És un condiment imprescindible per donar vida als nostres plats. És també un excel·lent conservant i un element bàsic per a la indústria farmacèutica, i encara compleix moltes altres funcions. Fem un repàs de la història industrial de la sal.
Text: Montse Armengol, historiadora
Cada estiu, l’aigua salada del llac Juncheng s’evaporava i, sobre la superfície de la terra eixuta, es formava una crosta de cristalls de sal. Es té constància que, en una data tan llunyana com el 6000 a. de C., els xinesos ja coneixien les virtuts d’aquest element, el primer condiment de la història. Va ser a Orient, doncs, on va començar la recol·lecció a gran escala d’aquesta pedra tan preuada.
Més endavant, els egipcis van ser els pioners a extreure sal de les salines del delta del Nil i dels llacs del desert. La civilització egípcia va destacar, entre moltes altres coses, per l’ús de la sal com a conservant dels aliments, cosa que salvava els rebosts en èpoques de plagues i sequeres. La sal es va fer molt present en un receptari molt marcat pels processos d’assaonament i fermentació, amb una àmplia varietat de carns adobades, de peixos salats, de verdures en salmorra i de salses que després adoptarien els romans. I també van ser els egipcis els primers a fer comestible el fruit de l’olivera, tot submergint-la en aigua amb sal fins a estovar-la i fer-li perdre l’amargor.
Salar els aliments els feia aptes per al comerç en caravanes o mar enllà, i és això el que van fer totes les cultures clàssiques i, des de llavors, fins als temps moderns.
Aquesta capacitat de la sal de preservar la matèria orgànica, de protegir-la contra la putrefacció, la dotava també, en les cultures antigues, d’un significat simbòlic com a garant de la preservació dels cossos i de la protecció del mal. La sal ajudava a preservar les mòmies dels antics egipcis i és present en ofrenes i sacrificis. La pràctica d’invocar els déus amb aigua i sal es considera l’origen de l’aigua beneïda.
Fins i tot dissolta en un líquid, la sal es pot recuperar per evaporació. És per aquest caràcter immutable que és també símbol de permanència. Per això, tant en l’islam com en el judaisme, antigament els tractes se segellaven amb sal.
Però la gran revolució del descobriment d’aquesta capacitat preservadora va ser el fet de poder conservar els aliments (vegeu Eix, núm. 2). La sal absorbeix la humitat dels aliments i inhibeix el creixement de microorganismes. A més, té propietats antisèptiques. Aquestes capacitats la van convertir en el gran conservant des de l’antiguitat i fins avui, per a productes com peixos (bacallà, arengades, anxoves), pernil, embotits i formatges.
Un compost químic essencial per a la vida
La sal és, formalment, un terme químic que designa una substància produïda per la reacció d’un àcid amb una base. Quan el sodi, un metall inestable que s’encén amb molta facilitat, reacciona amb un gas altament verinós com és el clor, es converteix en clorur de sodi, NaCl. N’hi ha una gran quantitat, de sals, i moltes són comestibles i formen part dels ingredients de molts aliments processats. És el cas del clorur de magnesi, el clorur de potassi i la que ens dona el gust salat, el clorur de sodi.
Una bacallaneria clàssica, avui desapareguda, del mercat del Ninot de Barcelona, l’any 1905.
Aquest compost és essencial per a la vida. El nostre cos conté uns 250 grams de sal, que necessitem per a la digestió i la respiració. Sense el sodi, que el cos no pot fabricar, seríem incapaços de transportar nutrients o oxigen, de transmetre impulsos nerviosos o de moure els músculs, incloent-hi el cor. Perdem sal constantment amb la respiració, la suor, l’orina, la sang i les llàgrimes, i és essencial recuperar-la mitjançant l’alimentació.
La revolució del bacallà
En el segle IX, els bascos, que havien desenvolupat vaixells robustos i capaços de recórrer llargues distàncies, es van aventurar fins a les illes Fèroe. En aquelles aigües fredes i llunyanes del nord van descobrir un peix que provocaria un gir a la seva gastronomia: el bacallà de l’Atlàntic. A diferència del peix blau, el bacallà es conserva extraordinàriament bé en la sal perquè la seva carn blanca no conté gens de greix. En canvi, les arengades, les sardines i les anxoves tenen una alta composició de greixos, i per això, un cop salades, s’han de comprimir bé dins de botes perquè es conservin, perquè el greix es resisteix a la sal i n’alenteix penetració. El Museu de l’Anxova i la Sal de l’Escala, que recorre la història de la pesca a Catalunya des del segle XVI fins a l’actualitat, explica molt bé el procés de la salaó de les anxoves.
El bacallà, en canvi, no requereix tantes preparacions ni precaucions. Simplement es pot deixar assecar abans del procés de salat, fet que n’optimitza la conservació.
En qualsevol cas, l’ofici del salador es va convertir en una figura clau en la tripulació d’aquells vaixells que s’embrancaven en el viatge cap a les aigües del nord, ja que la càrrega de depenia de la seva capacitat i eficàcia.
El bacallà així conservat tenia molts avantatges: un cop assecat i salat, quedava rígid com una taula de fusta i es podia apilar i transportar en carros, fins i tot en llocs càlids. A l’hora de consumir-lo, només calia dessalar-lo en aigua dolça un dia o més.
Així, tot i que aquest peix només es troba en les aigües del nord, va entrar en el repertori culinari de tot Europa. Els catalans ens en vam convertir en uns grans entusiastes; la primera data en què tenim constància de la seva presència és 1574, quan es comencen a apuntar les compres de bacallà en els llibres de comptes dels monestirs. Però és ben segur que aquest peix salat ja havia penetrat abans en el mercat català i que pel seu preu econòmic s’havia convertit en el peix de les classes populars i dels pobles d’interior; era el peix de secà. Permetia complir els preceptes de l’Església, que promovia l’abstinència de carn els divendres de la Quaresma, i així, de manera indirecta, la cultura religiosa va contribuir a promoure’n encara més el consum. Va néixer un ofici, el del bacallaner, que es va convertir en imprescindible en tots els mercats. El 1804 el bacallà era el segon producte més importat a Barcelona, només per darrere del blat.
Les mil i una utilitats de la sal
Des de trucs domèstics a usos industrials.
- Mantenir vius els colors de les verdures bullides
- Congelar els gelats
- Ajudar a fer pujar de pressa la nata muntada
- Escalfar més l’aigua bullent
- Conservar els aliments
- Treure taques de la roba
- Netejar mobles de bambú
- Tapar esquerdes
- Endurir l’organdí blanc
- Apagar el greix encès
- Elaborar espelmes
- Mantenir fresques les flors tallades
- Tractar la dispèpsia, les revinclades, el mal de coll i el mal d’oïda
- Fondre el glaç dels carrers
- Fertilitzar els camps
- Fer sabó
- Tractar aigües residuals
- Tenyir teixits
- Fabricar productes farmacèutics
Les salines més antigues
Encara que no les hem localitzat, segurament els romans van tenir les seves salines a l’actual territori català, ja que van ser els grans mestres d’aquest sistema d’obtenció de la sal i els inventors de les basses d’evaporació. La sal era tan preuada que de vegades la utilitzaven per pagar els centurions; aquest és, de fet, l’origen de la paraula «salari». I van difondre el procediment del salat del porc per fer pernils i embotits.
Dipòsits per a la salaó de peix i l’elaboració de gàrum a la ciutat romana d’Empúries. Font: MAC Empúries
A la plana de l’Emília-Romanya, l’antiga ciutat de Veleia tenia els historiadors desconcertats perquè no responia a cap dels criteris clàssics d’ubicació de les ciutats romanes—proximitat a vies de comunicació, disponibilitat d’aigua dolça…—, fins que es van adonar que la seva raó de ser era la sal. Veleia estava construïda sobre unes fonts subterrànies d’aigua salada. Així doncs, als criteris fonamentals per a l’assentament d’una nova colònia s’hi va afegir la presència de mines de sal o bé de salines.
L’explotació salina de Veleia va reviure amb força a l’Edat Mitjana. En aquell moment, la salmorra s’extreia dels pous amb galledes mitjançant un sistema de politges i unes rodes immenses accionades per presoners que feien treballs forçats.
A la Mediterrània occidental, tant a l’Edat Mitjana com a la modernitat, les ciutats de Venècia i Gènova van ser grans centres productors i exportadors de sal. A les nostres costes, també ho va ser Tortosa, proveïdora principal del port de Barcelona.
Ara bé, d’on sortia aquesta sal tan necessària per a la vida? Hi ha constància que els àrabs ja van construir unes salines a la desembocadura de l’Ebre, tot i que la documentació més antiga que en parla és del segle xiv. Es tracta d’unes basses artificials on l’aigua del mar es va evaporant gràcies a l’efecte del sol i del vent, amb l’objectiu d’aconseguir sal comuna, un producte que, abans de l’arribada de l’arròs, va ser un dels elements més importants de la història del delta de l’Ebre. A prop s’hi va reunir tota una colònia de treballadors que vivien d’aquesta activitat.
Avui, a la península dels Alfacs, a l’extrem sud del delta, podem veure els vestigis de les salines de la Trinitat i també l’explotació actual, a càrrec de l’empresa Infosa des de l’any 1936. L’explotació ocupa una extensió aproximada de 1.000 ha i cada any se n’extreuen prop de 25.000 tones de sal, que s’exporta en bona part al nord d’Europa. Entre els tipus de sal més apreciats que s’hi produeixen destaca la «Flor de Sal», una sal pura que es recol·lecta segons tècniques tradicionals.
Cambrils, un salí de muntanya
Avui sabem que la sal és present pràcticament a tot arreu, no només al mar. Però temps enrere, qualsevol aflorament era aprofitat al màxim. Situat a Odèn (Solsonès), a 1.100 m d’altitud, trobem el salí de Cambrils, una explotació salina que va funcionar des de finals del segle XVIII. Actualment en desús, les instal·lacions s’han recuperat com a recurs turístic per poder explicar-ne el funcionament, i s’hi fan visites que en mostren els mètodes artesanals d’obtenció de la sal i el funcionament d’altres mecanismes que permetien, per exemple, moldre-hi el gra per tal de ser més autosuficients en aquest indret tan abrupte.
Hi podem observar com la parcel·lació en eres permetia distribuir l’aigua salada, controlar-ne el nivell, afavorir-ne l’evaporació i finalment extreure’n la sal amb comoditat. Mitjançant una xarxa de séquies, canals i reguers es portava l’aigua salada de les basses, o directament de les fonts, a les eres. Hi havia quatre basses, dues a cada sector, amb l’objectiu d’emmagatzemar l’aigua salada quan les eres estaven plenes.
Les eres s’omplien amb un volum d’aigua equivalent a uns 3 cm de profunditat. Tres dies després —o més, segons la meteorologia—, quan una bona part de l’aigua s’havia evaporat, es recollia la sal i s’apilava. Ara bé, com que en aquest indret el clima no afavoreix l’evaporació de l’aigua durant tot l’any, els treballs d’elaboració de la sal eren estacionals i es delimitaven entre els mesos de juliol i setembre.
Al salí de Cambrils, un sistema de canals i reguers distribuïen l’aigua salada en diverses basses. Font: El Salí de Cambrils
A continuació, la sal es carregava en cistells i entre dues persones transportaven la càrrega als estenedors, unes plataformes amb una petita inclinació per escórrer l’aigua dels munts de sal. N’hi havia tres a cada sector; avui en queden dos, un d’obra i un de fusta. Seguidament es deixava reposar la sal i, quan pràcticament ja havia perdut la humitat, es col·locava en una cistella que podia carregar uns vuit quintars (aproximadament, 330 quilos) per portar-la a pes fins al magatzem.
Posteriorment, la cistella es va substituir per un sistema de vagonetes que, sobre uns raïls, es desplaçaven des dels estenedors fins a l’entrada del magatzem. Se’n conserva una, de vagoneta, que podem veure restaurada.
Al magatzem, la sal era novament amuntegada i s’acabava d’escórrer fins que quedava en condicions per ser passada en sec.
Al costat del magatzem del salí, hi havia un molí que molia la sal amb una mola de 80 cm. El mateix salt d’aigua que l’accionava s’aprofitava per proveir d’energia elèctrica el conjunt a través d’un generador. Un altre molí tornava a moldre la sal per fer-la encara més fina. Hi havia tres molins més: un de farina, un de pinso i un pelador de gra per al consum humà.
Els pobles de la sal
Seguint els mateixos principis que se seguien al salí de Cambrils, podem visitar altres salins presents a Catalunya que en el seu dia van portar la riquesa a petits pobles fins al punt que li van dedicar la toponímia. És el cas de Vilanova de la Sal, a la Noguera, amb un salí que està documentat des del 1036. Es tracta d’un pou d’aigua salada que alimenta unes basses exposades al sol per afavorir l’evaporació de l’aigua i la cristal·lització de la sal. A finals dels anys 80 l’explotació va deixar de ser rendible i les instal·lacions van tancar. Avui s’organitzen tallers que reprodueixen el procés artesanal de l’obtenció de la sal.
A Gerri de la Sal, el salí és el protagonista d’un museu. Una petita font vora el riu Noguera Pallaresa dona sortida a una veta d’aigua salada que, al seu torn, va ser la font de riquesa d’aquesta vila medieval. Al Museu de Gerri de la Sal, ubicat a l’alfolí, el magatzem de la sal, trobarem maquetes, audiovisuals i peces antigues que ens expliquen des del procés d’obtenció i manufactura fins a la comercialització del preuat element. A l’exterior, des de la carretera que travessa el poble, podrem veure les eres. Un estudiós d’aquest procés, Oriol Beltran Costa, professor d’Antropologia Social, ens l’explica d’una manera molt entenedora a Eix, núm. 16: «Fer sal és una activitat molt econòmica. Només cal aire i sol, i la feina de recollir-la»
Article comercial i industrial
Com que la sal és un element vital, ben aviat va tenir un gran valor econòmic. La sal era símbol de riquesa i va ser un dels primers articles de comerç, motiu de grans rutes i viatges des de temps ancestrals, i fins i tot de lluites i cobdícia. Fins que, ja en el segle XX, i gràcies al desenvolupament de la geologia moderna, es va comprovar que gairebé no hi ha cap lloc de la terra en què no hi hagi sal. Aleshores, la seva extracció i producció es va convertir en una de les primeres activitats industrials.
La mineria de la sal, però, existeix des de temps molt remots. Els pioners van ser els celtes: a les muntanyes de sal de Hallstatt, als Alps, s’han trobat les despulles sepultades de diversos miners del primer mil·lenni abans de Crist. Els arqueòlegs han determinat que hi havia tota una comunitat que havia plantat el seu poblat als peus de les muntanyes per viure de les mines de sal.
Exposició al Museu de Gerri de la Sal. Font: Ana Meneses
En qualsevol cas, la motivació d’extreure sal, ja sigui de l’aigua del mar o a través de la mineria, ha propiciat al llarg del temps una gran quantitat de ginys i d’obres públiques, i ha estat un impuls per al desenvolupament de la química i de l’enginyeria. Les formes rudimentàries d’extracció de la roca de sal de les mines era, senzillament, excavar pous i galeries per trobar les vetes. Els miners picaven els filons subterranis i després transportaven els fragments de roca en cistells carregats a l’esquena. Un cop a l’exterior, les roques es trituraven fins a fer-ne sal. Un procediment més avançat consistia a injectar aigua en les vetes. L’aigua es convertia en una salmorra espessa que s’extreia mitjançant canalitzacions, i després, per accelerar- ne l’evaporació, es bullia fins a obtenir els cristalls de sal.
Ara bé, bullir la salmorra procedent de mines subterrànies o de fonts salades comportava una despesa important en llenya o carbó. Amb el temps, l’avenç de la tècnica i de la química va permetre alternatives que optimitzaven l’extracció de la sal.
Cardona, una muntanya de sal
En l’Eocè, una època geològica que va començar fa 56 milions d’anys i va acabar en fa 39,9 milions, es va produir l’orogènesi alpina que va donar lloc a l’aixecament dels Pirineus. En el decurs d’aquest fenomen, es va formar una gran llacuna interior alimentada ocasionalment per aigües marines. Aquesta llacuna es va anar evaporant gradualment amb la conseqüent concentració i precipitació de sals.
Però, si bé les masses subterrànies de sal són abundants arreu del món, el cas de Cardona és únic a Europa perquè les sals han ascendit formant un diapir, és a dir, una massa que ha perforat la seqüència estratigràfica fins a aflorar i crear un relleu a la superfície, talment com l’ascens de magmes quan formen un volcà. El resultat, al llarg del temps, és un aflorament geològic únic, excepcional i espectacular a Catalunya: la Muntanya de Sal de Cardona.
Les formes i els colors d’aquest aflorament són impressionants. És una gran roca de color rosa salmó amb franges blanques, ocres i d’un vermell encès. Com que la sal és soluble a l’aigua, cada pluja talla facetes allargades a la muntanya i per això la composició és canviant. L’espectacle continua a l’interior de la mina tallada a la roca de sal, on es formen estalactites de cristall blanques com la neu.
El diapir de Cardona va ser explotat per extreure’n sal ja en els temps dels romans, la qual cosa va contribuir a la bonança econòmica de Cardona durant l’Edat Mitjana. De fet, hi ha indicis que ja al 3500 a. de C. s’extreia sal d’aquesta muntanya, perquè s’han trobat eines prehistòriques —destrals de pedra— que podien servir per a la mineria.
A Cardona, l’explotació de la sal ha donat lloc a tot un parc cultural que permet la visita a les espectaculars galeries. Font: César Barba
A l’Edat Mitjana, els senyors feudals que ocupaven el castell de Cardona eren els amos de la muntanya i als seus peus va sorgir un poblet fosc i humit de miners, que un dia a la setmana tenien permís per agafar sal per al consum propi. Aquesta sal es considerava de gran qualitat i els ducs de Cardona es van convertir en els proveïdors més importants de sal per fer pernils i embotits. S’exportava des del port de Barcelona a bona part d’Europa.
Però l’explotació i el trasllat per terra des de la Muntanya de Sal fins a la capital encaria la sal de Cardona; per això no sempre va poder competir amb la sal genovesa, més barata. Molt més endavant, l’enginyer Emili Viader i Solé (Barcelona, 1872 – Palma, 1943), director tècnic de les salines de Cardona a la primera dècada del segle XX, va voler industrialitzar una explotació ancorada en el passat modernitzant-la amb els nous criteris industrials que se seguien a Wielizksca (Polònia) i Stassfurt (Alemanya). Va emprendre la connexió ferroviària amb Barcelona i la Seu i va tenir la iniciativa de construir plantes de sosa per a l’aprofitament de les sals de rebuig. I el que possiblement sigui el més rellevant: va començar la recerca de sals potàssiques.
Efectivament, el 1912, Viader, juntament amb un altre enginyer amb qui es va associar, René Macary, van demostrar que les sals que s’extreien d’un pou miner obert a la zona del Salí de Súria eren potàssiques. Això el va convertir en el primer jaciment de potassa descobert a tota la península Ibèrica. És també una de les reserves de potassa més importants de l’Europa occidental.
La potassa és una sal rica en potassi hidrosoluble que s’utilitza sobretot com a fertilitzant. El potassi és el tercer nutrient principal de plantes i cultius després del nitrogen i el fòsfor. Per això és un element clau en la fertilització agrícola, sobretot si tenim en compte que no hi ha substituts per al potassi com a nutrient, ja sigui per a vegetals, animals o fins i tot per al consum dels humans. Gràcies al descobriment de Viader i als avenços de la física i de la química de la seva època, es va poder millorar la qualitat i el rendiment de la producció agrícola catalana i, a més, el país guanyava un producte sensacional per a l’exportació.
Eivissa, l’illa salinera
A les Balears, Eivissa ha estat una important productora de sal probablement des de la colonització fenícia i cartaginesa. Però és a partir de l’Edat Mitjana que Eivissa és coneguda com a illa salinera, amb un destacat comerç. Encara en els segles xvi i xvii, la producció i el comerç de la sal van ser tan importants que els oficials encarregats de l’administració de les salines eren càrrecs de prestigi: hi havia, per exemple, el guardià de la sal, responsable de la mesura i la càrrega de la sal per a la seva venda, i l’escrivà de la sal, encarregat de registrar la comptabilitat de la venda de sal que s’embarcava per exportar-la a les costes europees.
Al juliol i a l’agost l’aigua dels estanys degudament preparats a l’illa és sotmesa a una forta evaporació i les sals precipitades es poden recollir amb facilitat. Al Parc Natural de les Salines podem veure aquestes antigues estructures i altres vestigis que hi estan relacionats. Fins a l’arribada del turisme, les salines van continuar sent la principal font de riquesa de l’illa. Avui, la salina industrial continua en funcionament; una bona part de la seva producció està destinada als països del nord d’Europa per salar el bacallà.
Producte multiús
Però això no és tot: les possibilitats de la potassa són infinites. D’ella s’extreuen dues sals minerals que tenen múltiples usos. Per una banda, el clorur de potassi s’utilitza en el procés del reciclatge de l’alumini, per galvanitzar metalls i per descalcificar l’aigua. A més, es troba entre els fluids que s’utilitzen per perforar pous de petroli i en el tractament tèrmic de l’acer. Així mateix, en medicina s’usa com a tractament de la hipocalèmia, un trastorn en l’equilibri hidroelectrolític del cos.
L’altra sal mineral que s’extreu de la potassa, el carbonat de potassi, s’empra per fabricar productes i suplements alimentaris per a persones i animals. És necessari per a la fabricació d’extintors, i forma part de la composició del ciment i de productes químics fotogràfics i tèxtils. També és present en l’elaboració de cervesa i de preparacions farmacèutiques, i com a catalitzador per a la fabricació de cautxú sintètic, entre altres finalitats.
Eres per a l’evaporació de la sal a Gerri de la Sal. Font: Ana Meneses
A partir d’aquell moment es van adjudicar les primeres concessions mineres i es van obrir les mines de potassa de Súria i Sallent, a més de la mina de sal de Cardona. L’any 1923, la Unión de Explosivos Río Tinto (actual Ercros) va comprar els terrenys de les salines de Cardona al duc de Medinaceli i dos anys després va començar l’obertura dels pous i de les mines o galeries. El mineral extret era enviat a la fàbrica de benefici i després, amb camions, a l’estació de ferrocarril de Súria, d’on anava al port de Barcelona per a l’exportació. El 1986 aquesta explotació donava feina a 560 treballadors.
El setembre del 1990 es va tancar l’explotació de la potassa. De l’interior de la terra s’havien extret un total de 37.874.843 tones de mineral i l’explotació ja havia assolit els 1.308,7 metres de profunditat, la qual cosa la convertia en la mina més profunda del país.
L’inici de l’extracció de la potassa va transformar una població agrícola i tèxtil en un poble bàsicament miner. Posteriorment, la descoberta de les sals potàssiques es va traduir, a la segona meitat del segle XX, en la segona industrialització del Bages, després de la del tèxtil. Avui, l’empresa Iberpotash extreu, tracta i comercialitza anualment un milió de tones de potassa, de les qual n’exporta un 80 % a tot el món.
Guia pràctica
Museu de Gerri de la Sal
c. de Sant Sebastià, 1. Gerri de la Sal
973 662 040 (de dilluns a divendres)
630 056 138
Un recorregut per la producció d’aquest producte que va complementar i enriquir l’economia del poble.
Museu de l’Anxova i la Sal
Avinguda de Francesc Macià, 1. L’Escala
972 776 815
infomuseu@lescala.cat
Obert de dimarts a dissabte de 10 a 13 i de 17 a 20 h. Diumenges i festius, de 10 a 13 h.
Tarifa única d’1,50 €.
Entrada gratuïta per als menors de 18 anys.
A més de conèixer l’evolució de la pesca i de la salaó, el Museu ofereix al visitant exposicions temporals de temàtica etnològica. A prop de la platja es pot visitar també l’Alfolí de la Sal de l’Escala, un magatzem de sal que va estar en funcionament entre els anys 1716 i 1869.
Parc Cultural de la Muntanya de Sal de Cardona
Ctra. de la Mina, s/n. Cardona
938 692 475
informacio@cardonaturisme.cat
Visites guiades de dimarts a diumenge, amb reserva mitjançant el formulari que trobareu al web.
Tarifa general: 12,50 €; jubilats: 10 € Infants de 5 a 11 anys: 6 €; de 2 a 4 anys: 3 €
A l’interior del recinte de la Mina Nieves hi ha un espai museogràfic que explica la història de l’explotació industrial de la Muntanya de Sal. També s’hi pot veure la maquinària d’extracció de mineral del pou, tal com era quan estava en ple funcionament. Es poden visitar també les galeries amb un recorregut guiat a 86 m de profunditat.
Parc Natural de Ses Salines d’Eivissa i Formentera
Centre d’Interpretació de Sant Francesc de s’Estany Casa Rectoral (carretera a Ses Salines), Sant Francesc de s’Estany, Eivissa
971 177 688, ext. 2
Entrada gratuïta. Truqueu-hi per consultar els horaris.
El centre d’interpretació, encarregat de divulgar els valors naturals i culturals lligats a aquest ecosistema, guarda una mostra d’eines antigues utilitzades per a l’extracció de sal.
Salí de Cambrils
Ctra. L-0401, km 20. Odèn.
621 244 364
infosalicambrils@gmail.com
Visita guiada: 8,5 €.
Visita guiada amb entrada a la piscina salada: 14 €.
Tarifa de jubilats: 5,5 €.
Menors de 6 anys, gratuït.
Salí de Vilanova de la Sal
Ascalfò
ascalfo@gmail.com
607 838 780
Ocasionalment, l’Associació Catalana de Lleure Formatiu Ascalfò organitza visites guiades al salí de Vilanova de la Sal i tallers en què se’n reprodueix el funcionament.
Salines de la Trinitat
Sant Carles de la Ràpita. Parc Natural del Delta de l’Ebre
977 261 211
Les salines estan situades en un entorn mediambiental molt fràgil de la Punta de la Banya, catalogat com a reserva natural parcial. Per aquest motiu la visita a aquest espai està restringida i cal sol·licitar permís a les oficines del Parc Natural del Delta de l’Ebre i a Infosa, l’empresa que s’encarrega de la seva explotació.
Per saber-ne més:
ELIAS BELTRI, A., La Sal de la Banya. Ajuntament d’Amposta, Àrea d’Ensenyament, Amposta, 2015.
GALERA I PEDROSA, A., L’enginyer Emili Viader i el descobriment de la conca potàssica catalana : el control de les primeres matèries per les potències europees a l’alba de la Gran Guerra. Ajuntament de Cardona, Cardona, 2009.
KURLANSKI, M., La sal. Història de l’única pedra comestible. Ed. 62, Barcelona, 2003.
LLURDÉS, J.C., DIAZ SORIA, I. i ROMAGOSA, F., “Patrimoni miner i turisme de proximitat: explorant sinergies. El cas de Cardona”, a Documents d’Anàlisi Geogràfica, vol. 62, núm. 1, 2016.
TUR TORRES, A. i VILÀ VALENTÍ, J. La Sal de l’illa. Les salines d’Eivissa al segle XVII: estudis dels «llibres de la sal» 1639-1640. Museu Marítim de Barcelona, Barcelona, 2014.