De la mà de la indústria i del comerç, l’any 1888 Barcelona s’obre al món
Textos Montse Armengol, historiadora
Data: Juny de 2018
Progrés i nació
El segle XIX és el gran segle de les innovacions i els avenços en la majoria dels camps de la ciència i de la tècnica. Avenços associats al progrés, a la transformació i a la modernitat sense límits. Com a iniciativa de la burgesia industrial, financera i comercial, les exposicions universals eren l’aparador on aquest sector social demostrava el seu esforç modernitzador en favor del progrés de les nacions i on feia valdre l’impuls que donava a la industrialització. Les exposicions tenien, doncs, un cert caràcter polític perquè eren la vitrina privilegiada on s’exhibien els avenços vinculats a cada nació i feien gala del seu potencial econòmic.
La primera Exposició Universal es va organitzar a Londres l’any 1851, i tot seguit altres ciutats es van apuntar a acollir aquest certamen: París, Viena, Filadèlfia, Liverpool… En diferents pavellons, cada país mostrava la seva producció tecnològica, industrial, artesanal, artística i tot allò que tenien d’innovador. Durant els mesos de l’exposició, l’ambient de festes i recepcions, l’arribada de personalitats, les demostracions de màquines inaudites, els productes exòtics, els espectacles folklòrics i les atraccions creaven tota una atmosfera d’il·lusió. Les exposicions tenien també, per tant, un caràcter d’entreteniment i, si més no de manera simbòlica, l’abast de l’esdeveniment i la projecció de la ciutat al món augmentava l’orgull dels ciutadans, perquè la mostra donava una imatge cosmopolita i avançada a la ciutat que l’organitzava. Un aspecte que a Barcelona va ser molt important.
Per descomptat, les exposicions tenien sobretot una finalitat econòmica, perquè hi acudien viatjants i industrials de tot el món, i també es mostraven les últimes novetats tecnològiques i es compraven invents i patents. De fet, eren fires de negocis molt eficaces a nivell comercial: a les exposicions universals es tancaven tractes i s’establien relacions molt fructíferes. Al mateix temps que atorgaven projecció internacional a través del comerç, aquests certàmens eren el pretext per a grans transformacions a les ciutats, que actualitzaven les infraestructures i lluïen nous monuments i edificis per mostrar la millor cara als visitants. Per a Barcelona, l’Exposició representava molt més que donar a conèixer la importància de la indústria i de la producció autòctona i la modernitat. Perquè Barcelona era una ciutat petita i provinciana, molt lluny encara del prestigi de les ciutats que l’havien precedit amb els seus certàmens. L’Exposició era un repte, una il·lusió i l’oportunitat de la ciutat d’obrir-se al món.
Cartell de l’Exposició Universal amb al·legories de la indústria i el progrés i, al fons, novetats de l’època a Barcelona, com el cablejat de la llum i el monument a Colom
Els promotors
La iniciativa d’organitzar una exposició universal a Barcelona va sorgir d’una persona, un empresari d’origen gallec, Eugenio Serrano de Casanova, militar i professor mercantil. L’any 1873 Serrano va visitar l’exposició de Viena i en va quedar fascinat. Llavors es va postular com a delegat espanyol als certàmens que van seguir: París, Bordeus, Anvers… Com a home de negocis hi va saber veure un bon filó, va començar a planejar d’importar el model a Espanya i va valorar diferents possibilitats. De seguida es va adonar que, enfront de Madrid, Barcelona tenia una posició industrial i geogràfica avantatjosa.
Efectivament, si bé no es podia dir que Espanya tingués una gran solidesa econòmica, industrial i comercial, Barcelona sí que s’acostava al nivell de les ciutats europees. És cert que era una ciutat petita i atapeïda, per on circulaven tartanes i tramvies tirats per mules i cavalls, i que acollia uns 280.000 habitants quan encara no s’hi havien agregat els nuclis del voltant. Tot i això, tenia vocació de créixer: des del 1854 s’estava alliberant de les muralles i des de l’aprovació del pla Cerdà, el 1856, tenia l’Eixample en construcció. D’altra banda, ja feia anys que bullia d’activitat: l’any 1818 s’havia inaugurat la primera empresa de diligències de l’Estat espanyol; havia engegat el primer vapor, és a dir, la primera fàbrica mecanitzada amb un sistema modern, el 1836; el primer tren, el 1848; el primer vaixell de ferro, el 1857. Era la seu d’indústries tan importants com L’Espanya Industrial o La Maquinista Terrestre i Marítima. Va ser la primera ciutat a introduir el gas, i a les portes de l’Exposició estrenava l’electricitat.
A més de tot això, Serrano va advertir que la proximitat de França facilitava la possibilitat de conduir-hi touristes, com anomenaven aleshores els visitants forasters. De totes les ciutats espanyoles Barcelona era, doncs, l’opció idònia per acollir l’Exposició Universal.
Tan bon punt va aconseguir els permisos municipals, Serrano va començar a treballar per fer realitat el seu projecte. No és clar si el conveni amb l’Ajuntament comprenia o no cap mena de subvenció, però el més fonamental era la cessió gratuïta d’un solar de 200.000 m2 a l’antiga Ciutadella militar “para levantar los edificios y tinglados que deberían albergar los productos de todas las naciones del globo” (F. Miquel i Badia, Diario de Barcelona, 4 de juliol de 1888), i els drets d’explotació. Ara bé, com era d’esperar, el projecte es va revelar descomunal per a un únic promotor i un parell de tècnics associats. Serrano era vist per molts com un aventurer agosarat. Al mateix temps, l’alcalde Rius i Taulet i els poders fàctics del consistori es van adonar de la dimensió i de les possibilitats del projecte per treure’n profit. Per això, l’Ajuntament va obligar Serrano a renunciar a la concessió a canvi d’una indemnització per les obres realitzades. L’ideòleg i executor de l’Exposició Universal va ser apartat amb les obres a mig fer i el seu nom va caure en l’oblit.
Interessos a favor, veus en contra
El procés que va conduir l’Ajuntament a assumir la celebració del certamen tenia punts foscos. Però quin gran honor suposava per a Barcelona i per als barcelonins impulsar una Exposició Universal!, insistia l’alcalde, Francesc de Paula Rius i Taulet. Políticament, estava ben situat a Madrid per pertànyer al partit de Sagasta, de manera que no li va costar gens aconseguir el suport del Govern central i una subvenció de sis milions de rals. Immediatament va formar una junta amb homes clau de la burgesia barcelonina i de la seva confiança.
“No estaré content fins a arribar al vertigen”, va sentenciar l’alcalde Rius i Taulet en una visita a les obres de l’Exposició
L’anomenat “Comitè dels Vuit”, sota la seva presidència, reunia Elias Rogent com a director de les obres; Lluís Touviene com a director dels serveis públics; Manuel Girona com a comissari regi; Manuel Duran i Bas, Josep Ferrer i Vidal i Claudi López Bru com a vocals, i Carles Pirozzini, mà dreta de Rius i Taulet, com a secretari general. Altres cognoms il·lustres —Güell, Batlló, Muntades….— tindran veu i vot també des del patronat de l’Exposició.
En la convocatòria que l’alcalde va llançar per animar tothom a participar-hi, va recordar el gloriós passat espanyol i el caràcter de Barcelona com a dipositària de “los nobilísimos títulos de la actividad y el progreso nacionales”. Recordava tothora l’oportunitat de les exposicions com a lloc d’aprenentatge en el camp de la ciència i de la tècnica, i apel·lava al progrés i la fraternitat dels pobles. Comerciants, industrials, negociants barcelonins i també intel·lectuals van rebre la notícia amb entusiasme. Però també va haver-hi veus en contra, sobretot les que argumentaven que Barcelona no podia assumir el cost d’un certamen d’aquesta envergadura i que abocaria la ciutat a la ruïna.
La Ciutadella, de presió a parc
La Ciutadella havia estat construïda per ordres de Felip V per hostatjar-hi les tropes després del setge del 1714, després d’enderrocar un miler de cases del barri de la Ribera, i per tant era un símbol humiliant per als barcelonins. Més encara perquè va servir de presó. Per tot plegat, era un lloc sòrdid i de mals records. No va ser pas amb motiu de l’Exposició que es va recuperar com a parc, sinó que això ja s’havia plantejat abans; després de la revolució del setembre de 1868 el general Prim va concedir la Ciutadella a la ciutat i es va començar a urbanitzar el 1872 seguint un projecte de Josep Fontserè.
El recinte
Feia anys, molt abans que comencés a ballar pel cap dels prohoms barcelonins la idea d’una exposició universal, que s’havia plantejat convertir la Ciutadella militar en un gran parc. En el marc del pla Cerdà, i al costat de l’Eixample, en lenta construcció, l’enderroc i l’enjardinament de la Ciutadella era l’altre gran esforç urbanitzador que calia fer fora de les muralles medievals. La Ciutadella era un espai de record funest que feia molt de temps que els barcelonins volien recuperar, i l’Ajuntament n’havia entès la utilitat per esponjar la ciutat. Per això, el 1871 es va convocar un concurs d’urbanització de l’espai, que el mestre d’obres Josep Fontserè va guanyar. Fontserè va formular la idea innovadora d’un pulmó verd per a la ciutat, una gran zona enjardinada que conservés alguns edificis militars, com la capella o l’arsenal (l’actual Parlament), i construint-hi alguns elements per al lleure dels barcelonins dels quals també podem gaudir encara avui, com l’hivernacle, l’umbracle, l’antic Museu Martorell, la cascada i el llac.Però Fontserè no va poder acabar la seva obra. Va ser destituït perquè no va acceptar de modificar els seus plànols originals per adaptar-los al projecte de l’Exposició.
El cafè restaurant, edifici de Domènech i Montaner avui seu del Museu de Ciències Naturals. Dibuix de J. Pahissa a la revista La ilustració Catalana
El Ministeri de Guerra va agilitar els expedients d’enderroc de la Ciutadella i amb 500.000 pessetes de l’Ajuntament, els dos milions del govern de l’Estat i les aportacions de les diputacions i de les ciutats catalanes més industrioses, a més de l’emissió de deute municipal, es va reemprendre el projecte de Serrano, amb un pressupost total per a construccions de 5.600.000 pessetes, tot i que la despesa final va superar els 11 milions. L’Ajuntament va confiar a l’arquitecte Elias Rogent la direcció general de les obres, amb Jaume Gustà de mà dreta i un ampli equip de col·laboradors, entre els quals van destacar els arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Pere Falqués i Antoni Gaudí. Havien de construir els diferents pavellons dins el recinte de 450.000 m2 de la Ciutadella, d’altres al front marítim i un gran hotel per allotjar-hi la flor i nata de la societat europea.
Construcció a ritme frenètic
Entre les vicissituds inicials, entre el poc que havia pogut aixecar Serrano i fins que l’Ajuntament se’n va fer càrrec, tot s’havia retardat. L’Exposició s’havia d’inaugurar el setembre del 1887, i es va haver d’ajornar nou mesos, una gestació apressada i plena de neguits. Hi havien de concórrer 19 països amb més de 12.000 expositors que calia encabir en diversos pavellons vistosos i originals.
Van treballar-hi uns 30.000 obrers, en torns de dia i nit. A finals del 1887 molts van fer una vaga reivindicant un augment de sou o la reducció d’hores de treball. Van ser silenciats d’alguna manera (val a dir que en acabar de construir el Gran Hotel Internacional, Rius i Taulet va presidir un gran banquet on va convidar 800 obrers, i els va regalar un jornal de més. Suposem que devia fer alguna concessió de l’estil per deturar la vaga).
La construcció dels pavellons i les infraestructures va ser apressada i plena de neguits
La major part dels edificis van ser concebuts com a construccions temporals, i per això en molts d’ells no hi van esmerçar gaires recursos ni bons materials. Avui perduren l’Arc de Triomf, el restaurant modernista de Domènech i Montaner i algunes escultures.
Barcelona s’engalana
De ben segur que l’extraordinària mostra de novetats i de manifestacions inaudites que va ser l’Exposició Universal va deixar una profunda impressió en els més de dos milions d’ànimes que la van visitar, ja siguin barcelonins que van acudir a la Ciutadella a admirar els progressos de les nacions i a gaudir de les atraccions, com estrangers, els touristes. Per a tots ells, es va editar un llibret, la Guía económica de Barcelona y la Exposición, que començava amb aquestes advertències: “Consells al viatger. Molt de compte amb els lladregots, pispes i estafadors. Assegureu el rellotge i les joies i poseu els diners en lloc segur.
Tingueu cura de les maletes, sacs i objectes a l’abast”. A pesar d’això, Barcelona i els barcelonins van mirar d’oferir la millor impressió. Els touristes van trobar
una ciutat engalanada, si més no els carrers cèntrics. A la Rambla el paviment s’havia reparat i s’estenia l’enllumenat elèctric. Moltes botigues van renovar els rètols i van pintar les façanes. En uns barracots a la plaça de Catalunya i davant de la Universitat es projectaven diorames. Al Liceu es va programar Lohengrin, de Wagner. Al passeig de Colom s’havien instal·lat les balustrades, gerros i canelobres, s’havien plantat les exòtiques palmeres, s’havia il·luminat amb fanals elèctrics i s’hi havia aixecat l’estàtua del descobridor.
Un centenar de guàrdies urbans van aprendre francès, la llengua de prestigi a Europa, per atendre com cal els visitants estrangers. Aquests tenien a disposició, al mateix passeig de Colom, un hotel de luxe, l’Hotel Internacional, obra de Domènech i Montaner que es va construir en 53 dies, amb una mitjana diària de 1.000 obrers que treballaven dia i nit. Tenia cinc plantes, 800 habitacions de primera i segona classe, a preus que oscil·laven entre les 20 i les 40 pessetes diàries, diversos salons i tots els serveis (perruqueria, botiga de paraigües, de guants, camiseria, estanc, floristeria, gabinet de neteja de sabates…), il·luminat amb bombetes de llum elèctrica d’arc voltaic i bombetes incandescents. Després del certamen va ser enderrocat i avui en resten molt pocs documents.
La inauguració solemne
L’1 d’abril el bisbe Jaume Català va beneir el recinte de la Ciutadella, i el 20 de maig l’exposició es va inaugurar solemnement amb l’assistència de la reina Maria Cristina, el petit Alfons XIII i les infantes María Teresa i María de las Mercedes. Un cronista de l’època ho descrivia així: “El president del Consell de Ministres, Sr. Sagasta, digué amb veu forta i clara entonació que per manament de la Reina, en nom del seu August Fill Alfons XIII, declarava inaugurada l’Exposició Universal de Barcelona de 1888”. Els socis del Cercle del Liceu van deixar anar un miler de coloms (“Millor hauria sigut que se’ls haguessen fet amb arròs i que l’haguessen repartit als pobres”, apunta àcidament L’Esquella de la Torratxa, el 26 de maig). Es va cantar l’himne compost expressament per a l’Exposició, i un estol de 67 vaixells de guerra ancorats al port, arribats de tot el món, van disparar salves d’honor.
Les atraccions més insòlites
A la plaça central hi havia una font màgica, un giny de The Anglo-American Brush Electric Light Corporation. Si l’electricitat era una novetat en aquell moment,presenciar l’espectacle nocturn dels brolladors d’aigua amb llum i color era sensacional. Una altra atracció era el globus captiu. Amarrat a terra, l’aeròstat s’enlairava 200 m i oferia bones vistes de la ciutat, amb una sensació vertiginosa.
Un passeig per l’exposició
La passejada des de l’Arc de Triomf fins al mar prometia sorpreses, atraccions i meravelles tant als forasters com als mateixos barcelonins. Amb l’entrada puntual d’una pesseta, els visitants podien passar una jornada formidable envoltats de tota mena de novetats vingudes d’arreu del món, i gaudir d’un munt d’activitats d’entreteniment: les barquetes del llac, la muntanya russa, el globus captiu, la font màgica, les gàbies d’ocells, els diorames… Segurament una de les experiències més comentades, llavors insòlita, era la possibilitat de fer les necessitats asseguts en tasses de porcellana connectades a un circuit d’aigua, gràcies a diversos serveis de water closet repartits pel recinte. L’Exposició Universal del 1888 avui ens semblaria una barreja kitsch d’edificis d’estils variats, d’atraccions i de ginys, i un batibull de curiositats i productes exòtics. Per als contemporanis va ser, sens dubte, una experiència inoblidable.
L’Arc de Triomf, obra de l’arquitecte Josep Vilaseca, donava la benvinguda a l’exposició i encara avui el podem contemplar. Té 25 m d’alçària, és fet de maó vist sobre estructura de ferro i està inspirat en les formes mudèjars, amb una arcada formada pels escuts de les províncies espanyoles, i a la clau de l’arc, el de Barcelona. Els frisos superiors representen l’adhesió d’Espanya a l’Exposició i l’agraïment de Barcelona a les nacions per la seva assistència. Va tenir un cost de 158.000 pessetes.
Tot seguit s’obria l’anomenat Saló de Sant Joan, un passeig monumental amb fanals de Pere Falqués, balustrades, mosaics i flanquejat per vuit estàtues de bronze que representaven personatges històrics de Barcelona: Roger de Llúria, Pau Claris, Rafael Casanova… Era ben bé una galeria d’herois a l’aire lliure.
Abans d’entrar al recinte del parc, s’aixecava el Palau de Belles Arts, d’estil clàssic, obra d’August Font i Carreras. Tenia diversos salons i una enorme sala de
festes il·luminada amb grans aranyes. Allà s’hi van fer les cerimònies d’inauguració i de clausura del certamen. A les tardes hi havia concerts d’orgue. El palau acollia les seccions d’arqueologia, pintura i escultura, i la col·lecció de la Casa Reial. Va ser concebut amb caràcter permanent per servir de seu de museus, però inexplicablement l’any 1944 va ser enderrocat; en el seu lloc hi ha avui els jutjats.
A la banda oposada hi havia el Palau de les Ciències, de Pere Falqués. Era una construcció feixuga, barreja neoromànica i neorenaixentista. Tenia adossat un saló de congressos.
El Pavelló de l’Agricultura, també de Pere Falqués, estava situat al passeig de Pujadas i, com altres edificis, tenia una façana de l’estil àrab en voga en aquell temps.
Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, Fons Paluzie
El cafè restaurant, el primer edifici a l’entrada del parc, és una obra historicista de Lluís Domènech i Montaner, de maó vist i estructura de ferro, que encara avui podem admirar com a seu del Museu de Ciències Naturals. Va ser l’edifici més important des del punt de vista arquitectònic construït amb motiu de l’Exposició —i també el més criticat per la gosadia innovadora—. De seguida el públic li va posar el motiu de “Castell dels Tres Dragons”, en al·lusió a una obra satírica de Pitarra. S’hi podien servir 2.000 àpats al mateix temps.
Els palaus de vidre eren un clàssic de les exposicions universals, i en aquest sentit es va poder aprofitar l’hivernacle de la Ciutadella, construït anteriorment a
l’esdeveniment per Josep Amargós segons un projecte de Fontserè. Encara roman al parc. El mateix si fa no fa va passar amb l’umbracle, que va ser utilitzat com a saló de festes i conferències. Continua sent avui un edifici únic que recrea la penombra dels boscos tropicals.
El Museu Martorell, obra de Fontserè, va ser el primer edifici construït a Barcelona amb la finalitat de ser un museu públic, ja abans de plantejar-se l’Exposició. Encara el podem admirar a la Ciutadella com a part del Museu de Ciències Naturals.
El Pavelló de la Premsa va ser el primer que es va construir, per iniciativa de Serrano, amb un sistema d’enteixinats ideat pel mestre d’obres Jaume Comerma. El Pavelló de les Colònies Espanyoles, obra de Jaume Gustà, exhibia productes de Fernando Poo, Cuba, Puerto Rico i les Filipines. El Pavelló de la Companyia de Tabacs de les Filipines era una curiosa cabana de troncs, joncs i vímet a la vora del llac, on 12 dones filipines cargolaven cigars per ensenyar el procés d’elaboració del tabac. El Pavelló del Japó va ser molt lloat. Fet de bambú i fusta de ginebró, era com un estoig ple de meravelles: capsetes lacades, fanalets, fràgils peces de paper…
El Gran Palau de la Indústria i el Comerç va ser l’edifici central de l’Exposició. Tenia forma de ventall, amb un grandiós hemicicle al davant i una esplèndida columnata d’entrada. Ocupava 70.000 m2 i era obra de Jaume Gustà. Consistia en 13 naus rectangulars d’estructura de fusta (no hi havia pressupost per fer-la de ferro). Cada nau pertanyia a una nació. La gran nau central acollia les mostres industrials i agrícoles d’Espanya. Les naus laterals corresponien a França, Bèlgica, Itàlia, Àustria, Hongria, Alemanya, Estats Units, Repúbliques Sud-americanes i Barcelona, i hi havia una nau compartida entre Rússia, Suècia, Turquia i Portugal.
La Galeria de Màquines, obra d’Adrià Casademont, quedava fora del recinte. El soroll era eixordador, perquè acollia tot d’èmbols, engranatges, corretges, pistons, palanques en funcionament… Segons les cròniques, l’edifici, de ferro i maó vist, “estava concebut per a resistir la trepidació continuada de les màquines”. Arran del mar hi havia diversos pavellons de temes nàutics: en destacava el Pavelló de la Companyia Transatlàntica, obra de Gaudí. Un espigó s’endinsava en el mar i tenia, a l’extrem, un restaurant. Altres pavellons més o menys pintorescos eren la Vaqueria Suïssa, el Pavelló de la Mineria o el Pavelló Balneològic.
Els projectes no realitzats
Com sol passar en tots els grans projectes, algunes idees no van arribar a bon port, bàsicament per qüestions pressupostàries. Com ara el pavelló de Lleó XIII, un edifici en forma de tiara que havia d’acollir un gran diorama de la ciutat de Jerusalem. També s’havien de fer dues torres colossals de 210 m d’alçària; hi ha qui diu que una d’elles havia de ser la famosa torre Eiffel, que finalment es va construir a París. L’altra torre —a la il·lustració—, de fusta, era un projecte de l’arquitecte francès Joseph Lapierre. Barcelona tampoc no va arribar a veure el vapor anglès Great Eastern, el vaixell més gran del món, que havia d’ancorar al port comtal i acollir festes i focs artificials.
Clausura i balanç
Els actes de clausura van ser el 9 de desembre, amb el lliurament de diplomes i medalles als expositors més destacats. L’Exposició es desmantellarà i gran part dels pavellons seran enderrocats. Durant mesos, vora dos milions de visitants, entre forasters i barcelonins, van tenir l’oportunitat de contemplar els darrers avenços tècnics i objectes vinguts d’arreu del món. Es van meravellar davant dels invents i els productes exòtics: les sedes de la Xina, els models de fusta japonesos per a l’ensenyament de física i geometria, l’artesania de nacre de l’Equador… Bèlgica es va distingir per la secció de vidre i cristalls. D’Àustria i Hongria sobresortien les aigües minerals. Anglaterra i, sobretot, Alemanya, van presentar una gran varietat de maquinària. D’Itàlia van destacar els bucs construïts a les seves drassanes. Rússia va proveir el seu pavelló de pells, esperits i olis minerals. Turquia va presentar tapissos i catifes bigarrades. De la representació dels Estats Units van destacar les màquines de cosir Singer i els aparells agrícoles.
Cal dir, però, que el ressò de l’Exposició Universal de 1888, en comparació amb d’altres, va ser molt modest. I tot i que va donar feina a molts obrers, el certamen va deixar un deute important que els anys següents la ciutat va haver d’afrontar. Però Barcelona va demostrar la capacitat d’organitzar un gran esdeveniment internacional. A més, l’Exposició va enlluernar una ciutat encara petita i provinciana. La projecció que li va donar la va dotar clausura i balanç
de més confiança en ella mateixa, i va fer callar l’escepticisme de tots aquells que en l’inici del projecte només hi veien focs d’artifici i un somni irrealitzable. Així doncs, en certa manera, l’Exposició va tenir un efecte psicològic entre els barcelonins, que van veure la ciutat amb ulls crítics, al mateix temps que entraven dins l’ordre internacional de la mà de la industrialització i dels homes que la van fer possible: Güell, Batlló, Muntades, etc., tot prenent distància amb una Espanya endarrerida. Amb el vapor com a símbol, les xemeneies que despuntaven arreu de la ciutat eren vistes com un símbol de progrés.
L’any 1929 la ciutat repetia la proesa. Ambdues exposicions van significar per als barcelonins el trencament del mur. Amb la del 1888, es va enderrocar la fortalesa de la Ciutadella i la ciutat va guanyar un gran parc. Amb la del 1929, la ciutat es va apropiar de Montjuïc. Ambdós espais, la Ciutadella i el castell de Montjuïc, havien estat espais sinistres. Ara es transformaven radicalment en espai de lleure per als barcelonins.