El paviment hidràulic, que va viure l’època d’esplendor en el marc del modernisme, ha recuperat avui l’interès d’arquitectes i interioristes. Fem un recorregut per la història de la seva fabricació a Catalunya.
Data: Maig de 2025
Textos: Montse Armengol, historiadora i Carme Comas, directora dels Museus d’Esplugues de Llobregat
Foto destacada: Les mans hàbils del mosaïcista omplen la trepa de ciment acolorit en el taller de Mosaics Martí. Font: Galdric PS/ Shutterstock
L’any 1867, l’empresa barcelonina Garreta, Rivet i Cia va presentar a l’Exposició Universal de París un tipus de rajola que no requeria cocció, sinó que es consolidava mitjançant premses. Les anunciava com a «Baldosas hidráulicas, imitación de mármol e imitación de mosaico. La fabricación de estas baldosas se hace por medio de la presión, sin emplear el fuego, por un sistema especial al que se ha concedido privilegio». L’invent va despertar una gran expectació entre els constructors i arquitectes, ja que era la primera alternativa a la pedra natural, en especial al marbre a les cases benestants.
No era, però, el primer cop que s’experimentava amb ciment per fer rajoles. Es té constància que a finals del segle XVIII, a Itàlia, alguns tallers fabricaven peces d’aquest material, emmotllat i compactat, a fi d’imitar el marbre de manera econòmica. Posteriorment, a mitjan segle xix, la tècnica es va consolidar al voltant de Viviers, a França, en una regió amb una forta presència de fàbriques de ciment (Lafarge). Al principi les rajoles que es produïen eren monocromes i imitaven els materials nobles, com ara la fusta o el marbre, que la burgesia tenia a casa.
El cas és que aquest tipus de revestiment, a mig camí entre el treball artesanal i la producció industrial, va viure la seva època d’esplendor a finals del segle XIX i fins a mitjan del XX, com a producte de la industrialització, en un període expansiu de la construcció d’habitatges i en el si del modernisme. Les fàbriques van proliferar a Catalunya i a molts altres punts de l’Estat i d’Europa, amb exportacions massives a l’Amèrica Llatina i al nord d’Àfrica. Diverses van ser les raons que van afavorir l’extraordinària difusió d’aquest tipus de paviment, sobretot un baix cost de fabricació i la senzillesa del procés productiu. El ciment pigmentat és econòmic en comparació amb les rajoles ceràmiques o la fusta. També, la facilitat de la seva col·locació i anivellament, que podia executar qualsevol oficial de paleta. El paviment hidràulic és fort, resistent al pes i al desgast, i triga més a deteriorar-se que altres tipus de terres. A més, és fàcil de netejar, i com que no és porós, té més bones qualitats higièniques i de salubritat. Per això, l’ús no es va limitar a les cases, sinó que el trobem en altres espais, com ara farmàcies i hospitals.
La riquesa dels dissenys
Però, sobretot, el factor que ha de ser valorat per l’èxit que aquest paviment va tenir va ser la possibilitat, gairebé il·limitada, de reproduir models i repertoris diferents. La rajola hidràulica es va convertir durant molts anys en tret d’identitat d’infinitat d’interiors i va ser el tret distintiu d’una arquitectura que es volia cobrir d’ornaments i d’elegància.
A Catalunya, les empreses que manufacturaven rajoles hidràuliques van comptar amb la col·laboració d’arquitectes reconeguts arreu del país, que els encarregaven dissenys especials adaptats als usos i als gustos de la burgesia emergent. Arquitectes de la talla de Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Pascó, Antoni Maria Gallissà, Rafael Masó i Valentí i Enric Sagnier van ser alguns dels constructors del modernisme que es van fer seu l’art de l’enrajolat hidràulic, i als edificis que van bastir li van donar el tractament d’art decorativa aplicada a l’arquitectura, de la mateixa manera com feien amb el ferro forjat, la ceràmica, l’escultura o el vitrall.
Per tant, l’èxit d’aquestes rajoles es devia, sobretot, a la varietat i la bellesa dels dibuixos, que generalment representaven formes geomètriques, florals o vegetals. Els dissenys més senzills tenien un dibuix que es repetia i concatenava peça a peça, simulant una catifa de ciment que ocupava tota l’habitació i que requeria rajoles que conformessin una sanefa perimetral. Per tant, en l’àmbit de l’interiorisme, destaca perquè permet delimitar espais, generant contrastos i sensacions d’amplitud, profunditat, continuïtat, separació, etc. També hi havia patrons i dissenys molt complexos, i era habitual que la composició de la imatge final s’obtingués amb la combinació de dos, quatre o sis peces diferents, la qual cosa en complicava de manera notable la producció i la instal·lació.
Dissenyadors, decoradors i dibuixants com Alexandre de Riquer i Ynglada, Josep Pascó i Mensa i Antoni Saurí i Sirés, que feien il·lustració en revistes, cartellisme i publicitat, van dissenyar els millors patrons per a les rajoles, que els fabricants mostraven amb orgull als catàlegs. Per a les millors cases, els arquitectes esmentats els feien encàrrecs específics de la gran riquesa i complexitat i/o amb simbologia específica de la família.
L’icònic panot de Barcelona
A principis del segle XX Barcelona era coneguda com can Fanga per la gran quantitat de fang que s’acumulava a les voreres. Revistes satíriques com L’Esquella de la Torratxa es feien ressò d’aquesta mala fama a les seves vinyetes. Per això, la Comissió de l’Eixample —encarregada de tirar endavant el Pla Cerdà— va aprovar pavimentar les voreres. El material que s’utilitzaria seria el ciment hidràulic, que en aquell moment ja era un material popular i barat, versàtil i molt resistent, que es produïa a la mateixa ciutat i, a més, admetia dissenys infinits.
El 1906 l’Ajuntament va llançar un concurs públic per a la fabricació 10.000 m2 de llosetes. Els participants en el concurs havien de dissenyar un panot, és a dir, una rajola hidràulica menor, fet de ciment amb sorra, sense capa policromada, seguint un mostrari de dissenys que incloïen una flor, una calavera, cercles concèntrics i quatre pastilles amb quatre cercles.
El concurs el va guanyar la casa Escofet, que es va encarregar de pavimentar els carrers de Barcelona amb el disseny de la flor de quatre pètals que és encara avui una icona de la ciutat.
Després de guanyar aquest concurs, Escofet va emprendre nous projectes relacionats amb la seva especialitat, el paviment, com ara la fabricació del panot Gaudí. És l’única rajola dissenyada per Antoni Gaudí, d’una forma inusual —hexagonal—, per a la Casa Batlló, tot i que per la complexitat de producció no va arribar a temps per a aquell edifici, però sí per a la Casa Milà, i ha format el paviment que, des dels anys 1960, recobreix les voreres del passeig de Gràcia.
Pòrtland, la matèria base
El paviment hidràulic és un producte de la industrialització: materials industrials utilitzats per crear nous materials, i productes que aportaven millors solucions i donaven noves prestacions. El seu antecedent és el ciment pòrtland. A principis del segle XIX, el britànic James Parker, investigant la reacció de les pedres de calç al foc, va crear accidentalment un nou tipus de ciment, que va ser patentat i es va usar àmpliament tot al llarg d’aquell segle, conegut amb el nom de «ciment romà». Poc després, el 1824, Joseph Aspdin, un constructor de Wakefield (West Yorkshire), va cremar en un forn una barreja de tres parts de pedra calcària per una d’argila. Aquest material va ser el pare del ciment modern, i es va anomenar pòrtland perquè el color gris verdós fosc era similar al de la pedra calcària típica de l’illa de Portland.
Antiga fàbrica Asland, a Castellar de n’Hug. Font: Marc Elias Pallarès.
En els inicis aquest material no va ser gaire empleat, a causa del complex procediment de fabricació, que n’encaria la producció. Però més endavant, amb l’avenç del procés d’industrialització i la introducció de forns rotatoris, se’n va poder estendre l’ús per a tot tipus d’aplicacions. Tècnicament, el ciment pòrtland està format per silicats i aluminats càlcics que s’han pres amb aigua. La resistència mecànica que presenta augmenta amb el pas del temps, i això, evidentment, ofereix molts avantatges com a material de construcció. El color gris verdós de base es deu a la presència en la composició de silicats de ferro procedents de les argiles i les calcàries emprades en la fabricació. Però si es fan servir matèries primeres sense ferro i es cuida el procés de fabricació per tal que no es contamini, es pot obtenir ciment blanc, que admet diversos tints.
Les cimenteres catalanes
L’any 1901 Eusebi Güell, personatge molt destacat de la burgesia catalana i vinculat gairebé a tots els sectors de l’economia, va fundar, juntament amb altres socis, la societat cimentera Companyia General d’Asfalts i Portland, SA, més coneguda amb el nom d’Asland, la primera fàbrica de ciment de tipus pòrtland a Catalunya. Aquell mateix any es va començar a construir la fàbrica de ciment al Clot del Moro, que va entrar en funcionament el 1904 (i avui és el Museu del Ciment; vegeu Eix, núm. 17). Asland va obrir una fàbrica addicional a Montcada i Reixac (1917).
En paral·lel, i el mateix any, es va constituir la Sociedad Auxiliar de la Construcción, SA, per dedicar-se a la fabricació de ciment pòrtland a Sant Just Desvern, amb la marca Sanson.
El 1903 va obrir Cementos de Garraf M.C. Butsems & Fradera, la cimentera de Vallcarca, per aprofitar la naturalesa calcària del massís del Garraf, que és idònia per a la fabricació de ciment. Va arribar a tenir una colònia de 2.000 treballadors, que vivien al costat de la fàbrica. Avui les instal·lacions resten abandonades al Parc Natural del Garraf.
Amb el ciment pòrtland d’aquestes fàbriques com a base, en moltes altres fàbriques especialitzades es van poder fabricar, al principi amb processos manuals mínimament mecanitzats, les rajoles que durant les primeres dècades del segle XX van decorar els terres de les cases.
Com es fa una rajola hidràulica
Gràcies a les propietats del ciment pòrtland es va desenvolupar la tècnica per fabricar rajoles sense necessitat de coure-les perquè s’endurissin. Això permetia també afegir colors en una mateixa fase, a diferència del mètode tradicional emprat en la rajoleria, que requeria aplicar colors per separat, fet que implicava invertir més temps i mà d’obra.
La rajola hidràulica es fabrica peça a peça amb una barreja de ciment amb un component àrid —pols de marbre, sorra de platja o sorra de riu— i pigments minerals. Perquè aquesta barreja qualli, necessita aigua; d’aquí prové el nom de rajola hidràulica, i no pas de la utilització de premses hidràuliques, tal com popularment es creu. El ciment s’introduïa en un motlle i es premsava. Després les rajoles es deixaven endurir en una cambra humida.
A poc a poc, l’aplicació del vapor va substituir l’acció de l’home en les premses manuals. Però si bé les màquines alleugerien el treball, en última instància eren les mans de l’operari les que asseguraven un producte ben acabat i de qualitat.
Extracció de la peça. Font: Galdric PS/ Shutterstock.
1. L’artesà tria els colors que farà servir i prepara una pasta amb aigua, barrejant pols de marbre blanc, ciment blanc, sorra i pigments.
2. El preparat s’aboca en el motlle, que integra uns separadors de bronze o llautó encaixats en un marc (trepa) que componen el dibuix. Cada espai s’omple amb la pasta d’un color. El cost de la rajola augmenta com més tonalitats tingui el dibuix. Aquesta capa decorada té uns 4-5 mm de gruix.
3. S’afegeix una segona capa anomenada brasatge, d’un gruix similar, formada per una barreja de ciment gris i sorra, que té la funció d’absorbir l’excés d’aigua de la capa acolorida.
4. El motlle s’acaba d’omplir fins a arribar als 20-25 mm, que acostuma a ser el gruix final de la rajola, amb la capa de suport, constituïda per ciment gris, ciment comú i sorra, amb una textura més porosa per facilitar- ne l’adherència en la col·locació del paviment.
5. El motlle ple es col·loca sota una premsa hidràulica, que la comprimeix. És l’única part del procés que realitza una màquina.
6. La rajola es treu del motlle, es deixa assecar i se submergeix en aigua durant 24 h.
7. Les rajoles es ruixen amb aigua i es guarden en una cambra humida durant 28 dies, que és el temps que tarda el ciment a endurir-se pel procés químic engegat gràcies a l’aigua.
Els principals fabricants catalans
A bona part d’Europa i en particular a Catalunya, la gran demanda d’aquest tipus de paviment en temps del modernisme va fer que proliferessin les fàbriques de rajoles hidràuliques, la majoria al voltant de Barcelona. Aquestes fàbriques competien entre elles amb àmplies gammes de productes que tant podien satisfer els propietaris de les cases benestants com les més humils.
M. C. Butsems. Inicia l’activitat industrial el 1873 amb una gran fàbrica a la falda de Montjuïc i poc després va obrir una luxosa exposició al carrer de Pelai, on presentava més de 200 classes de mosaics de colors. Era proveïdora de la Casa Reial i exportava a gran escala a les colònies d’ultramar. També es va especialitzar en les canonades de ciment.
Escofet, Fortuny i Cia. Fundada el 1886 a l’Hospitalet de Llobregat, va esdevenir la fàbrica més important. Produïa rajoles per a tot Espanya i n’exportava cap a Amèrica, i és la que és més present a les principals edificacions modernistes; va encarregar els dos dissenys exclusius de Domènech i Montaner que després es col·locarien a la casa Lleó Morera. L’Àlbum general de l’empresa del 1896, apunta: «El notable impulso dado a nuestra fabricación y los constantes adelantos y mejoras introducidas en la misma, nos permiten reproducir fielmente los dibujos más difíciles, los perfiles más finos y los tonos más variados y delicados».
Orsola, Solá i Cia. Amb la fàbrica a Barcelona, entre els carrers de Calàbria, Rocafort i Consell de Cent, fundada el 1876, a la seva publicitat feia gala de ser la millor fabricant de mosaics hidràulics del món (medalla d’or a l’Exposició Universal de París del 1889), la que havia perfeccionat més la fabricació, la que disposava de més varietat de dissenys i produïa més (quatre milions i mig de peces anuals) amb una duresa, una durabilitat i una consistència assegurades.
Compactació en la premsa manual. Font: Galdric PS/ Shutterstock
Teòtim Fortuny. Pintor i escultor, Fortuny va ser un dels socis fundadors de la casa Escofet. L’any 1895 va crear la seva pròpia empresa dedicada a fabricar rajoles hidràuliques de dissenys vistosos, modernistes i art déco. També va dissenyar i patentar diverses innovacions que milloraven la producció.
Mosaics Martí. Fundada per Bernat Martí i Arlandís el 1913, a Manresa, després de formar-se a la casa Escofet. Als anys vuitanta, els nets del fundador van iniciar un gran treball de recuperació de la producció tradicional de mosaics hidràulics amb la restauració de tota la maquinària i la recuperació de les trepes antigues. Des de llavors l’empresa ha creat un catàleg innovador amb dissenys d’arquitectes de renom i també fa demostracions i formació en l’art de la rajola hidràulica.
El Museu de Ceràmica La Rajoleta
Des de temps antics, la humanitat ha creat espais per viure procurant unir la funcionalitat i la bellesa. La necessitat d’anivellar els terres amb materials que aportessin durabilitat i resistència va comportar l’aparició de terres ceràmics en forma de rajoles, terres de pedra en forma de mosaic o terres amb paviments continus.
L’evolució de l’arquitectura des de l’antiguitat i fins a l’actualitat ha fet aparèixer diverses solucions materials per als paviments, en les quals la recerca de la bellesa i la del confort han anat de la mà.
A partir del segle XVIII, l’ús de la ceràmica en els paviments es popularitza, i es decora més o menys segons les possibilitats econòmiques. Moltes vegades, les decoracions més elaborades es destinaven només als espais públics de la casa, i la resta, més senzills, es cobrien amb catifes a l’hivern i amb estores vegetals a l’estiu per donar calidesa i confort als interiors benestants.
A mitjans del segle XIX, la demanda de paviments de rajoles de ceràmica és molt alta i impulsa la industrialització del procés de producció, tot i que encara es necessitava molt de temps per convertir l’argila en ceràmica decorada.
Antiga fàbrica Pujol i Bausis, seu avui del Museu de Ceràmica La Rajoleta. Font: Museus d’Esplugues de Llobregat
En aquell moment, a Itàlia apareix una nova tècnica, la rajola hidràulica o mosaic hidràulic, feta amb un material més econòmic, el ciment acolorit, i amb un procés de producció molt més ràpid que la ceràmica, a través de plantilles metàl·liques que s’omplien de ciment líquid i es premsaven. Gràcies a l’èxit del material van aparèixer empreses per tot el sud d’Europa. A Catalunya, es comença a utilitzar amb l’arribada del modernisme.
La fàbrica Pujol i Bausis com a distribuïdora d’hidràulics
A Esplugues de Llobregat, la Fàbrica de Ceràmica Pujol i Bausis es trobava involucrada en el naixement d’aquest nou estil que havia de fusionar totes les arts en un llenguatge nou. Arquitectes, dissenyadors, artistes i tècnics industrials ajuntaren esforços per produir paviments hidràulics de gran qualitat i estètica que sovint compartien espais als nous edificis. La presència de la producció ceràmica de Pujol i Bausis, juntament amb la dels fabricants de paviments hidràulics, posarà en relleu la bellesa i la tècnica d’elements que van contribuir a definir la concepció artística del modernisme.
No s’ha trobat de moment documentació que indiqui que La Rajoleta va produir mosaic hidràulic, però sí que va tenir un paper de distribuïdora, des de la botiga del carrer Tallers, 9. En el fons documental de la fàbrica, que es conserva a l’Arxiu Municipal d’Esplugues de Llobregat, es conserven catàlegs de mosaic hidràulic d’alguns fabricants de l’època. Era una manera d’aprofitar la demanda dels clients quan acudien a la botiga i al magatzem de Barcelona per fer les seves adquisicions.
D’entre els catàlegs conservats destaca el de Pavimentos Artísticos Escofet, Tejera & Cía, del 1900, en què podem localitzar molt models que conviuen als arrambadors ceràmics de Pujol i Bausis en edificis tan emblemàtics com la Casa Lleó Morera de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner.
També es conserva un catàleg amb el nom Mosaicos. Hijo de Jaime Pujol i Bausis. Tallers 9 Barcelona, datat al desembre del 1921, que va generar dubtes de si realment La Rajoleta va obrir aquesta línia de producció. En aquest cas, es va descartar perquè en un altre catàleg idèntic en models només canvia el nom de l’empresa. Es tracta d’un catàleg amb el nom Mosaicos. Falcó i Vilella. Barcelona, datat també al desembre del 1921.
També hi ha un altre exemple d’aquesta idea encara més curiós. Es conserva un exemplar de l’empresa Fàbrica de Mosaicos Hidràulicos José Fontcuberta, de Barcelona, i un segon exemplar idèntic en què s’han ratllat a totes les pàgines el nom i l’adreça, i s’ha col·locat el segell de Fàbrica de Ceràmica Hijo de Jaume Pujol y Bausis. Era una pràctica comuna a l’època, que segueix activa actualment.
El Museu Can Tinturé, paviments hidràulics originals
Els Museus d’Esplugues de Llobregat, a banda del Museu de Ceràmica La Rajoleta, gestionem també el Museu Can Tinturé, que exposa una col·lecció monogràfica de rajola de mostra catalana.
L’edifici de Can Tinturé fou construït el 1898 per l’arquitecte Claudi Duran i Ventosa. Tot i que la decoració interior d’aquell moment s’ha perdut, el que sí que es va recuperar són els paviments de mosaic hidràulic original. Es tracta de nou models diferents, tots identificats a l’interior de l’Àlbum general Escofet Tejera y CIA, Sociedad en Comandita, publicat el 1896.
La recuperació del mosaic hidràulic
Els Museus d’Esplugues de Llobregat conserven una col·lecció de mosaics hidràulics d’època modernista procedents de diferents enderrocs i donacions de particulars. Destaquem la recuperació feta l’any 2006 al carrer Garcilaso 62 de Sabadell. Una casa, avui desapareguda, d’on es van poder conservar els arrambadors de les parets, produïts a Esplugues, i els paviments d’hidràulics, fets probablement per una empresa menor, no identificada de moment.
De la decadència a la revaloració
De finals dels anys cinquanta del segle passat, i sobretot, dels seixanta en endavant, a causa de l’arribada de població migrada a les principals ciutats catalanes i el gran increment de la construcció que això va suposar, altres materials com el terratzo, la rajola o el gres van desplaçar progressivament el paviment hidràulic, i van obligar els fabricants a substituir-lo per peces menys elaborades però més rendibles. La producció d’aquest tipus de paviment pràcticament va desaparèixer.
Restauració i col·leccionisme
En la darrera dècada del nou segle sembla que s’ha renovat la sensibilitat per l’art del mosaic hidràulic. Avui proliferen les empreses que en fan recuperació i restauració, i els interioristes que reformen els pisos antics aposten per conservar i polir els paviments que troben oblidats sota els parquets. En paral·lel, diversos museus locals s’han preocupat per salvar aquest patrimoni de la desaparició. És el cas del Museu d’Història de Barcelona, que conserva una important col·lecció de rajoles, la majoria procedents de les cases enderrocades per les obres a la rambla del Raval i de l’avinguda Cambó els anys noranta del segle passat. El Museu de Badalona també conserva un fons de rajoles, així com els catàlegs dels antics fabricants del municipi.
D’altra banda, cada cop hi ha més persones que recullen i recuperen rajoles que són rebutjades a les obres, per revendre-les o per col·leccionar-les. Fins i tot hi ha petits tallers artesans que han recuperat la producció manual d’aquestes rajoles, bé sigui imitant els dissenys modernistes, bé creant-ne de nous, adaptats als nous temps.
Entrevista a Jordi Griset, recuperador
En un abocador de runa a Sitges, Jordi Griset va veure unes rajoles acolorides que sobresortien entre la pols, els totxos i la ferralla. No ho va dubtar i en va recollir unes quantes, salvant-les d’una pèrdua segura. Des d’aleshores, i d’això ja fa més de 30 anys, n’ha continuat recollint fins a reunir una col·lecció de 1.000 models diferents, a més de trepes, catàlegs i tota mena de documentació. Avui és el més gran especialista en l’estudi de la rajola hidràulica a Catalunya i és autor de l’única monografia que hi ha sobre el tema, L’art del mosaic hidràulic a Catalunya (Viena Edicions).
En el si del modernisme, les arts aplicades, els vitralls, el ferro forjat, la ceràmica vidriada, l’escultura, etc., es parla poc dels paviments. El paviment, com tot allò que es trepitja, és menystingut. A mi m’agradaria que es revalorés el mosaic hidràulic, que és patrimoni i és art. Així és com molts dels grans arquitectes d’aquell moment l’havien considerat, i per això recorrien a grans dibuixants, com Alexandre de Riquer, perquè els fessin dissenys exclusius, a l’alçada de la seva arquitectura.
En una publicació de l’època, la casa Escofet es queixa amargament de la competència d’altres fàbriques, sobretot d’altres punts de la Península, que elaboraven productes de qualitat més baixa. Les fàbriques catalanes estaven entre les millors del moment? Sí, i tant. En realitat, Escofet s’havien fet seva la tècnica d’un precursor, Orsola Solá. Però en poc temps els Escofet es van convertir en els millors fabricants tant en qualitat com dissenys, així que tenien raó en considerar- se superiors. Aquestes grans fàbriques catalanes van obrir sucursals a Sevilla i a Madrid, i fins i tot exportaven rajoles a l’Amèrica Llatina.
Quins van ser els nuclis de producció? Sobretot Barcelona. En aquesta ciutat, les fàbriques van proliferar i van créixer perquè van coincidir amb un moment de molta construcció, perquè s’estava bastint l’Eixample. A Sitges, encara que durant poc temps, va destacar Butsems, Fradera & Cía., que, de fet, va ser la primera gran fàbrica catalana. Però per una disputa familiar Butsems va marxar a Barcelona i a Sitges hi va quedar només la fàbrica de ciment.
Quins considera que són els mosaics hidràulics més interessants i espectaculars a Catalunya? Els dos dissenys específics que Domènech i Montaner va fer per a la Casa Lleó Morera destaquen tant pel disseny com quantitativament, perquè les peces que hi va fer servir són més petites de l’habitual (15 × 15 cm), de manera que són molt més minuciosos.
També recomano molt visitar la Casa Museu Modernista de Novelda, a Alacant, on es pot gaudir encara millor dels dissenys de Domènech i Montaner. Si teniu l’oportunitat de visitar la casa del tenor Francesc Viñas, a Moià, tot i que és una casa particular, gaudireu de mosaics magnífics. I cal viatjar a l’Havana, a Cuba, on per la influència dels indians catalans trobareu molts mosaics hidràulics d’una gran bellesa.
Fitxa pràctica:
Museu de Ceràmica La Rajoleta d’Esplugues de Llobregat -Museu Can Tinturé
ADREÇA: C. de l’Església, 36. 08950. Esplugues de Llobregat.
TEL: 934 700 218.
MAIL: museus@esplugues.cat
HORARI: Can Tinturé és obert de dimarts a divendres, de 17 a 20 h. Dissabtes de 10 a 14 i de 17 a 20 h. Diumenges de 10 a 14 h. Tots els diumenges, excepte l’últim diumenge de mes: visita guiada a l’exposició permanent a les 12 h i a l’exposició temporal a les 13 h. La Rajoleta ofereix visites guiades tots els diumenges a les 11 h, excepte l’últim diumenge de mes. El mes d’agost tots dos museus són tancats. Entrada general: 3 €.
Casa Lleó i Morera
ADREÇA: Passeig de Gràcia, 35. 08007 Barcelona.
TEL: 936 762 733.
HORARI: Les visites són molt restringides. Truqueu-hi per a més informació.
Casa Museu Modernista de Novelda
ADREÇA: C. Mayor, 24. 03660 Novelda (Alacant).
TEL: 965 600 237.
MAIL: cmmodernista@fundacionmediterraneo.es
HORARI: Obert de dimarts a dissabte, d’11 a 14 h. Entrada general: 3 €. Visites guiades a les 11, 12 i 13 h. Cal reservar-les per correu electrònic.
Per saber-ne més:
BRAVO-NIETO, A. «La baldosa hidráulica en España. Algunos aspectos de su expansión industrial y evolución estética (1867-1960)», ABE Journal. núm, 8. 2015. DOI 10.4000/ abe.10850.
FARRÉ-ESCOFET, E., Navas i Ferrer, T. i Esparza, D., Escofet, símbol industrial de Barcelona: arts, disseny i arquitectura en la creació de valor. Angle Editorial, Barcelona, 2017.
GRISET, J. L’art del mosaic hidràulic a Catalunya. Viena Edicions/Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2015.
GRISET, J. Barcelona circuits. Itineraris pels paviments de mosaic hidràulic al centre de Barcelona. Olán Editions, Barcelona, 2022.
HERNÁNDEZ NAVARRO, M. A., Barcelona Tile Designs. The Pepin Press, Amsterdam, 2006.
HERNÁNDEZ NAVARRO, M. A., «El mosaic hidràulic: catifes de ciment», Coup de Fouet, revista de la Ruta Europea del Modernisme, núm. 10, p. 22-29, Barcelona, 2007.
NIETO SABATER, M.D., «Les fàbriques de mosaic hidràulic a Badalona», Carrer dels Arbres. Revista anuari del Museu de Badalona, núm. 4, Badalona, 2019.
ROSELL, J. i ROSELL, J. R., El mosaic hidràulic, artesania i indústria. Col·legi Oficial d’Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona, Centre d’Estudis Gràfics, Barcelona, 1985.
ROSELL, J. i ROSELL, J. R., «La tècnica del mosaic hidràulic i el modernisme», Ciència. Revista Catalana de Ciència i Tecnologia, núm. 51, p. 25-32, Barcelona, 1986.
VILARDELL TARRUELLA, R., «Can Tinturé i el Museu La Rajoleta. Ceràmica a Esplugues», Coup de Fouet, revista de la Ruta Europea del Modernisme, núm. 22, p. 42-59, Barcelona, 2013.