L’explotació del ferro i el carbó al País Basc ha estat important des de segles enrere i va funcionar fins fa poques dècades. Avui aquesta activitat ja desapareguda deixa pas a un seguit d’equipaments idonis per al turisme industrial i cultural a la província de Guipúscoa.

Text i fotos: Sergi Ramis, periodista especialitzat en viatges
Data: Desembre de 2019

Aiako Harria és un formidable massís granític amb una aresta principal inclinada que domina la visió de l’extrem oriental guipuscoà. Curiosament, dins d’aquest parc natural es troben les mines d’Arditurri. Tenen un gran valor històric, perquè es té constància de l’explotació de galena argentífera des dels temps dels romans. A l’edat mitjana va començar l’extracció del ferro, que fins llavors no s’havia tingut en compte, per la qual cosa hi havia vetes considerables d’aquest mineral. L’activitat minera no es va interrompre fins a l’any 1984. A principis del segle XX, quan la propietària de l’explotació era la companyia Chavarri Hermanos, es va construir un ferrocarril per transportar el material. El traçat és ara una de les vies verdes per a vianants i ciclistes més populars de la província.

Just l’any abans del tancament de les mines, Arkeolan, un centre d’estudis històrics, va començar les investigacions arqueològiques que van revelar la importància cultural de l’indret. A principis d’aquest segle es van fer obres d’adequació per solucionar els problemes derivats de l’abandonament de l’activitat extractiva. Quedaven metalls pesants al riu i runes pertot arreu. Finalment, el 2008 es va obrir al públic una galeria de la mina, que ara es visita amb uns guies que fan tota l’explicació sobre els avatars històrics i industrials d’Arditurri.

El Centre d’Interpretació Parketxe d’Arditurri dedica una de les dues plantes a la història de les mines, amb una visió global, fent èmfasi en les implicacions socials i econòmiques, a més de les històriques i industrials.

Per als amants dels trens

Viatjant cap al centre geogràfic de Guipúscoa, hi ha la vila històrica d’Azpeitia, per on circulaven els trens que seguien la vall del riu Urola. Per la importància d’aquesta via, a l’antiga estació es va instal·lar el Museu Basc del Ferrocarril, un dels més importants d’Europa en la seva especialitat. A la primera planta de l’edifici hi ha una exposició d’uniformes de ferroviaris des del segle XIX, mentre que a la superior s’exhibeixen rellotges d’estacions, una de les mostres més interessants del món d’aquesta matèria. També hi ha una bona col·lecció de maquetes.

Les exposicions temporals fan referència a aspectes destacats de la història del ferrocarril al País Basc, com la que es va dedicar als 130 anys de mobilitat elèctrica a Euskadi. Els mateixos trens de l’Urola es van moure amb aquesta energia des del 1925.

A les vies hi ha la important col·lecció de material rodant, que inclou diferents tipus de locomotores i vagons, des d’alguns de càrrega fins a d’altres de destinats a transport de viatgers, clàssics de fusta i «moderns» trens tramvia que van ser molt populars a les dècades 1960-1970.

El gran protagonista del Tren Museoa, però, és el comboi estirat per una màquina de vapor que encara recorre 10 km de via els dies festius i que aplega una gran quantitat de famílies; la quitxalla gaudeix molt del trajecte.

El viaducte que va inspirar Eiffel

Camí de la visita següent, en el viatge cap al sud guipuscoà, valdrà la pena entrar a Ormaiztegi, localitat famosa per ser vila natal dels germans Zumalacárregui, militars carlistes. Consta en la biografia del més destacat dels dos, Tomás, que va ser inventor de la truita de patates (!?). Però el motiu pel qual ens hi aturarem serà el rovellat viaducte del ferrocarril. Es va posar en servei l’any 1864, peça important en la línia que unia París amb Madrid. És anterior a la popularitat de Gustave Eiffel, per bé que l’estil pot recordar les seves obres. Ideat i aixecat per l’enginyer Alexander Lavalley, va estar funcionant fins al 1995, quan va ser substituït pel de formigó que ara circula en paral·lel. Fa 290 m de llargada i salva una alçada de 34. És com un gran calaix de reixa metàl·lica sostingut per pilars de carreus.

La visita més meridional del nostre viatge guipuscoà és a Zerain. Allà tenim cita amb la batejada com a Muntanya de Ferro. Són les mines d’Aizpea. El Centre d’Interpretació Aizpitta fa de nucli des del qual visitar la zona. Allà s’informa el públic del procés d’industrialització del ferro de manera moderna, utilitzant una tecnologia molt específica.

La instal·lació que més crida l’atenció, al costat del Centre d’Interpretació, són els tres enormes forns de calcinació de mineral de ferro, que servia per separar-ne les impureses. Es carregava el material tret de la panxa de la muntanya amb unes vagonetes que arribaven a la part superior de les torres i, durant el descens de dotzenes de metres, se sotmetia a altes temperatures per recollir el ferro purificat a les safates inferiors.

Tres enormes forns de calcinació de mineral de ferro presideixen el complex miner d’Aizpea

Altres mòduls de la mina han estat recuperats perquè els visitants entenguin millor com era la vida quotidiana en el seu moment de màxima activitat: es poden veure polvorins, tallers de reparació, cantines, oficines administratives o cisternes. Al mateix poble de Zerain hi ha una serradora hidràulica que també es visita, si s’acorda amb el Centre d’Interpretació prèviament.

A només 10 km seguint la carretera GI-3520, anem a petar a la monumental Legazpi, vila que durant més de set segles va ser la gran productora de ferro de la vall de l’Urola. Tots els bascos han tingut a la mà un martell, un tornavís o altres eines quotidianes forjades a les fàbriques d’aquesta localitat, que també és seu, lògicament, del Museu Basc del Ferro. Té unes instal·lacions molt modernes a l’antiga Ferrería de Mirandaola, amb una visió integral d’aquesta explotació, que inclou els carboners del bosc i també les llegendes i mitologia lligades al ferro. A més de plafons, vitrines i maquetes molt didàctiques, hi ha una carbonera a l’interior de la gran sala, i els maniquins vestits com al segle XVI recreen algunes de les activitats principals. Crida especialment l’atenció l’audiovisual hologràfic on es veuen personatges d’època desenvolupant les tasques més significatives de l’activitat extractiva. La ferreria, a més, fa exhibicions de forja de ferro els caps de setmana, durant les visites guiades.

A Igaralde, un barri rural de Legazpi, hi ha el Rincón del Pan, on un artesà ensenya als visitants com funciona l’antic molí fariner i tècniques per fer pa. Hi ha tallers cada setmana perquè els visitants visquin l’experiència en primera persona. A Chillida Lantoki es mostra la connexió del famós escultor Eduardo Chillida amb el món del ferro. S’ensenyen els tallers de paper i forja de l’artista, les màquines de la Gran Forja per a les seves obres monumentals, i audiovisuals que inclouen entrevistes amb els treballadors.

Al Museu Basc del Ferro, uns maniquins que representen els treballadors de la ferreria al segle XVI posen en funcionament la maquinària.

Tanquem la visita pel passat minaire i industrial de Guipúscoa a Eibar, localitat que fa equilibris per no trepitjar la ratlla que la separa de Biscaia. Aquesta ciutat obrera és famosa per la seva indústria de les armes. Encara avui se’n fan. A l’Armagintzaren Museoa es recull una important col·lecció de pistoles, revòlvers, rifles i escopetes fabricats a la localitat. Però també altres eines relacionades amb el metall, com ara bicicletes, motos, cafeteres, planxes i màquines d’escriure o de cosir. El museu ocupa una de les plantes superiors del Centre de Cultura de la ciutat, en ple centre. Hi ha exposicions temporals.

La Ruta de Ferro dels Pirineus és un gran itinerari cultural transfronterer que dona a conèixer la producció d’aquest metall

Entre armes curtes, llargues i blanques, canons, munició… l’espai exhibeix més de 1.000 peces. La majoria són d’Eibar, però també n’hi ha d’adquirides a l’estranger. La més antiga és del segle XVI. Hi ha vitrines específiques dedicades a fàbriques de la localitat que han estat emblemàtiques, com ara Llama o Star. També hi ha una sala de màquines, com ara polidores o de perforació de canons.

Els més observadors advertiran que el logo del museu recrea un torn de banc, eina molt relacionada amb el món de la fabricació de les armes. Tots aquests equipaments guipuscoans formen part de la Ruta de Ferro dels Pirineus, un gran itinerari cultural transfronterer entre els estats espanyol, francès i andorrà per donar a conèixer la producció i l’ús d’aquest mineral.

 

Fitxa pràctica:

Tren Museoa
C. Julián Elorza, 8. 20730 Azpeitia.
Tel. 943 150 677.
Obert de dimarts a divendres de 10.30 a 13.30 i de 15 a 18.30 h.
Dissabtes, de 10.30 a 14 i de 16 a 19.30 h. Diumenges i festius (excepte si cau en dilluns), de 10.30 a 14 h.
El tren de vapor funciona entre Setmana Santa i principis de novembre.
Surt els dissabtes, a les 12.30 i a les 18 h; diumenges, a les 12.30 h.
Entrada general, 3 € (6 € si es vol fer el viatge amb el tren de vapor).

Armagintzaren Museoa
C. Bista Eder, 10, 5. 20600 Eibar.
Tel. 943 708 446.
Obert d’octubre a juny, de dimecres a dissabte, de 16 a 20 h, i els diumenges i de 10 a 13 h.
Juliol i setembre, de dimarts a divendres, de 16 a 20 h.
Agost, de dimarts a divendres, de 10 a 13.30 h.
Entrada general, 3 €.

Euskal Burdinaren Museoa/Ferrería de Mirandaola
Parque Mirandaola, Barrio Telleriarte, 8. 20230 Legazpi.
Tel. 943 730 428.
Obert de dimarts a diumenge, de 10 a 14 h.
Entrada general, 1 € (7 € si s’opta per la visita guiada. En aquest cas, recomanen reservar prèviament).

Arditurri Parketxea
Arditurri Bidea, 3. 20180 Ergoien.
Tel. 943 495 069.
El Centre d’Interpretació és obert els mesos de gener, febrer, novembre i desembre, de dijous a diumenge, de 10 a 14 h.
De març a juny i octubre, de dimecres a diumenges, de 10 a 14 h.
La primera setmana de juliol i setembre, obert també els dimarts.
De la segona setmana de juliol al 31 d’agost, de dimarts a dissabte, de 10 a 14 i de 16 a 18 h, i diumenges i festius, de 10 a 14 h.
Consulteu els horaris d’activitats (hi ha dotzenes de variants, horaris, preus i idiomes) al web.

Zeraingo Burdinaren Mendia
Herriko Plaza s/n. 20214 Zerain.
Tel. 943 801 505.
Obert de novembre a març, de dilluns a divendres, de 10.30 a 13.30 h i de 15.30 a 18.30 h.
Dissabtes i festius, d’11 a 14 i de 16 a 19 h.