Un seguit d’elements arquitectònics i decoratius aliens a la funció original de la presa la converteixen en una obra d’enginyeria peculiar única a Catalunya i arreu d’Espanya. El més especial és, sens dubte, la formidable sala hipòstila que aprofita una part buida de l’estructura.
Text: Montse Armengol, historiadora
A finals de segle XIX, el riu Ter acollia una gran quantitat d’aprofitaments industrials i hidroelèctrics de mitjana i petita envergadura, i ja havia estat objecte d’estudi per emprenedors del moment, que veien la possibilitat d’executar infraestructures hidràuliques a la seva conca.
La primera iniciativa empresarial important que va projectar la construcció d’un gran salt d’aigua va ser de Saltos del Ter, S. A. (1905), la qual, després d’unificar diverses concessions, va estudiar l’execució d’un aprofitament hidroelèctric amb l’objectiu de transportar una gran quantitat d’energia elèctrica cap a Barcelona. Però el projecte no es va arribar a executar. L’any 1923, l’empresa Catalana de Gas y Electricidad, S. A. (1912), una societat resultant de la refundació de l’empresa gasista Sociedad Catalana de Alumbrado por Gas en afegir els actius elèctrics de la Central Catalana de Electricidad, S.A. (1896), va adquirir les concessions de Saltos del Ter i, entre aquestes, la de l’aprofitament hidràulic del riu.
El 29 de juny de 1946, Catalana de Gas y Electricidad, amb l’objectiu de dur a terme un projecte hidràulic d’envergadura al Ter, va impulsar la creació de la societat Hidroeléctrica de Cataluña, S.A. (HECSA), una empresa que tenia la finalitat de produir, transportar, distribuir i vendre energia elèctrica, aprofitant els recursos hidràulics de Catalunya i Aragó. Així, HECSA va dissenyar i executar un pla d’aprofitament hidroelèctric i de regulació integral del Ter entre Roda de Ter (Osona) i El Pasteral (la Selva).
El sistema del Ter
Entre la plana de Vic i la depressió de Girona, el Ter s’encaixa a les Guilleries, on salva un graó de trescents metres de desnivell. HECSA ho va aprofitar per situar-hi tres embassaments —Sau, Susqueda i el Pasteral—, que generen electricitat al mateix temps que regulen el cabal del riu per tal d’assegurar el regadiu de les planes inferiors i evitar les inundacions a Girona, així com d’incorporar fins a 8 m3/s al proveïment d’aigua de Barcelona.
La primera presa que es va construir va ser Sau (1959, en servei des de 1963). El seu embassament actua de capçalera del sistema. Ara bé, tant pel que fa a l’altura com a la capacitat d’embassament, la presa més notable és la de Susqueda (1968), mentre que la del Pasteral (1962) constitueix un contraembassament per cedir al riu de forma regulada els cabals turbinats a Susqueda.
El 2018, en motiu dels 50 anys de la construcció de la presa, la sala de les columnes va acollir una exposició. Font: Endesa
La solució estructural de la presa de Susqueda va ser objecte de nombrosos temptejos fins que es va aconseguir un perfil òptim. Des del 1959 fins al 1963 es van arribar a estudiar vint solucions que combinaven tres possibilitats d’ubicació. Es va experimentar amb diversos models fins a trobar la millor estructura, la presa de tipus volta amb doble curvatura.
La solució escollida va ser calculada ajustant radialment les càrregues entre arcs i mènsules en 33 punts de la volta. La presa resultant va ser una formidable volta de formigó de 135 m d’alçada i 360 m de longitud, i un gruix variable de 25 a 5 m, recolzada lateralment en dos estreps una mica desiguals: el dret té una longitud de 48 m en coronació, mentre que l’esquerre arriba als 93 m. Sobre la presa, al centre, es va disposar un abocador lliure amb un safareig amortidor en la caiguda de l’aigua sobre el buit per tal d’esmorteir-ne l’energia potencial, i quatre desguassos encaixats al cos de presa.
Aquesta solució és molt compacta, i concentra tots els elements hidràulics i resistents de la presa en molt poc espai, sense necessitat de recórrer a sobreeixidors laterals, canals de descàrrega o trampolins.
Com que la regulació del riu amb finalitats hidroelèctriques s’aprofita per al regadiu i l’abastiment d’aigua de Barcelona i Girona, la presa d’aigua es divideix en dues torres. A la primera se selecciona l’aigua de consum i a la segona s’hi allotgen la comporta i els desguassos amb destinació a la central hidroelèctrica subterrània, situada a quatre quilòmetres de la presa, aigües avall.
Una presa d’autor
De les moltes qualitats remarcables de la presa de Susqueda cal destacar-ne una: es tracta d’una presa d’autor, és a dir, una de les poques obres d’enginyeria d’aquestes característiques que ha estat concebuda, dissenyada, calculada, projectada, dirigida i controlada per un únic responsable, l’enginyer de camins Arturo Rebollo. Enginyer polifacètic, ja que també va ser historiador de l’art, geòleg i filòsof, Arturo Rebollo va néixer a Argujillo (Zamora) l’any 1933. Era fill d’un farmacèutic i va estudiar a l’Escola d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Madrid. La presa de Susqueda, que és la seva obra més personal i reconeguda, la va construir quan tenia 35 anys.
La seva autoria es fa notar en el conjunt de la presa i en cada una de les parts i en els detalls de tots els elements auxiliars. Així, per exemple, les dues torres són circulars, amb uns contraforts radials que en reforcen l’esveltesa. Però on podem comprovar millor la personalitat de l’autor és en la singular sala de columnes.
L’extraordinària sala hipòstila
La construcció de la presa va estar envoltada de molta polèmica, tant per la forta oposició de la població com per les males condicions de treball dels operaris. És per aquest motiu, segons explica l’enginyer que va dirigir les obres, Arturo Rebollo, que va voler dotar l’obra d’una major personalitat. “La conseqüència primària de la situació d’oposició sobre l’obra és la incomprensió”, afirma Rebollo amb un deix d’amargor. “Ara bé, com es pot resoldre el problema de fer comprensible una presa de 135 m d’alçada? Hem comprovat reiteradament que els raonaments lògics i tecnològics no són suficients
en una primera aproximació, si més no a curt termini; per això ens vam imposar la tasca d’introduir el mateix espectador fins a l’obra gran a través d’altres obres més petites, i per tant més fàcils de comprendre, obres que tinguessin també, com la presa, un caràcter estructural marcat.”
Les columnes hiperbòliques fan també la funció de làmpades. Font: Endesa
Aquestes obres més petites, que Rebollo va complementar amb elements arquitectònics i decoratius completament aliens a l’enginyeria elèctrica, estan situades als voltants de la presa: les torres de presa d’aigua, la central hidroelèctrica o els diversos ponts d’accés. Però sobretot va ser una curiosa i singular sala la que, segons Rebollo, «representa simbòlicament quelcom semblant a un brindis per a aquells que no van comprendre la presa i per a aquells que no la van voler comprendre i van preferir recolzar-se en la desraó, acollint-se a la fosca immunitat que ofereixen sempre les situacions demagògiques».
Un espai singular
La sala hipòstila aprofita els espais buits allotjats als estreps. Els dos grans volums a dins de cada estrep, a banda i banda de l’abocador, es podrien haver omplert de formigó o fins i tot de runa, car ningú no s’espera que hi hagi dues sales de grans dimensions a dins d’una presa. Però Rebollo, seguint el seu plantejament de dotar de singularitat el conjunt, va decidir crear aquestes sales. A l’estrep dret, la sala resultant té una planta trapezoïdal que s’estreny cap a la volta, amb una interessant coberta realitzada mitjançant bigues entrecreuades que resol perfectament els problemes geomètrics i resistents derivats de la planta i de la seva funció d’estrep resistent a l’empenta directa de l’aigua.
l’estrep esquerre, que és de major longitud, és on trobem l’espectacular sala hipòstila. L’amplada creix proporcionalment a causa de la planta trapezoïdal i això no feia possible una solució de bigues similar a la de l’altra sala. Rebollo hi va introduir 22 columnes en forma de paraboloide hiperbòlic i les va col·locar en dues fileres. La superfície d’aquesta sala és de 13.000 m2.
A la sala s’hi accedeix per una estructura cilíndrica de vidre col·locada sobre l’estrep, una mena de túnel dotat d’un sistema d’il·luminació futurista. Tot seguit es baixa per una formidable escala de cargol de forma helicoidal feta de formigó i sense eix central, fet que va com portar una revolució en l’enginyeria de l’època. A mesura que baixem per l’escala, que fa el gir complet, penetrem de mica en mica a la sala i s’obre la perspectiva de les dues files de columnes, que convergeixen 90 m enllà, seguint la planta de trapezi rectangular. L’alçada de la sala és de 6 m.
La cuidada il·luminació i el suggeriment del perfil de la volta al final doten de plenitud aquest peculiar espai.
L’obra segueix una tipologia molt singular: és una presa de volta amb doble curvatura. Font: Fons Històric d’Endesa. Fundació Endesa.
Dades tècniques
Alçada màxima sobre els fonaments: 135 m
Magnitud de la presa:
- Longitud: 360 m
- Gruix: entre 5 i 25 m
- Alçada de les torres: 105 m
- Volum de formigó: 662.000 m3
- Cabal: 2.800 m3/s (sobreeixidor) 250 m3/s (canal de desguàs)
Central hidroelèctrica:
- 3 turbines Francis d’eix vertical
- Cabal màxim total: 59 m3/s
- Salt brut màxim: 162 m
- Potència màxima: 86,3 mw
- Accés mitjançant una galeria de 250 m
Característiques de l’embassament:
- Aportació mitjana anual: 623 hm3
- Superfície de la conca d’aportació: 1.775 km2
- Capacitat total: 233,44 hm3
- Capacitat útil: 215,44 hm3
- Cotes màxima i mínima: 351 / 287 m
- Superfície: 6,58 km2
Per saber-ne més:
BACH I VILARRASA, D. i CASAS I GENOVER, J., Susqueda: ahir, un poble. Ajuntament de Susqueda. Susqueda-Sant Martí Sacalm, 1999.
REBOLLO, A., Sala de hormigón armado en las Guillerías, España. Informes de la construcción, vol. 22, núm. 214, 1969. DOI 10.3989/ic.1969.v22.i214.3666.
REBOLLO, A., Ingeniería y arquitectura del hormigón : instantáneas sobre el salto de Susqueda. Editores Técnicos Asociados, Barcelona, 1974.
VIÑOLAS I MARÍN, E. i PLADEVALL I FONT, A., Susqueda. Diputació de Girona, Girona, 2014.