Entrevista i traducció: Carme Escales, periodista
De petit, des d’una finestra de casa seva, veia passar centenars d’obrers d’una fàbrica en els canvis de torn. «Pensava en aquell lloc enigmàtic on cada dia anaven tantes i tantes persones». És com si aquell pensament no hagués marxat mai de la ment de Javier Puertas, economista especialitzat en economia regional i urbana, perquè en aquests espais de treball que han ajudat a construir el que som avui –bona part de la seva família van ser empleats industrials– hi continua veient quelcom indestructible. Construccions, camins i carreteres, habitatges i espais comuns configuren el paisatge industrial que guarda la memòria de tantes vides que han escrit la història de la nostra evolució i el nostre progrés.
Quin és l’origen de l’AVPIOP, Asociación Vasca de Patrimonio Industrial y Obra Pública, que vostè presideix?
Durant els anys vuitanta del segle XX, algunes de les empreses industrials més emblemàtiques de la història social i econòmica d’Euskadi es van tancar i els testimonis materials d’aquestes indústries es revelaven davant nostre com un patrimoni cultural formidablement ric i heterogeni, en el qual ancorar els senyals d’identitat bàsics del passat més recent d’Euskadi. El 1982, el Govern Basc va organitzar, en col·laboració amb la Generalitat de Catalunya, les Primeres Jornades sobre la Protecció i Revaloració del Patrimoni Industrial a Bilbao i Barakaldo. Era el primer cop que es reflexionava conjuntament sobre el patrimoni industrial i l’obra pública. En aquella trobada va sorgir la necessitat de crear un Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica d’Euskadi. I l’estiu del 1982 es va crear l’Associació d’Amics del Museu de la Ciència i la Tècnica d’Euskadi. La idea de disposar a Euskadi d’un museu va arribar a tenir forma legal i real durant uns quants anys, i va ser, juntament amb el Museu de la Ciència i la Tècnica desenvolupat a Catalunya, una iniciativa pionera a l’Estat. En totes dues regions, la industrialització havia aconseguit un gran desenvolupament i les noves administracions autonòmiques consideraven un deure salvaguardar l’herència del seu passat industrial.
Què ho va fer encallar a Euskadi?
La seva obertura es va anar retardant i el 1997 el Govern Basc va informar que el projecte del Museu Guggenheim de Bilbao absorbia tota la inversió prevista en el Pla Nacional de Museus, i el projecte de Museu de la Tècnica d’Euskadi es va paralitzar.
L’AVPIOP hi ha cregut sempre, en aquest projecte.
L’AVPIOP es va registrar l’any 1989, després de prendre consciència de la necessitat de potenciar la conservació del patrimoni industrial a través de la seva revaloració i reutilització i la sensibilització de l’opinió pública i la ciutadania sobre la importància cultural, educativa, social i econòmica del patrimoni industrial i l’obra pública. Ho fem amb activitats que contribueixin al reconeixement de la cultura i el passat industrial d’Euskadi. Arran de la celebració de les Segones Jornades de Patrimoni Industrial organitzades per la Generalitat de Catalunya amb la col·laboració del Govern Basc, l’any 1985, un grup de persones, tant de l’Associació d’Amics del Museu com unes altres que havien participat en les I Jornades a Bilbao i Barakaldo, van veure clar tot el que calia fer. No només per crear el Museu, sinó per fer recerca, i defensar i difondre el patrimoni i la cultura industrial.
Per què inclou l’obra pública, a més del patrimoni industrial?
Perquè considerem que l’activitat industrial i els processos productius no se circumscriuen exclusivament a l’espai de la fàbrica (immobles, estructures arquitectòniques i maquinària de producció), sinó que han d’entendre’s i interpretar-se d’una manera global i integral, ampliant la mirada, també, als sistemes i infraestructures de transport, comunicacions, emmagatzematge, etc. que configuren paisatges de la industrialització. I tampoc podem oblidar els espais urbans i socials en els quals les famílies treballadores i propietàries de les fàbriques desenvolupaven la seva vida: les residències, els centres associatius i assistencials de les i els treballadors, els serveis públics, etc.
Mina Pozo Sotón, a San Martín del Rey Aurelio (Astúries), en el marc de la xarxa ERIH a Espanya. Font: Raquel Rodr / Shutterstock
L’obertura del Museu és a prop?
Recentment, el Departament de Cultura del Govern Basc ha subscrit un conveni amb l’Ajuntament de Barakaldo pel qual la col·lecció de patrimoni industrial moble que va començar a gestar-se als anys 80 s’ha situat en les antigues naus de la companyia minera Orconera, al barri de Lutxana. En el marc del Programa Berpiztu per a la regeneració socioeconòmica de comarques desfavorides d’Euskadi, el Govern Basc ha invertit quatre milions d’euros en la posada en valor de la col·lecció de patrimoni industrial moble i en el condicionament de les antigues naus per al seu establiment definitiu. El 2022 es va crear la Col·lecció Orkonera-Lutxana de Patrimoni Industrial Moble d’Euskadi, per la qual cosa es conforma una col·lecció. Això ens atansa al Museu. És una font de riquesa aprofitar l’atracció que els museus i llocs relacionats amb la industrialització tenen avui entre les i els visitants.
Quins models té Euskadi com a principals referents de museu?
En tenim molts. Per exemple, el Museu de la Indústria de Manchester o el de Berlín; i, sens dubte, el MNACTEC de Terrassa i l’articulació del Sistema Territorial del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya és una referència i una inspiració per a nosaltres.
Malgrat no tenir encara un museu, Euskadi ja té museïtzats alguns espais.
En aquest moment tenim una trentena d’espais que expliquen la industrialització a Euskadi des de diferents enfocaments i visions sectorials. La consolidació de la Col·lecció Orkonera-Lutxana com a espai de referència suposaria disposar a Euskadi d’un espai interpretatiu en el qual es podria explicar i donar a conèixer la industrialització a Euskadi d’una manera global i integral. L’any 2018, el Departament de Turisme, Comerç i Consum del Govern Basc, en col·laboració amb l’AVPIOP-IOHLEE, va abordar per primera vegada un projecte integral sobre el turisme industrial a Euskadi en conjunt per coordinar i donar forma al treball fet per fundacions, associacions i administracions entorn del patrimoni i la cultura industrial. I el novembre del 2018 es va crear la Xarxa Basca de Turisme Industrial per coordinar els diferents recursos existents i generar-ne una adequada promoció. En total, 35 recursos conformats per museus, centres d’interpretació i paisatges culturals ens permeten conèixer la realitat de la nostra història i el nostre territori, i l’activitat econòmica, la memòria del treball, per comprendre el nostre desenvolupament urbanístic i interpretar el nostre entorn.
Un segon pas en el Pla Director de Turisme Industrial va ser l’adhesió, l’octubre del 2019, a la Xarxa Europea ERIH de Patrimoni Industrial, la principal xarxa d’informació europea creada per difondre la riquesa cultural de l’herència industrial.
El patrimoni industrial pot donar suport a la transició cap a una societat i una economia més saludables
Què faria falta, ara?
Malgrat l’aposta decidida per part de les institucions turístiques per potenciar aquest segment del turisme cultural, encara està en un estadi embrionari. Més enllà de la promoció dels recursos, és fonamental treballar en un model de gestió sòlid i que els diferents recursos de la xarxa puguin participar de la seva consolidació. Creiem que l’activació del patrimoni industrial a través del turisme permet distribuir els fluxos de visitants per tot el territori i desestacionalitzar-los; generar activitat econòmica i ocupació en les comunitats locals; oferir una experiència cultural única i diferenciada, i reforçar el sentiment de pertinença.
La Punta de Zorrotza, a Bilbao, és una de les zones d’Euskadi que concentra més conjunts industrials.
Vers el turisme, per tal com ha esclatat en certs llocs, hi ha moltes reticències.
Hem de ser molt curosos i equilibrar els enfocaments turístic del patrimoni i patrimonial del turisme. Només hi haurà turisme industrial sostenible si aquest patrimoni no es banalitza, no es cosifica, no es parctematitza, i si no es posa en risc la seva capacitat de càrrega. En definitiva, si es respecten els valors patrimonials i l’autenticitat.
L’AVPIOP s’ha oposat a la cobertura de l’estació d’Abando i als projectes d’edificis industrials a Guineu-Tzaurre. Us han arribat a dir talibans del patrimoni.
Bilbao i el seu entorn metropolità han estat un dels màxims exponents en regeneració urbana a gran escala. En poc menys d’una dècada, va passar de ser considerat arquetip de metròpoli d’antiga industrialització en declivi a esdevenir la nova Meca de l’urbanisme. Això es va aconseguir perquè a partir del 1993, el Departament d’Ordenació del Territori de Govern Basc, va començar a regular mitjançant decrets una línia específica d’ajuts econòmics dirigits a la redacció i execució de projectes de demolició de «ruïnes industrials». Una diabòlica política departamental, pionera i única a escala estatal, que plantejava com a marc general d’actuació la demolició sistemàtica d’instal·lacions industrials per anul·lar l’impacte negatiu que, segons ells, tals edificacions provocaven en el paisatge. Es volia «anul·lar l’impacte negatiu que la presència d’aquestes edificacions provocava i (…) aportar noves oportunitats a un territori en el qual no existien sinó ruïnes».
Amb això, la imatge que s’ha projectat de Bilbao durant els darrers 25 anys s’ha reduït, en molts casos, a allò nou, a l’arquitectura d’autor, al titani, donant l’esquena a la recuperació i posada en valor dels espais portuaris i de l’antiga industrialització. Nosaltres sempre hem volgut fer valdre aquests espais com a paisatges culturals, elevant la seva significació en la cultura i història del territori, obrint pas a un nou diàleg que permeti establir nous vincles amb aquests espais a través d’una mirada cultural-territorial que en reconegui la bellesa, en reivindiqui els seus valors històrics, culturals, patrimonials i estètics, que reveli les qualitats que els fan posseïdors d’una identitat única, pròpia i específica. Per això hem tingut les nostres diferències amb les institucions públiques que han vist aquest patrimoni industrial com un obstacle i no com un element diferencial.
Com neix la Ruta Europea de Patrimoni Industrial (ERIH), de la qual vostè és coordinador a Espanya?
Sorgeix al final dels anys 90 del segle passat amb l’objectiu de potenciar la cultura i el turisme en antigues regions industrials. Tal com es recollia en el Masterplan del 2001, el seu principal objectiu és la promoció del patrimoni i la cultura industrial mitjançant la connexió en xarxa dels emplaçaments existents, amb una interpretació, informació i senyalització adequades per millorar-ne el potencial turístic. Sense renunciar a aquest objectiu fundacional, l’ERIH ha evolucionat per centrar les seves activitats en el foment, l’apreciació, la comprensió, la protecció i la promoció de la cultura i la història industrial europea comuna, mitjançant l’intercanvi d’experiències i el treball en xarxa. Per poder dur a terme aquests objectius, l’ERIH és membre actiu de la European Heritage Alliance 3.3, presidida per Europa Nostra. També és membre del Grup d’Experts Fòrum del Patrimoni Cultural. El 2020, l’ERIH va signar un Memoràndum d’Entesa amb la xarxa mundial TICCIH (Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial) i manté contactes estrets amb altres xarxes com Europa Nostra, ICOMOS i associacions nacionals com l’English Heritage, la National Trust, o l’AIA. La meva responsabilitat, juntament amb els meus companys i companyes de la Junta i coordinadors nacionals, és donar resposta a aquests objectius i desplegar el programa d’activitats, a més de coordinar i fomentar la presència de la xarxa estatalment. Això m’obliga a estar en contacte permanent amb tots els membres que actualment formen part de la xarxa a Espanya.
Com es dona a conèixer l’ERIH?
El seu lloc web, www.erih.net, amb 140.000 visites mensuals, és la principal i més extensa eina de comunicació i informació del món per a turistes, visitants i persones expertes sobre patrimoni industrial. A més d’informació completa i actualitzada sobre els més de 2.200 llocs, 112 Anchor Points i 20 rutes regionals, el web ofereix una àmplia informació i més de 5.000 enllaços a altres webs de destinacions de turisme industrial i altres organitzacions i iniciatives que contribueixen a atraure visitants. També ofereix amplíssima informació sobre la història industrial d’Europa a través de la seva biblioteca virtual, en la qual hi ha articles acadèmics sobre la història de la industrialització a les regions i països europeus i més de 240 biografies. Setmanalment, l’ERIH informa sobre les activitats de la Xarxa i el patrimoni industrial en general a través de butlletins, comunicats de premsa i els seus perfils en xarxes socials. I reforça els vincles entre els llocs patrimonials i les organitzacions de màrqueting de destinacions pertinents.
Quin és el principal valor d’aquesta ruta i des de quan existeix?
Els orígens de l’ERIH es remunten a 1999. Amb motiu del 50è aniversari de la fundació de la Unió Europea i del 25è aniversari de l’Any Europeu del Patrimoni Arquitectònic, el Consell d’Europa va convocar els seus estats membres a participar en una campanya sota el lema «Europa, un patrimoni comú”. Un dels objectius era sensibilitzar l’opinió pública sobre els valors de l’entorn creat per l’ésser humà (paisatge cultural i patrimoni arquitectònic), destacar el potencial d’aquest patrimoni envers el desenvolupament sostenible i fomentar el treball del voluntariat per protegir-lo i conservar-lo. La seva preservació era urgent perquè sense passat no hi ha futur. Gràcies al finançament del programa Creative Europe, l’ERIH ha pogut professionalitzar la seva estructura i ha ampliat la Xarxa per tot Europa. El 2019 va ser declarada Itinerari Cultural Europeu pel Consell d’Europa.
Puertas davant del forn núm. 1 de l’empresa Altos Hornos de Vizcaya (Sestao).
Aquest patrimoni pot ser un catalitzador de canvi positiu, perquè té el poder de connectar les persones amb els llocs
Com es pot descobrir?
La Xarxa ERIH s’estructura sobre la base dels més de 2.200 llocs d’interès existents en els 51 països europeus. Són llocs que expliquen la història industrial europea i que són accessibles a turistes i visitants. Més de 330 punts són socis membres actius de l’ERIH, localitzats en uns 30 dels 51 països europeus. De tots, només 112 tenen el qualificatiu d’Anchor Point o Punt d’Ancoratge. Els Anchor Point són l’espina dorsal de la Xarxa ERIH, llocs d’una importància excepcional com a patrimoni industrial (les 3 estrelles Michelin del patrimoni industrial europeu), on, a més, s’ofereix una experiència innovadora i d’altíssima qualitat al visitant. A Espanya n’hi ha onze: el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, a Terrassa (Barcelona); el Parc Miner d’Almadén (UNESCO) a Ciudad Real; el Museu AGBAR de les Aigües, a Cornellà de Llobregat (Barcelona); el Museu del Ferrocarril d’Astúries (Gijón); el Parc Miner de Riotinto (Huelva); el Museu de la Siderúrgia i la Mineria de Castella i Lleó, a Sabero (Lleó); la Mina Pozo Sotón, a San Martín del Rey Aurelio (Astúries); la Fàbrica-Museu L’Encartada, a Balmaseda (Biscaia); el Museu Basc del Ferrocarril, a Azpeitia (Guipúscoa); la Vall Salada d’Añana (Àlaba) i la Fàbrica de Llum. Museu de l’Energia de Ponferrada (Lleó). Euskadi, amb tres Anchor Point, és la comunitat autònoma que en té més.
És un passeig per la industrialització que ha escrit la història.
Res no ha modelat tant aquest continent com els més de dos-cents anys transcorreguts des de l’inici de la revolució industrial. La història de la industrialització a Europa és una part essencial del nostre patrimoni cultural, ja que configura la història, el paisatge i la vida de les i els europeus. Milers de llocs industrials, monuments i museus recorden aquest període i esdevenen el nucli d’una cultura innovadora.
Però el patrimoni industrial no només preserva el nostre passat, sinó que dona forma al nostre futur. És part de la solució a qüestions plantejades als ODS de l’Agenda 2030, del Pacte Verd Europeu o de la Nova Bauhaus Europea. La renovació d’edificis, l’economia circular o la biodiversitat tenen aspectes culturals clarament relacionats.
El patrimoni industrial ofereix un immens potencial per impulsar l’acció climàtica, influir en els patrons de consum i donar suport a la transició cap a una societat i una economia més saludables, verdes i justes. I pot ser un catalitzador de canvi positiu perquè té el poder de connectar les persones amb els llocs, fomenta el sentit de pertinença i promou la inclusió social.