Quina relació hi ha entre la indústria i l’esport? És un fet poc estudiat, però el cas és que van de la mà. L’esport modern, ben arrelat avui al nostre país, neix a partir de tres peus fonamentals: una base en els antics jocs de lleure tradicionals, un segon en la reglamentació de pràctiques limitades exclusivament a l’aristocràcia i les classes benestants, i un tercer implementat per la nova burgesia industrial i comercial que adopta esports, tecnologies i innovacions foranes com a símbol de modernitat i desenvolupament.

La majoria d’aquestes últimes innovacions, que més endavant esdevindran populars, arrelen a Catalunya gràcies als industrials i tècnics estrangers que al llarg de la segona meitat del segle XIX i primers anys del XX s’instal·laven al país fruit de l’accelerat procés d’industrialització que s’hi desenvolupava.

Textos Redacció Eix
Data: Novembre de 2018

L’activitat física, prèvia a l’esport modern reglamentat i estructurat, és tan antiga, segurament, com la humanitat mateixa. Des de sempre, l’ésser humà ha gaudit de les possibilitats del cos i de l’activitat física més enllà del que li exigien les activitats per a la seva pròpia supervivència, tot i que probablement les primeres activitats atlètiques devien anar associades a aquestes: entrenar destreses físiques per a la caça, la pesca i la guerra. Ara bé, l’esport modern tal com el coneixem avui és molt més tardà, ja que apareix a Anglaterra en ple procés industrialitzador.

Si parlem d’esport modern, parlem d’activitats que han de complir tres característiques bàsiques: són activitats reglamentades amb normes que cal conèixer i complir; presenten un fort caràcter competitiu, i s’estructuren a través de clubs i organitzacions esportives. Ja no parlem d’activitats de lleure individuals o isolades, sinó d’esports d’equip o de competició, sigui col·lectiva o individual.

La industrialització i els inicis de l’esport a Catalunya

Una, doncs, de les bases de gran part de disciplines esportives modernes la trobem en antics jocs i formes tradicionals de lleure. Són expressions de cultura i saber popular i social, lligades a l’activitat física, a ritus socials i a arts militars, que van ser practicades anàrquicament durant segles i que, amb l’arribada de les normatives estrangeres de l’esport modern, s’estructuren i s’organitzen. Així, inicialment, s’implementen esports que ja tenen una arrel en la cultura lúdica i tradicional (frontó, billar), en rituals socials (banys de mar, caça, pesca, gimnàstica, atletisme), en jocs antics interclassistes que es reglamenten (futbol) i, també, en pràctiques militars i aristocràtiques (esgrima, lluita, tir, hípica, navegació).

A més dels esports tradicionals, elitistes i/o aristocràtics, els esports moderns arriben a Catalunya, fonamentalment, pel contacte amb ciutadans de procedència europea fruit de la vitalitat industrial del país, i, a la vegada, per l’interès d’uns determinats sectors socials per transformar les formes de lleure de la nova classe obrera urbana, modernitzar-la i «reglamentar-la». Aquests ciutadans de procedència europea vinculada a la indústria, al comerç i als consolats, especialment anglesos, facilitarà la introducció dels esports a Catalunya, els quals donen un atractiu toc de modernitat. A finals segle XIX aquests estrangers s’agrupaven per origen o per interessos: el suís Hans-Max Gamper, un sportmen de l’època que va practicar diversos esports i destacà en ciclisme, rugbi, natació, atletisme i, sobretot, futbol, connectava i controlava la colònia d’enginyers suïssos a Barcelona, amb els quals va crear un club de futbol al barri de Sant Gervasi, a l’estil dels que ja hi havia a França i a Suïssa.

Els germans Witty, a través del consolat anglès, van fundar el Reial Club de Tennis Barcelona, que aplegava la colònia de tècnics i enginyers anglesos. Udo Steinberg, fundador a Alemanya del club Britannia Chemnitz, en instal·lar-se a Barcelona per raons laborals, es va convertir en un dels millors davanters de la primera època del Futbol Club Barcelona i al seu voltant reunia una colònia alemanya molt activa esportivament parlant. L’any 1902 fou encarregat d’organitzar una primera escola de formació de jugadors i va ser president de l’Associació de Clubs, que es convertiria després en Federació Catalana de Futbol. També va ser un dels fundadors del Reial Club de Tennis Barcelona i un dels primers redactors d’El Mundo Deportivo.

L’esport contemporani és, doncs, fill de la industrialització i de la modernització, i també de l’aparició de la nova classe burgesa dirigent, un sector social que serà el primer interessat a mantenir la classe obrera ocupada i a transformar les seves formes de lleure i divertiment en activitats reglamentades: «En una época de penuria, por fin se proponía a los ciudadanos la más inexplicable de las expresiones artísticas: un esfuerzo físico completamente inútil administrado con ayuda de un reglamento totalmente absurdo» (Julio César Iglesias a El deporte en España. 1860-1939). D’alguna manera, mentre uns obrers s’apuntaran a cant coral o a teatre o mataran el temps de lleure jugant a cartes i al dòmino als ateneus i casinos, d’altres optaran per organitzar els primers partits de futbol.

Les arts militars i el lleure aristocràtic donaran lloc a esports elitistes organitzats en clubs privats: l’esgrima, el tir, la lluita, l’equitació, la navegació…

L’esport normativitzat, per tant, a través de reglaments i clubs permetrà regularitzar les activitats de lleure més tradicionals. Alguns d’aquests esports seran vistos com a activitats «proletàries», bastes o de baix nivell social, i d’altres seran activitats burgeses, basades en l’exhibició social i en l’elitisme.

L’inici de la difusió massiva de les pràctiques esportives reglamentades i modernes aniran lligades també al nou concepte de l’educació física. Coincideixen en el mateix moment que es difonen teràpies alternatives a la medicina tradicional, mesures higienistes basades en cures a l’aire lliure, en l’aigua de mar o de fonts i balnearis, o al consum d’aliments per a la salut com aigües amb gas o iogurts. Així, l’esport serà entès també com una manera de fer salut.

Excursionistes catalans fent alpinisme al Pirineu, el 1910. Font: Arxiu mNACTEC, fons Josep Guix.

Els punts inicials de trobada per practicar diferents esports entre estrangers europeus seran els gimnasos, que apareixeran a Barcelona a la dècada de 1860, amb espectacles d’acrobàcies i gimnàstica. L’any 1883 l’interès aristocràtic per l’equitació culminarà amb la construcció de l’Hipòdrom de Can Tunis, una de les primeres instal·lacions esportives modernes a Catalunya. Més tard, l’Exposició Universal del 1888 va permetre relacionar modernitat, progrés industrial i nou lleure esportiu. Al recinte de la Ciutadella es van començar a practicar les primeres manifestacions esportives i atlètiques.

Abans del 1914 ja s’havien creat i registrat una seixantena d’entitats i clubs esportius a Catalunya, majoritàriament de cinc disciplines: futbol, ciclisme, tennis, esports nàutics i excursionisme.

La descoberta científica i l’excursionisme

L’excursionisme ha estat, des de sempre, una activitat molt arrelada a Catalunya. Les primeres associacions portaven a la pràctica una certa idea filosòfica d’estudiar i conèixer la natura per
descobrir-ne els valors. Els primers excursionistes de finals del romanticisme i primers anys de la Renaixença catalana admiraven els cims, les valls, els boscos, la composició geològica de les roques, la classificació d’espècies botàniques, etc. Això explica que els primers centres excursionistes fossin lloc de trobada de gent exclusiva i selecta: metges, advocats, literats, poetes, polítics, eclesiàstics, etc. Ben aviat van introduir un element clau de la modernitat: la fotografia. Amb tot plegat, des dels inicis l’excursionisme lliga catalanisme i cientifisme.

L’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876) serà la primera entitat excursionista creada a Catalunya i a tota la Península. El Centre Excursionista de Catalunya (1890), però, en serà l’entitat degana i de referència per excel·lència. A finals del segle XIX i primers anys del segle XX es produeix una important discussió i debat entre les associacions excursionistes. El debat es dona entre els «puristes», que mantenen la filosofia científica, acadèmica i de descoberta del país i el territori, i els «moderns», que comencen a quantificar cims assolits i temps esmerçat a fer-ho, practicar l’esquí, etc. Aquests nous excursionistes, amb una vocació més esportista que científica, comencen a impulsar les competicions, els reptes, els rècords en l’alpinisme i l’esquí en noves modalitats i especialitats que propiciaran el desenvolupament de tota una altra línia esportiva, vinculada estretament a la natura, fins aleshores desconeguda.

Diferents sectors industrials, diferents esports

En la vinculació estreta i directa de la industrialització a Catalunya cal destacar l’important paper que van tenir els enginyers i industrials estrangers en la «importació» d’aquestes noves pràctiques. Així, trobem com el club degà de futbol federat a Catalunya es crea i s’organitza a Palamós. Anomenat originàriament Palamós Football-Club, es funda l’any 1898 per iniciativa de l’enginyer Gaspar Matas i Danés, que conegué el futbol en una de les seves sovintejades estades a Anglaterra. El primer espai de joc el trobem al pati de la fàbrica La Corchera Internacional i el primer partit disputat serà contra l’equip de tècnics i enginyers estrangers de la també fàbrica de suro Armstrong, de Palafrugell.

També en el món del futbol tindrà una incidència especial la colònia d’enginyers i tècnics anglesos que a la Colònia Borgonyà (Osona) construiran una de les instal·lacions esportives més antigues de Catalunya per a la pràctica del futbol, encara ara en actiu. També el futbol, que esdevindrà l’esport més popular i interclassista, a més de la vinculació inicial que tenia amb els sectors industrials del tèxtil i del suro també estarà vinculat amb el sector del ciment i a la Pobla de Lillet (Berguedà) es funda el club de futbol local ja l’any 1900. I com és que apareix en aquesta petita població de l’Alt Berguedà un club de futbol federat en èpoques esportives tan pretèrites? Doncs per la presència d’enginyers estrangers que en aquells moments inicien el projecte de construcció de la primera fàbrica de ciment pòrtland de l’Estat espanyol: la fàbrica Asland, de Clot del Moro.

Terrassa, ciutat tèxtil llanera per excel·lència, veurà com l’any 1910, amb material importat directament d’Anglaterra, se celebra el primer partit d’hoquei herba de l’Estat espanyol entre el Lawn Hockey Club Calassanç (embrió del futur CD Terrassa Hockey) i l’Espanyol de Barcelona. El contacte de joves terrassencs amb els enginyers estrangers presents a la ciutat i la mateixa Escola Industrial, propiciarà que es faci aquest primer partit d’hoquei i que encara avui dia sigui referent internacional en la pràctica d’aquest esport. També enginyers industrials de diferents nacionalitats europees que treballaven en la construcció de les centrals hidroelèctriques del Pallars practicaran i introduiran en aquells inhòspits prats de muntanya un esport desconegut i singular com era el golf.

L’interès aristocràtic per l’equitació culmina amb la construcció d’hipòdroms com el de Can Tunis, als afores de Barcelona, el 1883

A les grans ciutats, la nova burgesia industrial es decantarà per practicar esports més elitistes, alguns ja de tradició aristocràtica (hípica, polo), però també esports moderns vinculats a una nova classe social benestant (tennis, golf), sense oblidar la pràctica d’esports més «proletaris», com ara el futbol o el rugbi.

A les comarques gironines, en el triangle Girona- Palamós-Figueres, el contacte amb tècnics francesos i la importació de material d’aquell país donaran peu a la introducció del ciclisme esportiu a Catalunya de la mà del Club Sport Figuerense (1891), la construcció del primer velòdrom (Figueres, 1893) i el desplegament per tot el país d’un esport que esdevindrà molt popular i competitiu entre totes les classes socials i que també, una mica més endavant, trobarà un important nucli de practicants a les comarques de Tarragona.

Ja a la postguerra, moltes indústries diferents, empreses i colònies industrials destacades de Catalunya crearan els seus propis equips o bé incorporaran pràctiques esportives noves en indrets inèdits a la tradició esportiva del lloc, com ara el destacat paper que va aconseguir tenir l’hoquei patins a Voltregà gràcies a l’empresari tèxtil i pioner esportista català Genaro de la Riva.

Tecnologia, modernitat i esport

Tal com ja hem vist, l’esport contemporani és fill del procés de modernització d’una societat industrial catalana en constant evolució i enlluernada per les innovacions i modernes aportacions tecnològiques. Des de finals del segle xix i ja a la dècada de 1920 es pot afirmar que a Catalunya queda estructurada una àmplia xarxa de clubs, federacions i competicions esportives. Aquesta expansió esportiva anirà lligada a la democratització del lleure que la industrialització ofereix i, també, a la idea d’incorporar-hi una àmplia base social.

Cursa de motocicletes amb sidecars entre El Bruc i Can Massana. Font: Arxiu mNACTEC. Fons Gibert

Tot i que inicialment hi ha una visió elitista de l’esport modern vinculat a sectors socials benestants que s’organitzen en clubs, ben aviat la promoció de la cultura física com a millora de benestar de la societat serà un incentiu de pau i cohesió social que caldrà tenir en compte. Així, tot i la inexistència d’instal·lacions esportives públiques i també de polítiques governamentals de promoció i difusió de l’esport, ben aviat apareixeran alguns centres vinculats a sindicats i associacions de treballadors que inclouen la cultura física entre les seves activitats, com el CADCI (1903) i l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1909), i les primeres societats esportives més populars i obertes: el Club Natació Barcelona (1907), l’Sport Ciclista Català (1912), el Club Natació Athlètic (1913), el Centre d’Esports Martinenc (1914), etc.

Determinats costums i rituals socials donaran lloc a formes esportives exhibicionistes com l’acrobàcia i la gimnàstica

Dos elements relacionats amb la pràctica esportiva destaquen com a símbol de la incorporació de la modernitat a la nova societat industrial catalana. D’una banda, l’arribada de la premsa esportiva i, de l’altra, l’aparició d’esports fins aleshores inexistents però vinculats als nous avenços tecnològics i industrials de l’època, i que despertaran autèntiques passions i aficions: l’automobilisme, el motociclisme, l’aviació, l’aerostàtica, etc. Amb relació a l’aparició a Catalunya de la premsa esportiva especialitzada, inicialment butlletins dels clubs o portaveus associatius, val a dir que ben aviat apareixen publicacions especialitzades en la difusió i la promoció de l’esport, i que donen a conèixer la competició i els esportistes més populars. Fins a l’any 1930 apareixen més de 160 publicacions esportives diferents (més del 30% fora de la ciutat de Barcelona), la més antiga de les quals, encara vigent avui, és El Mundo Deportivo (1906).

Tota aquesta efervescència social vers la pràctica directa de l’esport, o vers la pràctica indirecta com a afeccionats a un club, uns colors o un esportista, fa que allò que inicialment era una pràctica reduïda i allunyada de les classes populars ben aviat es converteixi en un objecte de consum, contemplació i seguiment social i ciutadà totalment transversal. Ja abans del 1920 es pot afirmar que a Catalunya bona part de l’esport més popular (futbol, boxa, frontó, etc.) esdevé una oferta d’espectacle i de negoci econòmic, ja sigui amb pagament d’entrades o amb apostes. L’espectacle popular, doncs, es converteix progressivament en un espectacle popular de pagament a través de tres línies d’activitat: creixent especialització i professionalització dels esportistes més rellevants i destacats; sustentació de l’esport a través de clubs privats que viuen d’associats practicants però també, cada vegada més, no practicants, i finalment, aparició creixent, a partir dels anys vint, de les noves i modernes instal·lacions esportives, com ara l’Estadi de la Foixarda (1920), l’Estadi de les Corts (FC Barcelona, 1922), l’Estadi de Sarrià (Espanyol, 1923), i culminació del procés amb la construcció de l’Estadi Olímpic de Montjuïc durant l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929.

L’esport i la dona

La presència de la dona, de manera preeminent i destacada, a la societat industrial serà fins molts anys enllà una presència minoritària i residual. Aquests prejudicis socials es mantindran, també, en la pràctica de l’esport excepte en dues «illes» temàtiques i temporals que en són l’excepció dins d’un món esportiu massivament masclista.

Distreu, interessa, i, pels seus moviments ràpids i bells, dóna una màxima agilitat al cos. A més a més, és dels pocs esports [el tennis] que permet jugar a les dones i a tothom fins una edat avançada.” (Pompeu Fabra a La Veu de Catalunya, 4.12.1927)

La presència femenina en la pràctica de l’esport es donarà només en esports de classes privilegiades (hípica, tennis, automobilisme…) o bé en curts períodes d’obertura social i política que permeten, puntualment, gairebé de manera anecdòtica, testimoniar aquesta pràctica residual a través d’alguns esports molt concrets i determinats.

Per saber-ne més

Arranz Albo, J., «Las aportaciones de la colonia industrial escocesa en la génesis del futbol en Catalunya. 1880-1906», Materiales para la historia del deporte, núm.12 (2014).

Cesar Iglesias, J., El deporte en España. 1860-1939. Ed. Lunwerg, Barcelona, 1991.

Martínez, E. i Villegas, F., Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Cent anys de cultura i esport. Ed. CECB, Manresa, 2008.

Pujadas, X.; Santacana, C., Història il·lustrada de l’esport a Catalunya. Vol I (1870-1931). Columna Edicions i Diputació de Barcelona, Barcelona, 1993.

Pujadas, X. (coord.), Atletas y ciudadanos. Historia social del deporte en España (1870-2010). Alianza Editorial, Madrid, 2011.

Santacana, C., (coord.), L’esport a Catalunya. Ed. Fundació Lluís Carulla, Any XLII, Nadala 2008, núm. 42. Barcelona, 2008.