Aquest canal d’origen medieval encara en ús mereix mesures de protecció patrimonial i instruments per a una gestió respectuosa. La declaració de BCIN és una garantia per a la seva preservació.
Text Mercè Argemí Relat, tècnica de patrimoni cultural de l’Ajuntament de Manresa i Eudald Serra Giménez, director del Museu de l’Aigua i el Tèxtil de Manresa
Foto de portada: Resclosa dels Manresans. Font: Gonçal Portabella
Data: Juny de 2023
El canal de la Séquia de Manresa és un dels elements més rellevants i interessants de l’enginyeria hidràulica catalana (vegeu Eix, núm. 11). Es tracta d’un canal de 26 km construït el segle XIV que porta les aigües del riu Llobregat fins a la ciutat de Manresa amb poc més de 10 m de desnivell total, passant pels municipis de Balsareny (punt de captació), Sallent, Santpedor, Sant Fruitós de Bages i Manresa.
Un dels aspectes més interessants d’aquesta construcció és que segueix en ús i ha preservat de manera força integral l’estructura original, tret d’algunes obres fetes el segle XX i inicis del segle actual, com ara el soterrament d’un tram a Sallent, afectat per les obres d’ampliació de la C-16, o bé la instal·lació dels sifons dels aqüeductes del Vilar i Conangle, que han substituït la funció d’aquestes construccions medievals, cosa que n’ha agreujat el deteriorament.
Tret d’aquestes poques reformes, la resta del recorregut es manté pràcticament intacte. Aquest fet ha estat possible gràcies a la sensibilitat que s’ha tingut des de la Junta de la Séquia, institució que vetlla pel manteniment del canal, i que ha optat per preservar-lo d’una manera molt tradicional, actuant quan és necessari amb tècniques respectuoses amb la naturalesa de l’element i evitant formes de manteniment menys costoses, com la intubació integral, o fent una obra més considerable, com es va fer en el cas de la séquia de Puigcerdà.
En la gestió de la séquia conflueixen dues necessitats. En primer lloc, la de garantir l’abastament d’aigua a la població. La consumeix bona part dels habitants del pla de Bages, inclosa la ciutat de Manresa i el seu regadiu—que es distribueix en dos grans sectors, el del Poal i el de Viladordis, en petites parcel·les on es produeixen aliments per a l’autoconsum i per la venda al mercat—. En segon lloc, garantir la preservació d’aquest element de l’enginyeria medieval que té un altíssim valor patrimonial tant en l’àmbit nacional com europeu, i que s’ha convertit en un reclam turístic molt important, i un dels llocs preferits per a la població local per practicar esport.
Roda hidràulica de calaixos a Cant Font de la Serra. Font: Martí Mateos / Viquipèdia
En el moment actual en què la sequera és una amenaça i quan els costos econòmics tenen un pes molt important en les decisions de les institucions, es podria optar per fer actuacions destinades a mitigar les pèrdues per filtracions o per evapotranspiració que impliquessin l’aïllament total de la llera del canal o bé l’entubament definitiu. Aquesta acció representa una amenaça absoluta a la supervivència de l’element patrimonial, com malauradament s’ha pogut comprovar en altres canals on s’ha intervingut en aquesta línia.
Un ecosistema propi
Tal com està construïda la séquia, amb tècniques i materials tradicionals, permet el pas de l’aigua fins al destí final, el consum, però amb les petites filtracions que es generen es manté estable la solera que sosté el mateix canal i es genera un ecosistema vegetal i faunístic d’alt interès natural. Com s’ha experimentat en altres indrets, l’entubament de l’aigua provoca a curt i mitjà termini la dessecació de la llera que el suporta i la seva progressiva destrucció. L’entubament tergiversa el sentit del sistema hidràulic i fa innecessaris tots els elements que conformen aquest sistema orgànic que és la séquia (partidors, canals secundaris, pontarrons, etc.). Per tant els aboca a la desaparició. Alhora, l’entubament pot provocar efectes indesitjats en la distribució de l’aigua als diferents ramals, ja que en varien les pressions, es generen bosses d’aire, etc., com s’ha produït en altres casos similars.
Actualment, les tècniques relatives a la bioenginyeria i els nous materials que tenim a l’abast permeten actuar en la séquia de manera respectuosa, reparant els trams necessaris per garantir-ne la missió i alhora mantenir-ne al màxim l’aspecte i els valors patrimonials.
Mantenir el sistema de canalització i reg tradicional permet preservar un element paisatgístic de primer ordre i els ecosistemes que es generen a l’entorn i millorar-ne l’interès natural, patrimonial, etnològic, cultural, turístic, de lleure…
Amb el sistema de canalització i reg tradicional es preserven els ecosistemes de l’entorn.
Evidentment, la protecció patrimonial i la gestió són la clau per aconseguir aquests beneficis. I la protecció de la Séquia de Manresa com a Bé Cultural d’Interès Nacional és indispensable perquè l’element ho mereix, perquè el seu valor patrimonial és perfectament equiparable al d’altres monuments així catalogats (la Seu, el Pont Vell i el Pont Nou a Manresa i molts d’altres BCIN del país). Però, sobretot, perquè aquesta protecció ha de permetre establir els criteris d’actuació des d’un punt de vista integral de l’element entès com un sistema hidràulic sencer que funciona orgànicament i sobre el qual s’ha d’actuar de manera coherent i ordenada en la seva totalitat. Per tant, la protecció i els criteris per la gestió han de tenir un caràcter supralocal que posin en la mateixa línia els esforços fets des dels diferents municipis que travessa la Séquia per valorar i protegir els trams del canal sobre els quals tenen competència.
Per poder facilitar i garantir tant l’abastament d’aigua com la preservació dels valors patrimonials de la Séquia, la declaració de BCIN ha d’anar acompanyada d’un document en què s’estableixin els criteris d’intervenció i es determinin els límits de les actuacions necessàries i permeses i les que no ho són. Ha de ser l’instrument clau per la gestió del dia a dia d’un element d’alt valor patrimonial en ús i amb una missió delicada i sensible com és l’abastament d’aigua de desenes de milers de persones.
L’Ajuntament de Manresa, la Junta de la Séquia i la Fundació Aigües de Manresa-Junta de la Séquia s’han posat a treballar conjuntament per proposar a la Generalitat de Catalunya que inciï els tràmits per declarar BCIN la Séquia de Manresa i per redactar una proposta de protecció que prevegi l’ús actual i futur, que permeti preservar- ne la funció i els valors patrimonials, i a la vegada poder-hi actuar garantint-ne el funcionament.