Probablement, la Telegrafia del Prat és l’únic edifici que es conserva de la xarxa telegràfica sense fils creada per Marconi a tot Espanya. Aquesta tecnologia va constituir un avanç crucial en les comunicacions mundials i va obrir el pas a altres invents basats en l’aplicació de les ones electromagnètiques.
Data: Maig de 2025
Text: Redacció Eix | Fotos: AENA
Als terrenys de l’aeroport de Barcelona – el Prat, just al costat del camí que fan els avions per arribar al cap de pista abans d’iniciar l’enlairament, i molt a prop del cementiri municipal, es troba una petita construcció d’arrel modernista que passa desapercebuda per a la majoria dels vianants. El petit edifici de la central telegràfica sense fils, coneguda popularment com la Telegrafia del Prat, va ser dissenyada per l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, construïda per Josep Monés i Jané, i finançada per la Marconi’s Wireless Telegraph Company, Ltd Formava part de la xarxa telegràfica sense fils d’Espanya que havia de comunicar la Península amb Canàries, Amèrica i la resta d’Europa. Restaurada l’any 2004, avui és, probablement, l’única central radiotelegràfica construïda per la companyia de Marconi que es conserva a Espanya.
L’aventura de Marconi
Al final del segle XX, la possibilitat d’establir comunicacions transoceàniques sense cables centrava l’interès de la ciència. L’enginyer electrònic italià Guglielmo Marconi (Bolonya, 1874-Roma, 1937), basant-se en les recerques de Nikola Tesla, James Clerk Maxwell, Heinrich Rudolf Hertz, Édouard Branly, Oliver Joseph Lodge i Aleksandr Popov, va construir un aparell emissor de senyals telegràfiques inalàmbriques que aconseguia cobrir una distància de 2 km. El seu invent no només era rellevant perquè aconseguia transmetre missatges a través d’ones electromagnètiques, sinó també perquè va ser el primer a utilitzar una mateixa antena com a emissora i receptora.
Ara bé, a pesar dels esforços de l’enginyer, el Govern italià no va demostrar gaire interès per l’invent, i Marconi va decidir traslladar-se a Anglaterra. Allà va patentar el seu Sistema de Telegrafia Inalàmbrica.
A més de ser un inventor brillant, Marconi va demostrar que tenia una gran visió comercial. Va contractar radiotelegrafistes per treballar a les seves instal·lacions i va acabar creant una companyia, la Marconi Wireless Telegraph Company, Ltd. (1901), per gestionar la construcció i explotació de les centrals, i evitar així els plagis. Utilitzava antenes de grans dimensions que es disposaven entrellaçades per xarxes de cables al voltant de la central.
En el si de la nova empresa, el 14 de maig del 1897, Marconi va enviar la primera comunicació sense cables a través de mar obert a una distància de 6 km, des del canal de Bristol fins a Penarth, un poble de Gal·les. El missatge deia: «Ja estàs preparat». Gràcies al seu invent, l’any 1909 l’italià va ser guardonat amb el Premi Nobel de Física.
A la seva mort, totes les emissores de radiotelegrafia i ràdio, excepte les espanyoles immerses en la Guerra Civil, van aturar les emissions. Durant dos minuts, es va fer el silenci que hi havia abans de Marconi
Tots els països occidentals van expressar immediatament interès per estendre la nova xarxa telegràfica sense fils pels seus territoris. A Espanya, la llei del 26 d’octubre del 1907 autoritzava l’ús de la radiotelegrafia sense cables i el reial decret del 24 de gener del 1908 va dictar les bases i reglaments del servei, monopoli de l’Estat, que preveia la construcció de 24 estacions que havien de comunicar la Península amb les illes Canàries, Amèrica i la resta d’Europa. El 20 de maig del 1908, es va adjudicar el contracte d’explotació a la Societat Espanyola Oerlikon, que va cedir els seus drets a una companyia concessionària acabada de crear per al servei públic espanyol de telegrafia sense fils.
Ara bé, un any més tard, només s’havien construït tres estacions (Las Palmas, Tenerife i Cadis), fet que incomplia el contracte amb l’Estat. Això va desembocar en la concessió del servei, l’any 1911, a la Companyia Nacional de Telegrafia sense Fils (CNTsH), finançada per l’empresa de Marconi. El 31 d’agost del mateix any, l’Estat publicava una reial ordre que obligava a disposar de servei radiotelegràfic als bucs de passatgers, correus de l’Estat, subvencionats, i tots aquells que portin a bord més de 50 persones, incloent-hi la tripulació. Al maig del 1912, es va inaugurar la xarxa telegràfica sense fils, amb estacions a Aranjuez (Madrid), Cadis, Tenerife, las Palmas, Vigo i el Prat de Llobregat (Barcelona), i dos anys més tard, el 17 de juliol del 1914, es va establir la primera comunicació entre Espanya i la Gran Bretanya.
Fins a l’any 1927, en què se signa a Washington el nou Conveni Radiotelegràfic Internacional que obria la porta a l’entrada de noves empreses, la radiotelegrafia va experimentar un creixement continu com a complement de la telegrafia elèctrica, eclipsat per la gran inversió feta. El 1929, la CNTsH es va integrar al sindicat Transradio Español, concessionari de les patents de les cases Marconi’s Wireless Telegraph Company, Ltd., Compagnie Génèrale de Télegraphie sans fils i Gesellschaft für Drahtlose Telegraphie m.b.h. Telefunken, compartint el domini del sector amb l’empresa nord-americana concessionària de la Companyia Telefònica i de la S. A. Radio Argentina. Fins a l’any 1936, el servei va romandre estancat per falta de demanda i durant el període de la Guerra Civil pràcticament va desaparèixer.
El 20 de juliol del 1937, Guglielmo Marconi moria a Roma. Totes les emissores de radiotelegrafia i ràdio, excepte les espanyoles immerses en la Guerra Civil, van aturar les emissions durant dos minuts, per recordar el silenci que hi havia en la comunicació sense fils, abans de la seva creació i posada en marxa.
Imatge prèvia a la restauració de la Telegrafia del Prat.
Després de la contesa, una vegada vençuda la concessió de llicències, les emissores costaneres van quedar al comandament de Correus i Telègrafs i, a partir del 1970, l’explotació del Servei Mòbil Marítim es va transferir a la Companyia Telefònica Nacional d’Espanya (CTNE). El servei de radiotelegrafia terrestre va disminuir durant la dècada dels cinquanta amb l’entrada de noves tecnologies com ara la telefonia i el sistema tèlex (1952), que van posar fi a l’aventura de la comunicació telegràfica sense fils. El sistema, però, no desapareixia del tot, ja que, per les seves característiques, continuava sent útil per a la navegació.
La casa del telègraf del Prat
El 21 de març del 1911, el constructor local i futur alcalde del Prat de Llobregat, Josep Monés i Jané —autor, també, de la granja de La Ricarda i de la Papelera Espanyola, SA (1917), totes dues al Prat—, va signar un contracte amb la promotora Marconi’s Wireless Telegraph Company Ltd., pel qual es comprometia a construir, en el termini de dos mesos, l’edifici que acolliria la central telegràfica sense fils del Prat de Llobregat, que s’ubicaria a la finca La Ricarda, propietat de l’industrial Manuel Bertrand.
El constructor seguiria els plànols dissenyats per Puig i Cadafalch. La participació d’aquesta important figura del modernisme en una obra arquitectònica tan senzilla es devia al seu interès pel progrés tecnològic i les comunicacions, com ja ho va evidenciar des de la presidència de la Mancomunitat, quan va impulsar la creació de la xarxa telefònica.
Segurament, els terminis de la construcció es van complir — hi havia una penalització econòmica per dia de retard—, de manera que a l’agost del mateix any el Ministeri de la Guerra va autoritzar instal·lar-hi l’estació radiotelegràfica, que al novembre ja estava en funcionament.
La Telegrafia del Prat és un edifici petit —11 6 m, aproximadament—, de planta i altell, i coberta de teula àrab de dos aiguavessos. Es troba aïllat del terra mitjançant una estructura de pilars de formigó i voltes de maó. La façana principal és simètrica, amb capçalera esgraonada d’estil flamenc i mansardes laterals; a la posterior, més senzilla, veiem un grup de finestres de composició vertical. En una de les testeres, també simètriques, destacava una escala exterior de dos trams que conduïa fins a la planta altell i la capçalera massissa amb dues xemeneies. La planta baixa estava destinada a acollir la sala de telegrafia i una zona d’atenció al públic, mentre que la planta altell estava dissenyada com a habitatge del telegrafista i la seva família, encara que segons testimoniatges orals, va ser utilitzada com a espai de treball administratiu.
L’edifici va arribar a tenir cinc grans antenes entrellaçades (1915); la central feia 85 m d’alçada i les quatre restants, 60 m cadascuna; totes elles de fusta de pi de melis i folrades de ferro, i visibles des de molt lluny. El diari La Vanguardia, l’1 de juliol del 1914, explica la visita de la Societat Astronòmica de Barcelona a l’estació radiotelegràfica del Prat de Llobregat: «Van poder examinar en primer terme el motor de gasolina que serveix per carregar una bateria d’acumuladors; el corrent acciona una dinamo que té acoblat sobre el mateix eix el disc rotatiu de l’excitador Marconi i el motor un alternador; el corrent passa a un transformador per pujar el voltatge, i està intercalat en el circuit secundari del mateix l’interruptor, una bateria de condensadors, l’excitador Marconi esmentat i l’inductor del transformador d’alta freqüència, el corrent induïda del qual pot ser ja projectat a l’antena; encara que, segons va explicar el senyor Crespo (cap de l’estació), ordinàriament aquella estació no funciona d’aquesta manera, sinó que l’últim corrent carrega una altra bateria d’acumuladors, la descàrrega dels quals, entre dos semiesferes metàl·liques produeix la descàrrega oscil·lant que acciona sobre l’antena».
I continua: «En una altra habitació separada hi ha el manipulador de l’estació transmissora i tots els òrgans de recepció. Van rebre instructives explicacions sobre el funcionament del detector magnètic de Fleming, etc., i per fi, a la part exterior de l’edifici, les grans antenes sostingudes per pals metàl·lics, de les quals el del centre té 85 m d’elevació».
L’invent que salva vides
Quan Marconi va fer la primera transmissió per ràdio, el 14 de maig del 1879, poc es podia imaginar que el seu invent seria essencial per salvar vides. La matinada del 15 d’abril del 1912, el buc RMS Titanic naufragava de resultes de xocar contra un iceberg, durant el viatge inaugural des de Southampton a Nova York. Van morir 1.514 persones de les 2.223 que hi viatjaven. Els telegrafistes de la companyia Marconi van estar enviant missatges de socors fins tres minuts abans que el vaixell s’enfonsés. Aquestes trucades van ser rebudes pel buc Carpathia, que va desviar el rumb per recollir més de 700 supervivents.
Decadència i abandó
Després d’un creixement continu fins a l’any 1927, la xarxa telegràfica sense fils espanyola va entrar en un període d’estancament fins a la pràctica desaparició durant la Guerra Civil. Després de la contesa, el seu ús es restableix, però amb una utilització minoritària. La proximitat a l’aeroport, juntament amb les poques perspectives de futur, van desembocar en la retirada definitiva de les antenes l’any 1949. El 1952, l’últim telegrafista de l’estació del Prat, el senyor Joan Petrus, es va jubilar, i amb això, la petita casa modernista va quedar en desús, va ser desmantellada i va caure presa de l’oblit. Durant dècades, l’edifici i els terrenys adjacents van ser utilitzats com a magatzem, quadra i escorxador d’ovelles, i va arribar a presentar un estat precari de conservació que en va fer témer la conservació.
Protecció i restauració
La Llei del patrimoni cultural català (Llei 9/93, de 30 de setembre), que permet als ajuntaments prendre part directament en la defensa del patrimoni, crea la figura de Bé Cultural d’Interès Local, que protegeix els edificis destacats dels municipis. En aplicació d’aquesta llei, el ple de l’Ajuntament del Prat del 26 de juny del 1996 va declarar la central telegràfica sense fils del Prat de Llobregat Bé Cultural d’Interès Local, i així va quedar inscrita en el Catàleg del patrimoni cultural català. Eusebi Casanelles, aleshores director del MNACTEC, va argumentar: «És un dels pocs edificis tècnics que existeixen a Catalunya i constitueix un testimoni excepcional de la introducció de la ràdio a Catalunya i, per tant, es pot considerar un dels símbols de l’inici d’una de les tecnologies més importants del segle XX».
Probablement, la Telegrafia del Prat és l’únic edifici que es conserva de la xarxa telegràfica sense fils creada per Guglielmo Marconi a Espanya. La seva importància radica en el fet que aquesta tecnologia va constituir un avenç crucial en les comunicacions mundials i va obrir el pas a altres invents basats en l’aplicació de les ones electromagnètiques. Per desgràcia, no se’n conserva la maquinària, que es devia desmuntar en el moment en què la central va deixar de funcionar.
L’edifici, que actualment es troba situat dins el recinte del camp de vol de l’aeroport, va ser restaurat per AENA l’any 2004, seguint el projecte de l’arquitecte Lluís Domènech Girbau, besnet del modernista Lluís Domènech i Montaner, i dins dels acords entre l’Ajuntament del Prat i AENA derivats de la construcció de la pista de la Terminal 1 de l’aeroport. La rehabilitació ha conservat els elements característics de la construcció, encara que prèviament ja havia desaparegut l’escala exterior de dos trams a la planta altell, i s’han modificat la disposició i la forma d’algunes finestres. En un primer moment, es va plantejar la possibilitat de convertir l’edifici en un museu de la radiotelegrafia, recreant com eren aquestes seus a principis del segle XX, encara que, finalment, no se li ha donat cap ús i resta com un testimoni mut d’una activitat oblidada.
El perill de les antenes de telegrafia per a l’aviació
En el seu moment, la proximitat de les grans antenes de l’estació telegràfica sense fils a l’aeroport constituïa un perill per a l’aviació, com demostra la notícia publicada al diari ABC, el 15 de juny de 1929: «Accident d’aviació. Un pilot francès mort en accident. Barcelona 14, 11 nit. A primera hora de la tarda es va tenir notícies d’un accident d’aviació ocorregut a l’aeròdrom del Prat de Llobregat. En reprendre el vol un aparell de la Latecoere, que havia arribat de Tolosa de Llenguadoc, una de les ales de l’avió va xocar amb l’antena de la ràdio allí establerta, i es va precipitar a terra. Va ocasionar la mort del pilot francès, Sr. Gabarreau. L’avió va quedar totalment destrossat».
Article basat en les entrades La telegrafia del prat I i II, del bloc de Ramón Lasheras García.