbit internacional. Tinguem ben present que aquest és el patrimoni més social, més contemporani i més territorial que actualment es pot tenir i oferir.
Els primers redactats de les noves lleis encara plantejaven definicions repetitives i de manual. Cal incorporar-hi una visió de temporalitat patrimonial a mitjà i llarg termini, i prioritzar sempre la normativa patrimonial davant la implementació de multitud de normatives universals, però necessàries, sobre sostenibilitat mediambiental, accessibilitat, gestió de residus, sostenibilitat, estalvi energètic, etc., en què solament es té una visió de temporalitat patrimonial passada i retrògrada, i, en cap cas, del present i del futur.
També les primeres llegides d’alguns primers documents fan, com a mínim, una certa recança. La idea d’adaptar el patrimoni cultural a la demanda del lleure i el turisme (no a l’inrevés) no fa ser gaire entusiastes sobre el fet que sapiguem aprofitar aquesta oportunitat necessària i tornem a caure en errors ben recents en el record.
Finalment, cal fer un recordatori especial: aquestes dues lleis que ara es modificaran són—i ho han de seguir sent— de Catalunya. Són lleis pròpies i específiques del país. Voler seguir fent sonar la fanfàrria d’un més que discutible concepte de patrimoni pluricultural, multicultural, transnacional o universal, amb normatives internacionals i universals ja existents i validades per tota la comunitat internacional, inclosa Catalunya, només seria un exemple de la caiguda ràpida i en picat del rigor acadèmic i cultural, que ens pot portar a fer-lo banal i frívol per, a la llarga, esdevenir intranscendent i un canviant i capriciós divertimento.
Esperem amatents que no sigui així i que estiguem ben equivocats.
Jaume Perarnau i Llorens
Director del MNACTEC