Darrere la figura política de Macià, hi ha la d’un gran enginyer que, entre altres mèrits, va introduir el formigó armat a l’estat espanyol. bona part de la societat desconeix que darrere la seva admirable trajectòria política hi ha la figura d’un destacat i innovador professional tècnic.

Text Jaume Perarnau i Llorens, director del mNACTEC
Foto de portada:  Arxiu mNACTEC, Ramon Blanch.
Data: Maig de 2017

Francesc Macià i Llussà és conegut fonamentalment per haver estat un dels polítics més prestigiosos de la Catalunya del primer terç del segle XX i president de la Generalitat de Catalunya entre el 1931 i el 1933. No obstant això, bona part de la societat desconeix que darrere la seva admirable trajectòria política hi ha la figura d’un destacat i innovador professional tècnic que al llarg de més de 30 anys va exercir la professió d’enginyer.

Entre les seves aportacions a la història de l’enginyeria catalana destaca la introducció que va fer durant l’última dècada del segle xix d’un nou material: el formigó armat. Un material que tindrà un paper molt destacat en les noves construccions públiques del canvi de segle. Francesc Macià, pel seu esperit innovador i d’estar al dia dels avenços que es produeixen, serà un dels ferms promotors de la seva utilització, i realment serà el primer a utilitzar-lo en una obra pública, concretament un dipòsit d’aigua al municipi de Puigverd de Lleida, el Segrià, l’any 1893.

D’enginyer a polític 

Macià va néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 de setembre de 1859. Va ingressar a l’Acadèmia Militar de Guadalajara l’any 1876 gràcies a l’ajut del també vilanoví Víctor Balaguer per tal de donar sortida a les seves inquietuds professionals vers l’enginyeria i la tecnologia, i com a opció eficaç, en aquella època, de formació cultural, ascens social i prestigi. Acabats els estudis, exercí durant més de 30 anys com a enginyer militar a Barcelona, Madrid, Guadalajara, Ceuta, Jaén, Girona, Tarragona, Reus, Lleida i Santoña, entre altres destinacions. Va casar-se amb Eugènia Lamarca, filla d’un destacat membre de la burgesia terratinent lleidatana i va ser, també, cunyat del polític i bibliòfil reusenc Pau Font de Rubinat. El 31 de maig de 1907 li fou concedida la sol·licitud de baixa, a petició pròpia, de l’exèrcit espanyol pel ja conegut “cas Macià”. A partir d’aleshores l’activitat política serà el centre de la seva vida i quedarà abandonada professionalment l’activitat d’enginyer.

EL DIPÒSIT DE PUIGVERD

El dipòsit d’aigua de Puigverd (Segrià) és considerat la primera construcció en formigó armat que es va fer a tot l’estat espanyol. Va ser projectat per Francesc Macià i va acabar-se el desembre de, 1893. Té una capacitat de 1.000 m3, un diàmetre de 25 m i un gruix de paret relativament petit: 6 cm. Aquest fet va propiciar que molta gent digués que aquell dipòsit no aguantaria la pressió del volum d’aigua, però el reforç de la malla de ferro dins del formigó, tal com plantejava el Sistema Monier, va fer que estigués operatiu fins ben entrat el segle XXI. el dipòsit és actualment la construcció més antiga en formigó armat que es conserva a l’estat i un monument representatiu de l’època.

L’enginyeria a cavall dels segles XVIII i XIX

A finals del segle XVIII es crea el Cuerpo de Ingenieros Militares com a braç executor de les obres públiques de la monarquia borbònica. L’any 1799, quan no existia cap diferència entre les obres públiques civils i les militars, es crearà l’Escuela de Caminos, que es consolidarà l’any 1802 amb la creació de l’Escuela de Caminos, Canales y Puertos i la Dirección General de Obras Públicas. En aquesta situació i pugna competencial, Francesc Macià apostarà per ingressar a l’acadèmia d’enginyers militars de Guadalajara, que en aquells moments era un planter de formació de tècnics moderns i innovadors, i no pas a l’acadèmia de Toledo, una acadèmia predominantment militar.

Les dificultats pressupostàries per mantenir un cos d’enginyers militars propis complet i preparat, van comportar que els enginyers militars tinguessin una absoluta permissivitat i tolerància per participar en projectes d’enginyeria privada o pública civil alhora que es creava la figura de l’enginyer militar en excedència o supernumerari. Els enginyers militars, doncs, al llarg del segle XIX es van anar “civilitzant” a la vegada que l’Estat acceptava les sortides professionals dels seus enginyers supernumeraris.

Sorprèn de l’anàlisi de l’expedient militar de Francesc Macià la gran quantitat de permisos i llicències sol·licitats i concedits en aquells anys i la coincidència, en
alguns casos, amb les dates de signatura i presentació de projectes o de viatges a França per al coneixement i negociació de l’obtenció de la patent del formigó armat, com veurem més endavant. La conclusió, doncs, del seu pas pel cos d’enginyers militars és que simultaniejava la seva carrera militar amb la d’enginyer civil privat.

El formigó, material multiús

La primera patent de sistemes constructius amb formigó armat que arriba a l’Estat espanyol és la del Sistema Monier (Joseph Monier, 1823-1906), que s’enregistra  mes d’agost del 1884. Es considera que és el sistema més antic de construcció amb el nou material i fa referència a la seva utilització en travesses de ferrocarril, dipòsits d’aigua, canonades, bigues, cobertes, paviments, etc. Probablement Macià va contactar amb Monier a l’Exposició Nacional d’Indústries Artístiques, celebrada a Barcelona l’octubre del 1892, on tenia un estand.

Un enginyer dinàmic

Immediatament a la celebració d’aquesta fira de mostres a Barcelona, l’any 1893, Francesc Macià constitueix la Sociedad Batlle, Macià y Cia., que adquireix els drets d’explotació de la patent de Monier per a “toda España y sus colonias”. La societat era formada per Fortunat Batlle, Francesc Macià, Enric Morelló i el mateix Joseph Monier. Les oficines  i instal·lacions eren ubicades als baixos del carrer Rosselló, 166. Aquella època i aquella activitat, la filla de Francesc Macià, Maria, la descriu així: “El pare, que a més de ser enginyer militar tenia el títol d’enginyer civil, es dedicava privadament a la construcció de dipòsits de ciment armat seguint un sistema importat de França […]. A Barcelona els pares van llogar una casa al carrer del Rosselló. Vivien al primer pis, i als baixos hi treballaven els empleats. Cada matí el pare baixava a controlar la feina…”.

Al cap de dos anys la societat ja havia executat gairebé una cinquantena d’obres en formigó armat a diferents localitats de Catalunya, a Saragossa, Almeria, Madrid i Múrcia. L’any 1894, juntament amb el seu germà Antoni, patenta un sistema propi de construcció en formigó armat anomenat Sistema Macià, que diferia ben poc del de Monier. La idea era tenir una patent alternativa per, en moments i projectes determinats, evitar la patent Monier i aplicar directament una imitació, com tantes vegades s’havia fet a Catalunya en la majoria dels rams de l’activitat industrial.

La revista El Cemento Armado deia, l’any 1901: “Según todos los datos hasta hoy conocidos, el primero que en España se ocupó del cemento armado fue el
Capitán de Ingenieros D. Francisco Maciá y Llusá, hacia 1893, que adquirió el derecho de explotar la patente de Monier y realizó grandes desembolsos para dar a conocer el sistema y educar obreros especializados”. Els projectes, comercialització i execució van creixent i Macià els exerceix com a empresari (amb l’aportació i avançament del llegat testamentari del seu sogre, Agapito Lamarca) i com a enginyer. L’èxit de l’empresa comporta que faci falta una ampliació de capital i, així,
l’agost de 1895 Batlle, Macià, Morelló i Monier dissolen l’antiga societat i en creen una de nova a la qual s’afegiran Eugènia Lamarca, esposa de Macià, i l’enginyer
Teodosio Lecanda.

El nom de la nova societat és Lecanda, Macià y Cia. Macià passa a tenir el 31 % de la nova societat i Lecanda n’és el gerent. L’any 1896 mort Lecanda i Francesc
Macià assumeix la gerència compartida amb Morelló i Batlle, mentre que el seu germà Antoni és nomenat administrador. La societat agafa volada i, arreu de l’Estat, construeix, instal·la o ven dipòsits per a aigua, vi, alcohol i oli, safareigs, clavegueres, tubs, paviments,
ponts prefabricats, etc.

Les dificultats de control de les activitats empresarials per part de Francesc Macià pel fet d’estar destinat de manera gairebé permanent a la Comandància de
Lleida, van propiciar que a finals del 1898 l’explotació de la patent de Monier es faci a través de la nova societat Claudio Duran, Sociedad en Comandita, liderada pel reconegut arquitecte Claudi Duran i Ventosa, a qui Macià havia venut els drets de la patent Monier. Macià i la seva dona hi tenen només un 18 % del capital i hi participen a través del seu cunyat Pau Font de Rubinat, que els fa d’apoderat.

Claudi Duran monopolitzarà el protagonisme de la nova societat. L’any 1907, Macià ja és diputat a Corts i, a contracor, abandona l’activitat d’empresari i d’enginyer per dedicar-se plenament a la tasca política. L’any 1908 es constitueix la Sucesora Anónima Claudio Duran, Construcciones Monier, on Macià ja no figura ni com a soci ni com a accionista.

OBRES D’ENGINYERIA DE FRANCESC MACIÀ

La trajectòria de Francesc Macià com a enginyer militar és destacada. Era una persona inquieta, coneixedora de totes les innovacions que es feien contínuament al món i mogut per poder-les implementar de seguida. Va treballar en telegrafia òptica i elèctrica, topografia, direcció i projectes de carreteres i ferrocarrils,
dipòsits i abastament d’aigües, sanejament públic, etc. Dels molts projectes i obres en què va participar, destaquen:

  • 1887: Aixecament topogràfic del plànol de Lleida.
  • 1888: Instal·lació d’un sistema de telegrafia òptica a la Seu d’Urgell.
  • 1889: Construcció de pavellons d’oficials a la caserna de la Seu d’Urgell.
  • 1889: Projecte de construcció de la carretera de Sort a Esterri d’Àneu.
  • 1891: Projecte de fortificació de Tortosa.
  • 1892: Defenses del projecte de Ferrocarril del Noguera Pallaresa.
  • 1893: Abastament d’aigua potable a les Borges Blanques.
  • 1895: Redacció del projecte de carretera de la Seu d’Urgell a Andorra.
  • 1896: Redacció del projecte de clavegueram de Vilanova i la Geltrú.
  • 1897: Construcció de la carretera d’Esterri a Vielha per la Bonaigua.
  • 1901: Redacció del projecte parcial del clavegueram de Reus.
  • 1903: Planimetria de la delimitació territorial amb Andorra i França.
  • 1903: Construcció de la carretera de Bellmunt del Priorat al Molar.
  • 1907: Reforma i modernització del penal de Santoña.

A banda de gairebé un centenar més de treballs, així com les gestions fetes, amb projecte seu, per perllongar i modificar el traçat original del canal d’Aragó fins a Catalunya (1896-1909).

Per saber-ne més
• AA.DD. Catàleg de l’exposició El hormigón armado en España, 1893-1936, Madrid, 2010.
• Jordi Ferrer i Pumareda, “El desideràtum del sanejament. El projecte de Francesc Macià i la lluita de Joan Ventosa per higienitzar Vilanova i la Geltrú (1894-1917)”, a Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, octubre del 2013.
• Ramon Garrabou, “Enginyers industrials, modernització econòmica i burgesia a Catalunya”, a L’Avenç, Barcelona, 1982.
• Helena Martín Nieva, “La introducción del hormigón armado en España: las primeras patentes registradas en este país”, a Actas del Tercer Congreso Nacional de Historia de la Construcción (Sevilla), 2000.
• Zeneida Sardà, Francesc Macià vist per la seva filla Maria, Editorial Destino, Barcelona, 1989.
• Albert Tubau Garcia, “L’enginyer Francesc Macià i Llussà”, a Del Penedès (Vilafranca del Penedès), núm. 21 (2009), p. 12-16.