Amb una extensa trajectòria com a investigador en els àmbits de la història industrial i de l’empresa, l’advocat Francesc Cabana ofereix un punt de vista de la història econòmica dels segles XIX i XX al qual estem poc avesats: el de la burgesia. Sosté que no es pot entendre cap procés industrialitzador sense el paper de les entitats financeres.

Text Redacció
Fotos Enrique Marco
Data: Novembre de 2018

Advocat entregat durant molts anys al món de la banca —va ser un dels fundadors de Banca Catalana—, Francesc Cabana Vancells sosté que la industrialització catalana no es pot entendre sense el paper de les entitats financeres. Ha publicat treballs relacionats amb la història bancària, amb l’economia catalana i amb la burgesia, entre els quals destaca la coordinació dels sis volums de la Història econòmica de la Catalunya contemporània (1989–1992). Ens rep a les oficines de la Fundació Enciclopèdia Catalana, entitat de la qual és vicepresident.

Per què es va especialitzar en l’estudi de la història empresarial catalana?
Vaig començar amb la història bancària perquè treballava en un banc i em vaig adonar que era un tema totalment verge. A partir d’aquí, i fora ja del banc, em vaig vincular a Enciclopèdia Catalana i d’aquí vaig passar a una història econòmica més generalista.

Vostè ha reunit una important col·lecció de documentació d’imatge gràfica de les empreses catalanes, actualment dipositada a l’Arxiu Nacional de Catalunya. Són més de 14.000 documents que, sens dubte, seran útils per als investigadors. Quins temes creu que encara resten per investigar sobre la industrialització, l’empresa i la banca catalana?
En els darrers anys s’han publicat històries d’empreses, però queda molt terreny per fer si ens volem situar al nivell dels estats més avançats. S’haurien de fer estudis històrics per sectors, història dels aranzels, i de les pressions polítiques a Madrid, per exemple.

Quins temes considera importants i han estat poc divulgats?
Al marge de Manuel Girona, una figura que s’ha treballat força, hi ha la dels principals cotoners i dels qui participaren en la construcció dels Ferrocarrils Catalans. Penso ara en els Sedó, els llaners de Terrassa i Sabadell; Francesc Gumà, que és l’home que trià Narcís Oller per a La febre d’or —amb un altre nom— i que té una estàtua a Vilanova, o gent del sector químic com els Lacambra i els Cros, etcètera.

Els inicis de la industrialització catalana, al segle XVIII, van ser possibles gràcies a l’acumulació de capital obtingut de la vinya i del comerç interior, però després va tenir un gran impuls mercès a les transaccions de diferents productes entre Catalunya i les colònies americanes (aiguardent, especialment). Fa uns mesos, la retirada de l’estàtua de l’Antonio López a Barcelona va reobrir la polèmica: hi ha també capital esclavista en la industrialització catalana?
Jo vaig protestar en un article a la premsa per la retirada de l’escultura d’Antonio López (El Punt Avui, 13 març de 2018). Potser va ser comerciant d’esclaus, no negrer en el sentit estricte de la paraula, però també donà suport i sostre a mossèn Cinto Verdaguer, que li té dedicada una elegia.

El que sí que és indubtable és que al regne d’Espanya el tràfic d’esclaus era permès i consentit, però moralment amagat. És cert que gairebé tots els indianos catalans van enriquir-se portant esclaus d’Àfrica a Amèrica?
La burgesia cubana tenia esclaus i esclaves negres amb naturalitat. Això no vol dir que tots els tractessin malament com passa a La cabana de l’oncle Tom. Era, això sí, una privació de llibertat. Els empresaris catalans van estar gairebé sempre a favor de l’esclavitud perquè era una mà d’obra barata.

Podem dir que a Catalunya la banca moderna va néixer gràcies al procés inicial d’industrialització? I que la segona industrialització no podria haver estat possible sense la banca?
Cap industrialització no es pot fer sense l’ajut financer dels bancs. Això, a Catalunya i a la Patagònia. Catalunya és encara ara la segona zona bancària de tot l’Estat espanyol després de Madrid i també pel que fa a la demanda i l’oferta bancària. Cal considerar que els fundadors del Banc de Barcelona eren sobretot empresaris, però s’ha de tenir en compte que un element
fonamental per a la creació de bancs a Catalunya va ser la borsa barcelonina. Una bona part de la banca de valors es convertirà en banca comercial, tot i que la majoria serà absorbida —va ser el cas de les banques Mas Sardà, Arnús i Arnús-Garí.

Els empresaris catalans van estar gairebé sempre a favor de l’esclavitud perquè era mà d’obra barata

Els historiadors hem parlat molt del moviment obrer, hem parlat força de la burgesia industrial i hem parlat molt poc de banquers. I, tanmateix, no es pot entendre la història contemporània de Catalunya i Barcelona sense tenir en compte figures com Manuel Girona i d’altres.
Realment s’ha treballat més la biografia de la classe obrera que la dels empresaris. Ho he apuntat sovint en els meus llibres i articles. Crec que les dues històries, l’obrera i l’empresarial, haurien d’avançar amb caràcter paral·lel.

A Catalunya hem vist un model econòmic interessant: la colònia. Els obrers cobraven menys a canvi dels serveis (habitatge, escola, metge…), o bé part del seu sou revertia en l’industrial (lloguer de l’habitatge, el consum a l’economat…). En contrapartida, la seva qualitat de vida podia ser molt millor que la que es podia tenir a ciutat (si més no, sortien de la misèria del camp). Era així mateix molt rendible per a l’industrial. El model, però, es va extingir.
Les colònies industrials es van crear en indrets on es podia aprofitar la força de l’aigua i el desnivell per generar electricitat. A vegades aquests llocs coincidien amb un nucli urbà o bé n’estaven relativament lluny. A partir d’aquí, la bondat o la maldat dels empresaris incidirà sobre el tracte que donaran als seus obrers i a l’oferta de serveis que els oferiran.

Els industrials catalans del segle xix i primers anys del xx sovint reinverteixen beneficis en la seva pròpia empresa però també en el territori de procedència, i són sensibles a les necessitats de les comarques. En canvi, les autoritats o els industrials («emprenedors») del segle XXI no sembla que tinguin cap vinculació al territori. També ho veu així, vostè?
Els industrials catalans dels segles XIX i XX pertanyien normalment al territori on tenien establerta la primera fàbrica, que normalment era l’única que tenien. L’arrelament era natural. Les societats anònimes, per accions, allunyaran els accionistes del nucli industrial, tot i que sempre hi haurà algun soci majoritari que s’hi mantindrà vinculat.

El fet que Catalunya hagi estat des del segle xviii una societatindustrialitzada, burgesa però no «nobiliària», avançada i al dia de qualsevol innovació tècnica que es produïa, juntament amb una societat obrera combativa, reivindicativa i avançada, creu que ha forjat, també, una mentalitat social identitària i diferent de la de la resta de l’Estat espanyol?
La mentalitat social catalana és molt diferent de la mentalitat d’altres regions de l’Estat. Per aquests fets que esmenteu. Potser el País Basc i altres petits nuclis poden admetre una certa comparació, però poc més. Com a exemple, una editorial madrilenya volia fer un recull de biografies empresarials amb el títol genèric de 100 empresarios. No va tenir cap problema per a Madrid, ni Catalunya ni el País Basc, però més enllà els va resultar impossible trobar cent empresaris aragonesos, andalusos o valencians, si no és que entraven en sectors de segona fila com ara magatzems, forns, merceries o similars.

Ara bé, també es pot dir que la burgesia d’altres països, majoritàriament, a més de fer diners, sempre ha tingut una clara voluntat i identificació nacional. En el cas de Catalunya no ha estat així. Per què?
La burgesia empresarial busca el suport de l’Estat. En el cas de Catalunya, aquesta burgesia havia d’anar a sis-cents quilòmetres de distància, a Madrid, i negociar amb els homes d’Estat. Aquests grans empresaris van arribar a comprar diputats no catalans perquè defensessin els seus interessos. En canvi, tota la petita i mitjana empresa no anava més enllà del governador civil i desconeixia el Govern central, perquè no hi arribava, i per això en la seva majoria es va haver d’espavilar tota sola. Per això la petita i mitjana empresa és nacionalista i la gran no o poc.

Per què l’empresariat català sempre ha tingut una visió local i limitada, prudent, poc arriscada… davant actuacions empresarials més internacionalistes, capaces d’exercir de lobbies, que es donen en països iguals o més petits que Catalunya?
Els empresaris catalans no han volgut anar a borsa, que és un exemple del fet que no han volgut fer-se grans amb el capital de tercers. Els empresaris catalans prefereixen fer-s’ho tot sols i no donar informacions personals als accionistes. Els horroritza que un accionista els pugui demanar el que cobra. Hi ha una manca d’ambició, un cop han assegurat el seu futur i el de la seva família. Recordem que moltes empreses familiars es divideixen i cada branca segueix pel seu compte. A Madrid i als Estats Units, en canvi, hi ha empreses que es creen per anar a borsa com a objectiu principal. Aquí no n’hi ha hagut mai ni una.

Els empresaris catalans prefereixen fer-s’ho tot sols. Crec que hi ha una manca d’ambició

Catalunya, encara avui, es pot dir que és un país de classe mitjana? Es poden mantenir els clàssics percentatges del 70- 20-10? (70% de classe mitjana, 20% de classe pobra i 10% de gent molt rica). En tot cas, cap a on li sembla que anem després de la crisi del 2007?
Catalunya és encara un país de classe mitjana. Els percentatges són improvisats i segurament una mica allunyats de la veritat. Però només una mica. Després de la crisi del 2007 vindrà la següent… Aquest mes de setembre es publicarà un llibre meu titulat L’agonia del capitalisme, on dono el meu parer. Crec que és necessària una transformació del sistema econòmic.

Recomani’ns la visita a un lloc clau de Catalunya relacionat amb la industrialització o la banca.
No en puc recomanar només un. I és una mostra de l’immensa diversitat industrial de Catalunya: el Baix Berguedà amb la zona de colònies tèxtils, amb les colònies Vidal o Viladomiu, o el Museu de les Mines, a Cercs; la cimentera Asland de Castellar de n’Hug; la cotonera Sedó d’Esparreguera, el Museu del Suro a Palafrugell; el Museu del Ferrocarril a Vilanova… Paga la pena visitar-los tots. Jo vaig fer gestions perquè l’edifici del Banc de Barcelona es convertís en un museu, però no van fructificar. Ara és propietat de la Generalitat de Catalunya. Jo no ho vaig aconseguir, confio que potser vosaltres, des del mNACTEC, hi podreu fer alguna cosa.