L'habitatge obrer

S’ha parlat molt de les condicions de treball dels obrers, però com era el seu dia a dia més enllà de la jornada laboral? Com era l’hàbitat dels treballadors a les ciutats, als pobles obrers, a les colònies industrials? Analitzem els espais de vida a la vora de les fàbriques.

Text: Montse Armengol i Rosa Serra
Data: Desembre de 2019

La vida a les ciutats

Els primers espais domèstics dels obrers els trobem a les ciutats, nuclis d’industrialització. A Catalunya, Barcelona i el seu pla van encapçalar el procés industrialitzador, que es va estendre rius amunt. En els seus carrers encara avui trobem testimonis d’aquella època de creixement que va tenir dues cares: la magnificència de les cases dels amos, representada per les mansions modernistes, i la misèria dels obrers, representada pels edificis llòbrecs en els carrers estrets. La mateixa estructura es reproduirà aviat en altres ciutats industrials catalanes.

El problema de l’habitatge

La immigració que acudia a les ciutats atreta per l’oferta de treball va provocar un primer i greu problema, el de la manca d’allotjament, tant a les zones urbanes, que van créixer espectacularment, com a les rurals, on el procés d’industrialització també va arribar.

El problema de la manca d’habitatge fou generalitzat arreu de l’Europa industrial i les propostes de solució, des de l’higienisme, la medicina social, els arquitectes i enginyers, els governs, i fins i tot de les mateixes empreses, no van fer res més que pal·liar parcialment un problema que, en situacions de crisi econòmica, reapareix i s’accentua encara avui.

En el cas de Catalunya, i molt especialment a Barcelona, els primers canvis importants en el camp de l’habitatge es van començar a produir a mitjan segle XVIII, quan s’inicia el traspàs de la manufactura artesanal a la primera indústria, que fa que la casa artesana unifamiliar, de planta baixa i d’un pis, es transformi en una casa de veïns, substituïda per un edifici de nova planta o transformada. S’hi afegeixen plantes que obliguen a la construcció d’una escala lateral i una nova façana, s’ocupa l’espai interior abans destinat a hort o pati, i es reestructura l’espai intern, amb la progressiva aparició del passadís, el celobert i els pous comunitaris.

El Museu de les Mines de Cercs mostra un habitatge obrer de la colònia. Foto: Montse Argelich/ Museu de les Mines de Cercs

Aquesta transformació de l’habitatge es produeix a les ciutats, on conviu l’activitat menestral amb la de la primera indústria, i que també es van convertint en receptores de població que demanava habitatge. La transformació de les cases artesanals es fa en detriment de les dimensions de l’habitatge, que a mesura que avança el segle XIX es fa més petit, i que difícilment supera els 50 m2.

La casa que abans reunia les funcions residencial, productiva i comercial, va perdre el sentit. Cada cop hi havia menys artesans. Els treballadors deixaven de ser amos dels mitjans de producció; les màquines, les eines i el local —la fàbrica— pertanyien a l’industrial. L’espai de treball i d’estatge es diferenciaven, tot i que tant obrers com propietaris procuraven que fossin tan a prop com fos possible. Però la tipologia de la llar passava a ser completament diferent.

Les transformacions econòmiques i socials de la industrialització van incedir en el paisatge urbà

Moltes cases es van compartimentar per acollir noves famílies; d’aquesta manera es va poder allotjar el nombrós proletariat que es concentrava a la ciutat. A partir del segle XVIII, la densificació de la ciutat va exigir el creixement vertical afegint nous pisos. A fi de pujar als pisos superiors, es van construir escales a les quals s’accedia directament des del carrer. A les ciutats constrenyides per muralles, els escassos espais lliures que quedaven van ser edificats. L’aparició de la manufactura, doncs, va ser un aspecte determinant en la configuració de la ciutat moderna.

A la dècada de 1830 es van instal·lar els primers vapors dins del nucli urbà de Barcelona, encara tancat per les muralles medievals. En poc temps el sòl lliure de la ciutat —especialment la zona del Raval, que estava més esponjada per la presència de convents i horts— va quedar ocupat per la proliferació de vapors i els habitatges adjacents dels treballadors. Deu anys més tard aquesta zona va quedar col·lapsada.

Tuguris insalubres

Els carrers es feien cada cop més estrets i els treballadors acudien a viure en els tuguris que trobaven, de vegades precàriament en golfes i colomars o en habitacions rellogades, fosques, llòbregues i insalubres. Les finques guanyaven pisos en un creixement vertical que encara feia més ombrívols els carrers; els pisos se subdividien per acollir les persones que arribaven, cosa que generava cubicles interiors minúsculs, sense llum ni ventilació, on famílies senceres respiraven un aire aviciat. No podien proporcionar als fills l’educació més rudimentària, ni practicar una higiene bàsica, mantenir una mínima intimitat ni menjar aliments sans, nutritius i frescos. Eren víctimes de tota mena d’infeccions i acabaven malalts i atesos a les cases de socors.

La ubicació dels habitatges dels treballadors al costat mateix de les fàbriques era un altre factor d’inseguretat: a més d’uns habitatges precaris, els freqüents incendis i les temibles explosions de les calderes de vapor feien encara més difícil la vida dels obrers. En conseqüència, el 1846 el consistori es va plantejar limitar les construccions fabrils intramurs i es va iniciar la industrialització del voltant de Barcelona, als pobles del pla.

Els freqüents incendis i les temibles explosions de les calderes de vapor feien encara més difícil la vida dels obrers

L’establiment de fàbriques a Sants, Gràcia, Sant Andreu o Sant Martí de Provençals va canviar radicalment la fesomia d’aquests pobles. Eren nuclis de tradició rural i manufacturera, però les fàbriques van actuar com a autèntics generadors urbans. Al seu voltant es van aixecar carrers amb habitatges obrers i, atrets per la demanda, va arribar nova mà d’obra procedent, primer, de les zones rurals de proximitat, i més tard de la resta de l’Estat. Així, la població d’aquestes viles va créixer vertiginosament.

Superant les velles muralles

A bona part de les ciutats industrials catalanes que creixen per efectes de la indústria es produeix un creixement urbà que aprofita al màxim la trama urbana existent, constrenyida per velles muralles medievals. És el cas de Granollers, Manresa, Berga, Terrassa, Igualada… i tantes altres que superen aquesta cotilla avançat el segle XIX.

El creixement de Sabadell s’articula a partir del model de carrers quadriculats a partir del primer terç del XIX, una quadrícula que respecta els tres plans d’eixample, el del 1850, 1864 i 1886, i que té present les carreteres i el ferrocarril. Les cases de les famílies obreres, anomenades cases angleses perquè copien el model de cases entre mitgeres que també es troben a moltes ciutats catalanes, ha tingut a Sabadell una llarga vida. En realitat, no són habitatges industrials, ni tampoc d’inspiració estrangera; són cases fruit de l’evolució de les que a finals del segle XVIII combinaven els usos agrícoles i artesanals en destinar la planta baixa a treball, magatzem i espai diürn (cuina i menjador), mentre que a la primera planta s’hi col·locaven les habitacions.

Que les habitacions fossin ventilades i lluminoses va ser un dels consells recurrents dels metges higienistes i dels arquitectes a principis del segle XX. Foto: Montse Argelich/ Museu de les Mines de Cercs.

És la casa que escampen arreu els mestres d’obres, i que adaptaven, i reduïen, quan el preu del sòl s’encaria, de 28 a 21 pams, per la senzilla raó que era més fàcil trobar bigues de 4 m que de 5 m. Al llarg del segle XIX aquesta casa es fa petita, i fins als anys trenta són casetes de planta baixa amb deficiències higièniques perquè l’espai habitable era mínim. Aquest model es va consolidar i es van generalitzar carrers complets d’aquestes cases, sovint fetes per etapes.

A Igualada, el primer pla d’eixample és del 1847 a partir d’una trama de carrers relativament estrets i de dues places, una de les quals va ser ocupada per una gran fàbrica. Les cases de tres i quatre plantes van encabir l’increment demogràfic, que va ser molt important entre el 1797 i el 1857: de 6.138 habitants a 14.000, i que va provocar la fragmentació de les plantes en dos o més habitatges d’aquestes cases amb façanes de 6 m i llargades de 15 o 16 m, i per tant, amb pisos de 90 i 96 m2 que tenien cuina —amb aigüera, armari de paret i xemeneia—, menjador i dues habitacions ventilades, i una d’interior. En aquestes cases de pisos vivien famílies de diferent classe social: al primer pis que ocupava tota la planta, els propietaris de l’immoble; a les plantes superiors, famílies obreres, amb pisos més petits —dos per replà—, pels quals pagaven lloguer. La ciutat va créixer en alçada i fins i tot es va sobreocupar per l’increment demogràfic de la segona meitat del segle XIX, i que la crisi que va patir la ciutat a finals d’aquest segle va frenar.

Granollers supera el perímetre de les muralles medievals al segle XVI de la mà d’una intensa activitat econòmica i mercantil simbolitzada per la urbanització de la plaça Major i la construcció de la Porxada entre el 1586 i el 1587 sota la direcció del mestre de cases Bartomeu Brufalt. Aquest va ser, i encara és, el nucli del mercat i símbol de Granollers. El plànol cadastral de Miquel Garriga i Roca, del 1851, anomenat Villa y Cabeza de Partido de Granollers, Jurisdicción de Mataró, mostra el fort creixement urbanístic fruit de la industrialització i de la creació de nous eixos de comunicació: la carretera i el ferrocarril, dues fites que marcarien l’inici de la ciutat moderna.

Carretera i ferrocarril donen també fesomia a Manresa, que creix fora muralles al peu de les carreteres de Vic i de Cardona, a les quals s’afegiran carrers transversals. A les tipologies de la casa pagesa —que van construir tines de mides diferents que encara es conserven al subsol de la ciutat antiga— i de l’artesanal, pròpies de períodes anteriors, apareix a l’eixample la casa de pisos de lloguer i de nova construcció.

Les lleis municipals del 1840 i del 1845 van donar competències als ajuntaments per traçar i aplicar alineacions a carrers i places. El 1848 una altra llei obligava els ajuntaments d’una certa importància a aixecar plànols cadastrals. L’administració tributària havia començat la cartografia d’algunes ciutats catalanes. A partir del 1852 van ser els mateixos ajuntaments els que van encarregar, ja inajornablement, l’aplicació dels amillaraments i la resolució del tema de la contribució territorial.

L’informe de Pere Garcia Fària

Pere Garcia Fària (Barcelona, 1858 – 1927), arquitecte i enginyer, va ocupar diversos càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona, entre ells el d’enginyer en cap, l’any 1889. El 1893 va elaborar un Projecte de sanejament del subsòl de Barcelona, a càrrec del Servei de Sanejament, que preveia la instal·lació d’una xarxa de clavegueram a la ciutat i al delta del Llobregat, seguint l’ideari higienista que es difonia en aquella època per diferents ciutats d’Europa. Lamentablement, el projecte va ser rebutjat pel consistori barceloní. Reproduïm un fragment del seu informe sobre la insalubritat dels habitatges de Barcelona, presentat al Congrés Internacional de Ciències Mèdiques que es va celebrar a Barcelona l’any 1890.

«Recordo haver visitat un pis interior, al carrer de Carretes, les finestres del qual donaven a un pati, on la netedat brillava per la seva absència; els corredors de pas i totes les habitacions del segon pis no tenien claror ni ventilació directa, que només tenien les que es trobaven al costat del pati esmentat; la casa era composta de cinc habitacions on vivien individus de tres famílies diferents; un dels llogaters, que era un andalús en atur, passava gran part del dia al llit, mentre que el seu fill gran treballava de sabater a la mateixa habitació, i la seva amistançada cuinava en un fogó portàtil, també dintre de la mateixa habitació, el peix fet malbé que els seus fills havien recollit d’almoina a plaça. No cal dir que les parets estaven ennegrides i cobertes de sutge.

»En una altra habitació de la mateixa casa hi havia una pobra jove abandonada per l’home que l’havia deshonrat, la qual fou víctima d’una hemoptisi [tuberculosi] galopant, que destruí en poc temps les seves precioses faccions; la infeliç jeia en un llit col·locat en una habitació no ventilada i tan fosca que a qualsevulla hora del dia calia tenir-hi els llums encesos, malgrat que estiguessin completament obertes totes les portes i les finestres del pis descrit.
[…]

»A més dels habitatges humans insalubres hi ha, a diversos llocs del terme municipal de Barcelona i especialment al nucli antic, nombrosos establiments industrials insalubres que haurien de desaparèixer d’aquesta zona i ser sanejats i relegats a la perifèria, perquè si aquests centres generadors d’insalubritat no es troben aïllats completament, aquesta transcendeix al poblat produint resultats fatals en totes les avinenteses, fet que és més sensible durant les epidèmies, en les quals aquells constitueix un greu focus d’infecció.»

Les veus de l’higienisme

Les condicions de treball dels obrers eren infrahumanes: jornades de treball de 12 i 13 hores, el treball infantil, les fàbriques sense condicions higièniques ni sanitàries, els nombrosos accidents de treball a causa de les poques mesures de seguretat existents, etc. Fora de la fàbrica, les condicions no milloraven: alimentació deficient, habitatges insalubres, barris miserables sense els serveis mínims ni atencions sanitàries, etc. El trist i ombrívol panorama s’enfosquia més si pensem que no hi havia cap mena de seguretat en la continuïtat de la feina, que no hi havia seguretat social…

No van faltar les veus que denunciaven les condicions en què vivien els obrers, com va fer a Barcelona l’enginyer Pere Garcia Fària. Però aquestes veus aïllades dirigien els seus atacs contra les condicions materials i ignoraven que formaven part d’un sistema que les havia generat i les perpetuava inexorablement: era molt difícil canviar el curs del que els industrials i polítics anomenaven progrés. És cert que la prosperitat permetia que hi hagués feina per a tothom i que no faltessin sostres ni la pitança diària de l’obrer, encara que fos pa negre amb bacallà sec o sardines en vinagre. De resultes d’això, continuava arribant a les ciutats la immigració procedent dels pobles i a partir de l’Exposició Universal del 1888, d’altres zones d’Espanya assolades per la pobresa, l’atur i la fam. Aquesta dada innegable era el principal argument de qui s’oposava a qualsevol tipus de reforma que millorés les condicions de vida obrera.

No existia el pensament que tothom tingúes dret a un mínim de benestar: a cadascú li pertocava el que havia guanyat

D’altra banda, en la mentalitat de l’època no existia el pensament que tothom tingués el mateix dret a un mínim de benestar: a cadascú li pertocava estrictament el que la fortuna havia posat a les seves mans o a allò que havia estat capaç de guanyar per si mateix; en cas de desgràcia, Déu proveïa mitjançant la beneficència. Fins i tot aquells que estaven en contacte directe amb les misèries dels obrers se sorprenien i s’indignaven davant de les seves queixes, i els recordaven que tenien els fills a les escoles gratuïtes de les monges, i els pares als asils benèfics. Amb tot plegat, els obrers acumularan rancúnies que esclataran en les bullangues i en l’adveniment de corrents com l’anarquisme.

Les denúncies higienistes sobre la manca de salubritat a les ciutats industrials, un corrent que es va iniciar a Anglaterra, es va manifestar a Catalunya amb figures com Pere Felip Monlau i Roca, que a l’obra ¡¡¡Abajo las murallas!!! (1841) assenyala la necessitat de l’eixample de Barcelona per raons higièniques i de sanitat i per al progrés industrial del país. Aquest al·legat va ser un dels punts de partida de l’obra d’Ildefons Cerdà.

Els corrents higienistes copsaran els perills de la densitat de població, de la manca d’espai, de llum, d’aigua corrent i de ventilació; en definitiva, denunciaran les condicions higièniques deplorables. Per salvar els obrers de la tuberculosi, de l’alcoholisme, de les malalties venèries i de moltes altres xacres, s’adonaran que són necessàries noves polítiques d’habitatge, perquè una distribució adequada de la població és un factor clau. Però com veurem en el desenvolupament del pla Cerdà, no tothom estarà en disposició d’accedir als nous eixamples. A Barcelona i a altres ciutats, la burgesia es farà seus els millors espais.

Friedrich Engels, de la qüestió de l’habitatge

A La situació de la classe obrera a Anglaterra (1845), Engels descriu amb detall, a partir de les seves exploracions i dels informes d’higienistes i reformadors contemporanis, la difícil supervivència de la població obrera, la manera com viuen i moren als barris de Manchester, Leeds, etc. Anys més tard, a El problema de l’habitatge (1873), Engels torna a la qüestió urbana i bona part de les seves observacions i crítiques remeten a l’experiència de la urbanització francesa: la «haussmanització» o l’urbanisme de façana, arquetip de la intervenció de l’Estat i de la burgesia a la ciutat; els desvaris utòpics que proposen solucions fantàstiques; les actuacions entre moralitzants i disciplinàries de les «ciutats obreres», que trenquen l’estructura col·lectiva proletària.

«El període en el qual un antic país civilitzat fa una transició de la manufactura i la producció a petita escala cap a la gran indústria, que a més es veu accelerada per circumstàncies tan favorables, és també predominantment l’època de la “manca d’habitatges”. D’una banda masses de treballadors rurals són atrets sobtadament a les grans ciutats, que esdevenen centres industrials; d’altra banda l’urbanisme d’aquestes antigues ciutats ja no es correspon a les condicions de la nova indústria i del trànsit corresponent; els carrers s’eixamplen i se n’obren de nous, els ferrocarrils hi irrompen al mig. En el mateix instant que els obrers entren a les ciutats, els habitatges són enderrocats en massa. D’ací la sobtada manca d’habitatges pels treballadors.

Zur Wohnungsfrage (El problema de l’habitatge) va ser redactat publicat originalment a la revista Der Volksstaat, de Leipzig. Per aquesta traducció se segueix l’edició del 1887.

Les influències europees

A Catalunya i Espanya, les influències dels pensadors francesos i belgues que parlaven de condició obrera i habitatge són molt notables. Cerdà ja publicava el 1859 un plànol sobre les cités de Mulhouse a la seva obra Teoría de la construcción de las ciudades, i Fernando Garrido elogiava el Familistère de Guise a la seva Historia de las asociaciones obreras en Europa, del 1864.

Interior d’un habitatge destinat a les famílies obreres de la Colònia Fabra i Coats de Borgonyà (Sant Vicenç de Torelló). Foto: Museu del Ter

Interior d’un habitatge destinat a les famílies obreres de la Colònia Fabra i Coats de Borgonyà (Sant Vicenç de Torelló). Foto: Museu del Ter

Fou, però, a partir de l’Exposició Universal de París del 1867 quan molts dels que la visiten donen a conèixer experiències franceses de Mulhouse, la cité Jouffroy-Renault (Clichy-la Garenne), les Maisons des ouvriers de l’avinguda parisenca de Daumesnil i les cases projectades per a la Société Coopérative Immobilière, així com exemples de promocions empresarials com les de Japy et Cie. (Beaucourt) o les de la companyia minera de Blanzy (Saône-et-Marne). També les aportacions dels teòrics com Le Play i el seu concepte de patronage. D’aquesta influència n’és un bon exemple el reformista Joaquín Costa, que després de visitar l’Exposició Universal de París, concretament la secció destinada a les «habitacions de lloguer barat», va plantejar una interessant reflexió: per què a Espanya els especuladors construïen únicament cases luxoses, expulsant les classes obreres de les ciutats, sense plantejar-se ni tan sols els beneficis que podrien obtenir construint barris econòmics per a persones més modestes? Barris obrers com els de Mulhouse, iniciats el 1853 al nord de França, que havien estat difosos aviat a Espanya per Cerdà juntament amb altres distribucions de ciutats obreres —a prop de Lille o a París—, havien procurat importants beneficis. Era un fet que establir barris obrers als centres de treball, industrials o agrícoles, a més de respondre a una demanda social, proporcionava a Europa grans rendiments.

La Societat Central d’Arquitectes va assumir inicialment un paper protagonista en el debat espanyol sobre la construcció de barris obrers, tot i que la qüestió no es va desenvolupar estrictament en l’àmbit urbanístic. Hi van influir molts altres condicionants socials, polítics, econòmics, sanitaris, ideològics i fins i tot morals; qualsevol ordre establert a la ciutat tradicional es va veure profundament afectat pels ràpids canvis derivats dels processos industrials.

Posteriorment, el 1903, la creació de l’Institut de Reformes Socials va significar la institucionalització de la política social a Espanya, i van afavorir la internacionalització dels seus debats, entre aquests el dels barris obrers.

Les cases passadís

Durant el primer terç de segle, a les ciutats d’acollida d’immigrants, amb Barcelona al capdavant, van sorgir diferents tipologies d’habitatges obrers. El fort creixement migratori per part d’una població de pocs recursos econòmics donarà a lloc, d’una banda, a una forta densificació dels barris tradicionals —al nucli antic de Barcelona s’hi registrarà un fort augment de l’amuntegament humà i la insalubritat— i, de l’altra, a l’aparició, a la perifèria de la ciutat, de formes d’habitatge marginals, que oscil·laran des dels petits habitacles semicol·lectius que anomenaran patis o passadissos fins a les barraques marginals.

De gairebé res no van servir, doncs, els plantejaments i els intents higienistes, no només per falta de suport de les autoritats, sinó perquè «el mateix desenrotllament econòmic i social obliga al desenrotllament urbà no harmonitzat, sinó impel·lit per la pressió social». «Els canvis que es produeixen a l’estructura urbana són sempre un dels resultats dels conflictes socials generats al voltant de les contradiccions urbanes, fins i tot en aquells canvis que interessen a les classes dominants», va escriure Jordi Borja el 1974 (Movimientos urbanos y estructura urbana), i així ens explica el que havia passat a la Barcelona desenrotllista del segle XX com a repetició del que havia passat a la no menys desenrotllista Barcelona del XIX. Dialèctica entre riquesa i pobresa, capital i treball, menestralia i industrialització, fam i opulència, la ciutat creix sobre els seus propis cadàvers, materials i humans» (Manuel Vázquez Montalbán, Barcelones).

En un període de ràpid creixement, els mecanismes típics d’allotjament dels més desfavorits des de l’inici de la industrialització, com la divisió de pisos, les habitacions rellogades i les pensions, es revelaven insuficients per compensar la manca d’habitatge en ciutats com Barcelona, on era més difícil trobar allotjament que feina. La crisi de l’habitatge va ser una constant a les principals ciutats des de finals del vuit-cents i al llarg del primer terç del XX. La represa industrial relacionada amb la no-bel·ligerància durant la Primera Guerra Mundial va reactivar molts sectors productius i això va comportar un efecte crida a les zones industrialitzades catalanes. Si bé amb motiu de l’Exposició Universal del 1888 va venir a Barcelona molta gent del camp català, amb l’Exposició del 1929 i la construcció del metro, l’allau migratòria procedia de més lluny: Múrcia i Aragó, primer, i després Andalusia, Extremadura, Galícia, etc.

Dialèctica entre riquesa i pobresa, capital i treball, fam i opulència, la ciutat creix sobre els seus propis cadàvers

La creació el 1897 de l’Instituto de Reformas Sociales va implicar una actitud més compromesa per part de l’Administració envers aquesta problemàtica, en elaborar el 1911 la Ley de Casas Baratas, que imitava les lleis promulgades anteriorment a Anglaterra, França i Alemanya, i suposava un intent d’intervenció estatal en la greu problemàtica de l’habitatge obrer. La Llei es va ampliar amb dues més —el 1921 i el 1925—, però a pesar d’això, i de l’intent, per part dels consistoris, de construir promocions de «cases barates», i dels casos de cooperativisme, tot plegat va fracassar. L’abastiment d’allotjament seguia en mans de la iniciativa privada, que construïa cases de lloguer i se n’assegurava les rendes gràcies a les llibertats de contractació i de preus dels arrendaments que la legislació liberal-burgesa va anar establint.

La vida als passadissos

Les «cases passadís» solien estar barrejades amb altres tipus de cases per a obrers, tant unifamiliars com en forma de cases de veïns, i en general a la vora de fàbriques o en indrets ben comunicats amb els centres de treball. Se solien bastir sobre parcel·les de dimensions relativament més petites que les habitualment destinades a habitatges unifamiliars; en elles, en lloc d’un sol habitatge, es construïen un seguit de petites vivendes que s’obrien a un estret passadís o pati que les comunicava amb el carrer.

És una tipologia d’habitatge molt lligada a la immigració, ja que entronca amb una certa tradició de cases per a obrers del segles XVIII i XIX, que van dels chiqueros murcians a les casas de corredor i corralas madrilenyes i sevillanes.

Eren habitatges de lloguer, i la baixa qualitat dels materials de construcció (maó, teulades d’uralita…) assegurava un increment dels beneficis sense que el propietari hagués de fer inversions elevades. Eren d’una sola planta, tenien una superfície d’entre 15 i 25 m2 i de vegades disposaven de serveis comuns: vàters, safareigs i fogons per cuinar.

Els habitatges a les colònies industrials

El fenomen de les colònies és extens en el temps i en l’espai. L’any 1930 la Bureau of Labor Statistics, del Departament de Treball dels Estats Units, la principal agència d’investigació sobre temes d’estadística econòmica i laboral fundada el 1884 estimava que més de 10 milions de persones vivien en company town, és a dir en colònies industrials, anomenades també village ouvrier, cité ouvrière, villagis operi o workers village, escampades per tots els països industrialitzats.

A Catalunya, les tèxtils són les més nombroses i més conegudes, en constant evolució des de la seva fundació, i amb un ampli mostrari d’habitatges, sobretot plurifamiliars, de planta baixa i dos pisos, amb galeria amb arcs a la banda de migdia, balconada correguda amb barana de ferro o escala interior, amb dues portes per replà. Més excepcionals foren els habitatges unifamiliars d’una sola planta o dues i amb una petita eixida darrere, com és el cas de Borgonyà, a l’Ametlla de Merola o la Colònia Güell.

L’habitatge marca categoria obrera i els més grans i ben condicionats corresponen a les famílies dels encarregats, contramestres, escrivents; per als directors se’ls construeix un xalet, o una casa aïllada, sovint amb jardí i hort particular.

La colònia minera de Bellmunt del Priorat donava allotjament als treballadors que arribaven amb les seves famílies d’altres zones mineres de l’Estat, principalment d’Andalusia. Foto: Arxiu mNACTEC/ Ramon Blanch

Els habitatges obrers milloraven amb el temps; els primers eren petits, molt petits, i atapeïts, perquè hi vivia més d’una família; també escassos, perquè els empresaris de la colònia mai van voler construir-ne per a tots els treballadors, sinó només per als quals necessitaven i volien fidelitzar: càrrecs intermedis, treballadors de serveis, famílies fidels i prestigiades entre la comunitat… A la colònia hi viuen un 30-40% dels treballadors i treballadores; la majoria venen dels pobles i de les masies veïnes.

Amb tot, val la pena destacar l’existència d’allotjaments col·lectius, les anomenades cases de les noies, regentades per comunitats religioses que acollien joves en règim d’internat i que, a canvi de pagar l’allotjament i el menjar, treballaven a la fàbrica i es formaven en l’escola de formació femenina, aprenent a cosir, a cuinar i a regentar una casa per quan, arribat el moment del casament, poguessin gestionar una llar obrera i, de ben segur, combinar adequadament les tasques domèstiques amb el treball fabril i l’educació dels fills i filles en els valors de la colònia i de la religió catòlica.

A les colònies tèxtils es construeixen habitatges d’entre 40 m2 (a la Colònia Sedó o Cal Rosal) i 75 m2 (a Cal Pons). Petits o grans, en blocs plurifamiliars o com a cases adossades, tots disposen d’un hort que fa la triple funció de complement alimentari, higiènic i d’espai d’oci.

Més important que l’import del lloguer fou el fet que no s’apujaven —o ho van fer molt poc— al llarg del temps, la qual cosa ajudava a l’estabilitat obrera i a no desequilibrar els ingressos familiars com succeïa a les ciutats i pobles. El lloguer baix era, doncs, un avantatge complementari al sou, com ho era l’oferta àmplia de serveis gratuïts. El preu del lloguer era molt semblant al de les colònies de la comarca, com per exemple les de Puig-reig, i en funció del nombre de metres quadrats i d’habitacions: a l’Ametlla de Merola el lloguer oscil·lava entre 3,5 a 8 ptes; a Cal Vidal, de 5 a 10 ptes; a Cal Marçal, 7 ptes; a Cal Pons, 5 ptes; Cal Casas, 6 ptes; i Cal Prat, de 4 a 8,5 ptes. A Vallejo de Orbó, els lloguers anaven de 4 a 14 ptes.

El blog “Pobles Obrers”

Pobles obrers és un espai virtual obert a la conversa al voltant de les tipologies d’habitatges obrers que van sorgir a causa de la industrialització. Obert a la participació de tothom, el blog fa difusió dels espais visitables i exposa recerques sobre nombrosos casos d’habitatges de treballadors de diferents sectors —el tèxtil, la mineria, el paper, la siderúrgia…—, especialment de Catalunya, però també d’arreu del món. El blog és una iniciativa del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC).

Un cas singular: les colònies mineres

A diferència d’altres treballadors industrials, els miners es caracteritzen per una extrema mobilitat, tant a les primeres etapes de la mineria industrial com al llarg de tota la seva història. Aquesta mobilitat es dona en tot tipus de mineria i en totes les categories laborals de la mina, des dels enginyers fins als treballadors menys professionalitzats. Aquest nomadisme miner obliga totes les empreses mineres a desenvolupar estratègies per atreure i fixar treballadors; també per domesticar-los, però aquest objectiu va en segon lloc. L’habitatge és un bon reclam, encara més si va acompanyat de serveis.

Tot i que la construcció dels habitatges de les colònies mineres correspon a etapes i tipologies diferents, tenen en comú les petites dimensions: de 40 a 68 m2, i també que s’accedeix a l’habitatge per la cuina menjador que fa de distribuïdor cap a les tres habitacions: una per als pares, un per als fills i un per a les filles. Com en altres zones mineres es van construir barracons com a dormitoris comunitaris per als treballadors solters o miners sense família, que van funcionar temporalment. Amb tot, a la conca berguedana no va ser una pràctica gaire generalitzada, només practicada en moments d’extrema necessitat, quan estaven completament esgotades les vies alternatives del lloguer d’habitacions, de llits o de barraques.

La manca d’habitatge fou un problema en tota la història de la mineria comarcal, que els miners pal·liaven amb el lloguer d’habitacions, de llits i de barraques, una pràctica molt generalitzada a totes les conques mineres, on fins i tot hi ha documentats allotjaments en coves i encara condicions més extremes, com és el cas de treballadors temporers que havien de dormir a les terreres, buscant l’escalf, i obviant el perill. A les zones mineres es formaven zones degradades que es degraden encara més; llocs que discriminen, que creaven rebuig, exclusió, brutícia, joc, soroll, baralles…

Habitatges de la Colònia Ymbern (també coneguda com d’en Calvet o el Pelut) situada a les afores de Torelló, al terme d’Orís. Foto: Lluís Grané. Museu del Ter.

Un poblado, una colònia, una família industrial; junts, però no barrejats, jeràrquicament ordenats, perquè els membres d’aquesta família industrial no són tots iguals; domina la jerarquia. L’arquitecte i urbanista francès Claude-Nicolas Ledoux, un dels màxims representants de l’arquitectura neoclàssica, al final de la seva vida va projectar les Salines Reials de Chaux (1775-1780), on va experimentar solucions urbanístiques innovadores per a la comunidad productiva. Ledoux va teoritzar sobre models arquitectònics que el fan precursor de les utopies, més concretament del Falansteri de Fourier i del Familisteri de Godin. Segons ell, «los obreros serán alojados de acuerdo con exigencias higiénicas; los empleados, lo serán de acuerdo con soluciones confortables».

La jerarquia de l’espai industrial es mostra formalment en les formes i els atributs de l’arquitectura habitacional: habitatges plurifamiliars casernaris per als miners, xalets per als enginyers i torre castell per al propietari, i també es diferencien per la seva localització. Però encara hi ha més registres, subtils però molt significatius, en el cas dels habitatges obrers: separació entre homes solters —espais d’allotjament comunitari, fondes, lloguer d’habitacions, lloguer de llits calents, barraques…— i els miners amb família, als quals se’ls llogava un pis, tot i que capatassos i vigilants fidelitzats tenien el lloguer de franc.

A Catalunya, les colònies mineres més desenvolupades a principis del segle XX foren, sense cap mena de dubte les d’Olano: Sant Corneli, Sant Josep i la Consolació, però no foren les úniques. Molt interessant és el conjunt d’Ogassa (Ripollès). També les de la conca minera de Mequinensa, entre Saragossa i Lleida. Més tard, a partir del 1929 i fruit de l’explotació de la potassa del Bages, cal destacar les colònies mineres de Cardona, Súria, Balsareny i Sallent.

A la dècada de 1920-1930, l’explotació de determinats recursos minerals com ara el ciment de Vallcarca, les potasses de Cardona, els carbons de Berga o l’electroquímica de Flix donà lloc a la creació de noves promocions d’habitatges que van fer créixer les colònies. D’altres empresaris ampliaren les colònies amb noves tipologies, com el fabricant de teixits Bertrand i Serra, que el 1922 aixecà a Sant Feliu de Llobregat blocs de cases col·lectives amb equipament comuns, seguint models propers a exemples centreeuropeus.

Gràcia Dorel-Ferré: “Els pobles obrers indueixen a una altra forma de vida”

Gràcia Dorel-Ferré és doctora en Història i ha estat professora i investigadora a les universitats franceses de Reims, París 1 i Savoie Mont Blanc. És presidenta de l’APIC (Association pour le patrimoine industriel de Champagne-Ardenne).

La Colònia Sedó es distingeix per les seves grans dimensions i per l’ús d’un sistema hidràulic que aprofitava al màxim l’energia de l’aigua.

Amb la tesi sobre la Colònia Sedó d’Esparreguera, Gràcia Dorel-Ferré va iniciar la seva llarga trajectòria investigadora, especialitzada en la recerca sobre el patrimoni industrial a França i Europa. La seva obra és molt extensa, i inclou monografies, articles en revistes, participació en congressos i edició de miscel·lànies. Ha estat coordinadora científica de diverses jornades sobre el món de l’habitatge obrer organitzades al mNACTEC.

Dins del conjunt del patrimoni de la societat industrial, quina valoració fa de la posada en valor del tema de l’habitatge obrer?
La seva existència acompanya i defineix la indústria. Una fàbrica sempre pot ensenyar la seva arquitectura i maquinària. Però aquestes no tenen sentit sense la mà d’obra que operava i que assegurava la producció. De fet, aquesta va ser allotjada o s’allotjava tan a prop com era possible de la fàbrica, fins al punt que les ciutats van créixer a causa dels nombrosos barris obrers que les envoltaven.

Com valora i quines aportacions destacades faria del conjunt de les tres jornades-congressos que vostè va dirigir entorn de l’habitatge obrer?
En primer lloc, el reconeixement d’un verdader tema d’estudi, de fet poc conegut fins ara com a tema global; després, el ressaltat de la fantàstica varietat d’aquest hàbitat, des d’un mòdul simple, que fa que un reconegui l’hàbitat del treballador allà on es troba. Finalment, l’existència de «províncies del patrimoni de l’habitatge obrer» com les colònies catalanes, els poblats xilens del salnitre, ciutats fàbrica dels Urals o àrees específiques com ara les ferroviàries, etc. Així descobrim veritables joies com el Grand Hornu de Bèlgica.

Quines línies d’estudi i recerca creu que encara caldria abordar i aprofundir en l’àmbit dels poblats obrers o dels habitatges obrers?
Estem força ben informats sobre els inicis de la indústria amb unes formes originals d’hàbitat, i sobre el segle XIX i la seva evolució. Els pobles obrers són trossos de ciutat enmig del camp, que indueixen a una altra forma de vida i una altra societat. D’altra banda, la ciutat fàbrica al segle XIX encara se’ns escapa i només estem començant a estudiar el segle XX, que veu l’apogeu de l’habitatge dels treballadors i de la ciutat fàbrica i també el seu abandonament, correlacionat amb les grans desindustrialitzacions de l’últim terç del segle XX. Encara no hem entès com vam poder passar d’una societat industrial a una societat que gira totalment l’esquena a la indústria, en la qual l’habitatge dels treballadors ja no té sentit.

En quins projectes i estudis treballa actualment?
L’habitatge dels treballadors del temps de la industrialització —quan es tracta de pobles i de ciutats fàbrica— revela les intencions que tenia el promotor a través del pla urbanístic, la disposició dels llocs clau, la comunicació entre els habitatges i la fàbrica. A Europa van circular diferents models, però en ocasions es va voler trencar aquests models i innovar. L’èmfasi en la innovació o bé a seguir els patrons ja coneguts és un indicador important de la imatge que volia donar l’empresa. Estic treballant en aquestes qüestions. Al mateix temps, una política social de vegades molt refinada caracteritza els pobles obrers i les ciutats-fàbrica del segle XX: es tracta de respondre a les crítiques que van acompanyar la creació d’habitatges obrers i sobretot per fer uns tallafocs contra les «sirenes» del comunisme. A través del poble obrer i de la ciutat-fàbrica, veiem tots els debats del segle XX, viscuts d’una manera molt concreta… Una mica com en la pel·lícula dirigida per Ettore Scola Una jornada particular (1977).

Per saber-ne més:

Balcells, A. i Serra, R., Les colònies industrials de la conca del Llobregat. 150 anys d’història, Barcelona, 2019.
Bellet, C., Ganau, J. i Llop, J. M., eds., Vivienda y sociedad: nuevas demandas, nuevos instrumentos, Lleida, Milenio, 2008.
DD. AA., Historia de la vida privada. Ed. Taurus, Madrid, 1990.
Hernández, F. X. Barcelona. Història d’una ciutat. Llibres de l’Índex, Barcelona, 1993.
Hernández, F. X., Tatjer, M. i Vidal, M., Passat i present de Barcelona (III). Materials per l’estudi del medi urbà. Ed. ICE, Universitat de Barcelona, 1991.
Mendoza, C., i Mendoza, E., Barcelona modernista. Ed. Planeta, Barcelona, 1998.
Oyón, J. L., Vida obrera en la Barcelona de entreguerras, Centre de Cultura Contemporània, Barcelona, 1998.
Permanyer, L., Cites i testimonis sobre Barcelona, Ed. La Campana, Barcelona, 1993.
Tatjer, M., “La vivienda popular en el Ensanche de Barcelona”, a Geocrítica/Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Universitat de Barcelona, 1 d’agost de 2003, vol. VII, núm. 146.
Serra, R., Colònies tèxtils de Catalunya. Ed. Angle, Manresa, 2000.
Vázquez Montalbán, M., Barcelones, Ed. Empúries, Barcelona,1990.