Al mateix temps que els Estats Units, Catalunya també va emprendre la seva particular conquesta de l’Oest. Feia cinc segles que la població de la plana urgellenca somiava el miracle de convertir la terra eixuta en un verger, i per això calia construir un gran canal. Seguim la història d’una obra d’enginyeria monumental que deixaria pel camí un reguerol d’esperances… i de morts.
Text: Montse Armengol, Raimon Ferrer, Maribel Pedrol | Fotos: Pep Companys
Imatge de portada: Primera casa de comportes del Canal d’Urgell, a Ponts.
LA CONQUESTA DEL CLOT DEL DIMONI
L’anomenaven el Clot del Dimoni. «No hi ha Urgell sense flagell», deien. La vida a les vastes planes lleidatanes era molt dura i, tot i així, els petits pobles d’aquella estepa infinita conservaven l’esperança que algun dia l’aigua arribaria i, amb ella, canviaria la seva sort. Perquè tot i ser el graner de Catalunya, la poca fertilitat de la terra i les sequeres persistents n’impedien el progrés. La producció de baix rendiment dels cultius de secà comportava pobresa i emigració obligada. La solució, passar del secà al regadiu, seria un prodigi que trigaria 500 anys a fer-ser realitat. I no va ser fàcil. El Canal d’Urgell, l’obra d’enginyeria hidràulica més colossal del nostre país, la més ambiciosa del món en aquell moment, es va construir amb suor i llàgrimes, amb il·lusions i decepcions, i portaria la vida a la terra erma, però també moltes morts.
Els projectes previs
Tot va començar l’any 1346, quan l’infant Jaume, comte d’Urgell, va intentar que es concretés un primer projecte per desviar les aigües del riu Segre cap a aquella plana assedegada. Es gestava així la revolució de l’aigua. L’empresa es va encarregar a Guillem de Catà, autor del projecte que s’estava executant a la séquia de Manresa. Un projecte que, un cop enllestit, fou capaç de portar l’aigua del Llobregat a la vila, fet que va transformar radicalment la vida de la seva gent.
Malauradament, el projecte de l’Urgell no va tirar endavant. L’un rere un altre, tots els plans de regatge van fracassar. El principal obstacle era la serra de Montclar, un topall colossal per a l’arribada de l’aigua. Però aquell primer pla va sembrar una llavor que fructificaria 14 projectes més tard.
El canal d’Urgell en dades
El Canal d’Urgell és una teranyina formada per 144,2 km de canal principal més 76,5 km de canal auxiliar, amb 4 séquies principals que sumen 102 km més, i una gran quantitat de desguassos, secles de distribució, túnels i construccions. Els canals sumen un total de 323,5 km i la xarxa de distribució fins a les finques multipliquen per deu la longitud: 3.300 km.
Actualment rega 70.000 hectàrees d’una terra erma de 4.862 km2 pertanyent a cinc comarques. És, doncs, la zona regada més extensa d’Europa.
Un enginyer al servei dels Girona
Ens situem ja a mitjan segle XIX. Pere d’Andrés Puigdollers era un enginyer prestigiós i home de confiança de la família Girona, un clan que tindrà un paper fonamental en aquesta història. Es tracta d’una nissaga targarina de comerciants, encapçalats per Ignasi Girona Targa, que prosperen en el món dels negocis i comencen a invertir en fàbriques tèxtils i metal·lúrgiques.
Puigdollers va traçar els projectes més importants al servei tant dels Girona com del progrés de la industrialització a Catalunya, com ara la línia de tren Barcelona-Lleida-Saragossa o el port de Barcelona. Tot servia als interessos dels seus promotors, els Girona.
Quan Ignasi Girona es va instal·lar a Barcelona per estudiar-hi comerç va esdevenir un home de finances, fundador del Banc de Barcelona, el primer banc privat de l’Estat. No va oblidar, però, els orígens, i amb els fills i el seu soci, Joan Baptista Clavé, constitueix la societat Girona Germans, Clavé i Companyia del Comerç de Barcelona. Com a grup inversor pensen a portar el progrés a casa seva i, confiats en les possibilitats d’aquella terra erma, en compren grans extensions, la finca anomenada el Castell del Remei. Són, doncs, els principals promotors i interessats a transformar el desert de l’Urgell. I per això encarreguen els plànols del canal al seu enginyer de capçalera, Pere d’Andrés Puigdollers.
El 1852 es va aprovar per reial decret la construcció del canal amb l’empresa esmentada com a concessionària. Uns mesos més tard, vista la magnitud de l’obra i de l’immens capital que era necessari per tirar-la endavant, es va traspassar la concessió a una altra empresa, Sociedad Anónima Canal de Urgel, SA, formada per 35 accionistes, amb 32 milions de rals de capital social, a raó de 2.000 rals per acció. La societat es va fer càrrec de tota la construcció i un cop acabada l’obra s’havia d’ocupar d’administrar-ne l’explotació durant els 99 anys que va durar la concessió atorgada per Isabel II.
En el moment d’inici de les obres, Puigdollers estava desbordat de feina i va delegar la direcció en un seu alumne avantatjat, Domingo Cardenal Gandasegui. D’origen basc, Cardenal formava part del Cos d’Enginyers d’Obres Públiques estatal. Per poder comptar amb els seus serveis, l’empresa va presentar una sol·licitud d’urgència al ministre de Foment.
Era un enginyer molt jove i no s’ho va pensar gens a l’hora d’acceptar l’encàrrec, ja que el sou promès era molt més elevat que la paga de funcionari. Cardenal es va establir amb la família a Agramunt i va instal·lar el despatx al cim del Montclar, des d’on controlaria la primera fase del projecte: la construcció del colossal túnel de Montclar.
Unes bases que no són aigua clara
Els problemes per a la companyia van començar el mateix dia que formalitzaven la concessió, ja que les bases establien unes obligacions que no els resultaven gens favorables.
En primer lloc, la concessió es va atorgar partint del projecte de Puigdollers, redactat el 1848, que va resultar que estava comptabilitzat per sota del preu real de l’obra, sobretot perquè només incloïa la construcció del canal principal i no parlava ni de les séquies de distribució ni de les obres que permetrien l’arribada de les aigües del Segre a les finques.
Grup d’operaris treballant en les obres de recuperació dels canals d’Urgell entre 1920 i 1935. Font: JOAN TEIXIDÓ SIMÓ / ARXIU COMARCAL DEL PLA D’URGELL
Aquest projecte, aprovat en última instància pels enginyers de l’Estat, estava pressupostat per 32.000 rals.
Un preu irrisori, segons va constatar Cardenal quan el va revisar i va pressupostar l’obra completa, finalment, per 57.642,695 rals.
Aquest nou preu evidenciava el gran problema financer amb què es trobava la companyia: la falta de capital real per poder afrontar no només la construcció del canal principal, sinó tot allò necessari per a la construcció, el funcionament i l’explotació de l’obra i que no s’havia tingut en compte fins aleshores. Això comprenia el cost de l’expropiació dels terrenys; les obres complementàries al canal principal; les quatre séquies de distribució; l’estudi i establiment dels recs; diverses despeses relacionades amb l’administració, la inspecció i la secció facultativa, i els interessos dels crèdits demanats. En total, 93.132.695 rals. A través d’accions, ampliacions de capital i subvencions, l’empresa va arribar a disposar de 76.042.000 rals, i tot i així el dèficit era elevat, 17.090.695 rals, als quals s’havien de sumar els interessos i el cost de la conservació del canal, que no es podia descuidar per al bon funcionament de la infraestructura.
Aquesta situació els va portar a demanar ajuda financera a l’Estat que es va concretar en quatre lleis d’auxili successives que els va abonar diversos avançaments, a més de la promesa d’emetre 20.000.000 rals més en obligacions hipotecàries, en aquell moment difícils de vendre perquè la companyia va començar a guanyar-se molt mala propaganda. L’aportació estatal, segons Cardenal, era miserable i no salvava la desesperant situació de la companyia. En paraules seves: «¡Siempre la misma pequeñez, la misma falta absoluta de criterio, la mira única de salir del día! ¡Nunca el conocimiento debido del asunto, jamás la normalización del estado de la Compañía!».
Els detractors
Un altre contratemps fou que les obres s’havien d’iniciar en el termini màxim d’un any després de la publicació del reial decret de concessió, i en aquest temps limitat s’havia de fer front a una allau d’al·legacions dels grups contraris a l’obra, en total 15 ajuntaments. Eren gairebé totes les poblacions properes al Segre, moltes amb molins fariners, que ja disposaven dels recs històrics d’aquell riu. Argumentaven que si la infraestructura agafava aigua del Segre, això faria que el seu cabal disminuís i, per tant, no n’hi hagués prou per accionar els seus molins.
Altres poblacions d’interior també es van queixar del projecte adduint que el canal podria produir filtracions que inundarien les fondalades, molt abundants al país, i provocar malalties infeccioses com el paludisme, que ja era endèmic a l’Urgell.
La Societat, per la seva banda, va donar garanties a tots els opositors que la construcció del canal no els afectaria tal com argumentaven, i els va convèncer que la infraestructura beneficiaria a tothom. Tot i això, no només hi havia oposició dins del territori afectat, sinó que comarques limítrofes com la Segarra també s’hi van oposar perquè veien que el desenvolupament futur de l’Urgell faria ombra a la seva producció, ja minsa de per si pels grans períodes de sequera que s’estaven vivint durant aquella primera meitat de segle. Aquests entrebancs, tant econòmics com socials, no van entorpir l’inici de les obres i el canal es va acabar construint dins dels terminis previstos—entre el 1853 i el 1861—, complint el requisit indispensable perquè no caduqués la concessió.
Una història de novel·la
Agramunt, 13 de març de 1862. En Vicenç Lamolla, calderer d’Agramunt, la seva muller i les seves criatures s’apleguen il·lusionats a la vora del flamant canal per veure baixar l’aigua per primer cop. Així comença la novel·la de Vicenç Villatoro sobre l’apassionant epopeia humana de la construcció del Canal d’Urgell. «Vaig venir aquí amb la febre de l’aigua. Però l’aigua, somiada, conduïda i adreçada cap aquí per la mà dels homes, és només una mitjancera. El que importa és la terra, condemnada pels segles, redimida ara per la força del Progrés i la Raó, tan torrencial com el doll que ve de la muntanya. Vaig venir perquè algú em va dir que això que ha passat avui no passaria mai, que era impossible. Vaig venir a lluitar contra l’impossible. Avui és el dia, no pas del miracle sinó de la victòria. L’instant somiat de la redempció de la terra».
La novel·la ens mostra la construcció del canal com una gesta extraordinària, com un somni de progrés que canviaria per a bé una terra deixada de la mà de Déu, però també un drama humà, un lloc de dolor i d’injustícia.
VILLATORO, V., 2024. Urgell. La febre d’aigua. Barcelona: Proa.
Amb l’aigua al coll
L’aventura de la conquesta de la gran depressió del ponent català començava el 3 de novembre del 1853. Amb l’inici de les obres es van fer noves propostes per tractar d’escurçar els trams soterrats que encarien el projecte. Però aquest canvi implicava augmentar la llargada de la canalització principal. Es van haver de fer nous estudis i inversions, i la companyia va començar a patir les grans limitacions financeres que ja hem esmentat i que aniria arrossegant durant molt temps, fins i tot després d’haver conclòs l’obra i començar la gestió del recurs.
La feina de Cardenal va esdevenir molt més feixuga del que podia imaginar, no només perquè era una obra colossal i en ebullició nit i dia, sinó per tots els entrebancs que va haver d’afrontar. A les seves ordres hi havia un exèrcit de peons, paletes, soldats i militars de totes les graduacions, presidiaris, capatassos i tècnics; havia de negociar amb els contractistes; tractar amb tots els pobles implicats i propietaris de les finques; resoldre imprevistos de l’obra —accidents, fuites, desviaments, robatoris d’eines i de pólvora—; fer front a les pugnes amb els pagesos i a l’actitud dels escèptics…
Les feines d’enginyeria hidràulica tampoc no eren fàcils. Cardenal havia de projectar la construcció de les séquies que permetrien la distribució de l’aigua del canal. Va presentar el projecte el 1860 i un any després en començava la construcció. Les quatre séquies dividien el país en quatre parts que es podrien regar independentment les unes de les altres.
Les grans obres d’enginyeria
Les grans obres d’enginyeria hidràulica es concentren sobretot a la part alta del canal principal, on l’orografia del territori necessitava infraestructures especials per crear els conductes i desnivells que conduïssin l’aigua fins a la plana.
- La resclosa i la primera casa de comportes. La resclosa, al terme del Tossal, al municipi de Ponts, es va construir a finals del 1862 per encarar l’aigua del riu cap a la primera Casa de Comportes. Aquesta primera resclosa, que consistia en 16 pilots de fusta revestits de calç i maçoneria, es va demostrar insuficient per contenir els estiatges del Segre, que se la van emportar en la riuada del 1907. Va ser reconstruïda el 1912 i altre cop derruïda el 1982; va quedar de manifest que fins que no es va desenvolupar la tècnica de construir grans preses en formigó armat, no van ser possibles els grans embassaments. La primera Casa de Comportes, bastida a l’inici del canal, està dotada de nou comportes. Aquí començava la regulació dels canals, que havia de ser molt acurada perquè qualsevol sobreeiximent o manca de flux perjudicava tot el sistema.
- L’aqüeducte del Sió. Construït amb pedra, maons i maçoneria de set arcs rebaixats de sis metres de llum, era conegut com el pont de les Set Boques. L’aiguat de Santa Tecla del 1874 se’l va emportar, i va ser substituït pel pont de ferro d’Agramunt, d’acer reblonat sobre pilastres de pedra, dissenyat per l’enginyer de la Maquinista Terrestre i Marítima Gaietà Cornet.
- La trinxera de la caserna. Amb una longitud de 1.700 m i una profunditat màxima de 22,30 m, en la construcció hi van participar 600 obrers que s’encarregaven d’excavar i recollir els rocs resultants de fer explotar les masses de roca. Es conserven les restes de la caserna des d’on es vigilava la construcció de la trinxera i del terraplè, i que, un cop finalitzada la construcció del canal, va servir d’habitatge per al canaler que vigilava aquell tram.
- El terraplè de Castellserà. Construït amb el material extret de la trinxera de la Caserna, és necessari per mantenir el nivell del canal. Té una longitud de 515 m i constitueix un punt neuràlgic en l’entrada del canal principal a la gran plana. La làmina d’aigua es manté a 350 m sobre el nivell del mar, en trajectòria descendent fins als 230 m de la primera zona de regs.
- El túnel del Montclar. Amb 4.917 m de longitud, va ser el túnel més llarg i més car d’Europa del segle XIX, i una de les obres hidràuliques més colossals del món. Les dues boques, a Marcovau i Montclar, tenen una amplada de més de 5 m i una alçària de 5,5 m. La profunditat màxima és a 146,5 m. Per més que es va buscar arreu d’Europa, no va ser fàcil trobar una empresa que s’atrevís a perforar la serra, d’una estratigrafia complicada i una composició de margues argiloses, guixos i gresos que obligava a l’ús constant de la pólvora. Però sobretot per les vingudes constants d’aigua, que, tal com s’esperava, hi aflorava en abundància.
Presidiaris i treballs forçats
Bona part dels obrers que van fer possible la construcció del canal van ser presidiaris portats de presons de tot l’Estat per fer-hi treballs forçats. Per allotjar-los, es van construir tres presidis: el del Tossal, el de Castellserà i el de Montclar. Els penats treballaven amb pic i pala i de sol a sol, infestats de polls i mal alimentats, sota un sol abrusador a l’estiu i amb hiverns gèlids. Les malalties —paludisme, tuberculosi, tifus, infeccions i gangrenes— van fer estralls, i també els accidents per caigudes i ofegament als pous, per esllavissades de les argiles, per explosions incontrolades… I també es parla de suïcidis. Les paraules del dietari d’un pres ens traslladen a aquelles penositats:
«Des de fa tres anys que visc a l’infern…. sí, des de fa tres anys treballo, forçat, dins de les entranyes del més terrible monstre que mai cap mà humana hagi creat en aquestes terres: el túnel de Montclar. No existeix ni passat ni present ni futur… només aquest maleït túnel».
No hi ha xifres exactes de tots els presidiaris que van treballar —en el moment de màxima ocupació, al presidi de Montclar n’hi havia 1.207— ni tampoc dels que hi van morir, perquè si bé eren enterrats als cementiris de la contrada —el del poble de Montclar aviat va quedar petit i se’n va construir un de nou expressament per als cadàvers que pujaven de la mina—, van ser molts els presoners que van acabar a les rases o al fons dels pous. Els intents de fuga també eren habituals. Encara que molts acabaven «resolts» a trets d’escopeta, la possibilitat de trobar malfactors fugats sembrava el terror entre els pobles. Va ser èpica, el juliol del 1860, la gran evasió de Montclar, quan van fugir 30 presoners de cop.
L’arribada de l’aigua
El 1862 la primera séquia principal estava enllestida. És el moment clau en què s’obren les comportes que deixen passar l’ansiada aigua. La primera finca, Tarassó, propietat de Josep Mestres, es va regar per primer cop el 25 de març del 1862; una placa recorda l’esdeveniment, que va causar una gran expectació. L’aigua del Segre, però, encara no baixava lliurement pel canal i no arribava a tot l’Urgell.
El 1863 es començava a donar aigua a la segona zona i a part de la tercera. I arribats el 1865, amb la finalització de la construcció, es feia arribar l’aigua a la quarta zona. Aquesta data, 1865, és la del solemne acte de lliurament dels canals, una fita eufòrica per a tothom, la signatura del prodigi. La revolució dels regs havia de posar fi al desert i dur la multiplicació de les collites, l’aigua corrent a les cases, el progrés… La zona més pobra de Catalunya havia d’esdevenir, a la fi, rica i pròspera.
El bell paisatge urgellenc primaveral a l’entorn de la primera séquia principal.
Els promotors, enginyers i directius de la Societat del Canal han passat a la història com els impulsors d’una causa que il·lusionava tota la plana. Però cal recordar el conjunt de la pagesia com a protagonistes, amb grans sacrificis, penes i treballs, de la gran gesta de la transformació de les terres en regadiu. En definitiva, si el canal es podia fer realitat és perquè era a mans d’una gent prou delerosa dels canvis per assimilar i fer possible la construcció d’una infraestructura que trasbalsaria les seves vides.
Però en acabar les obres va resultar que aquells pagesos, petits propietaris, havien de pagar un cànon abusiu per l’ús de l’aigua.
La regulació de les obligacions de la societat concessionària i dels drets del país regant, va quedar fixada en el Conveni de Madrid, signat a la capital del regne el 17 de febrer del 1862 entre els representants de l’empresa i una comissió de propietaris. En aquest document s’establia que el pagament per la cessió de l’ús de l’aigua per part del país regant era d’una novena part de la collita els primers 60 anys de la concessió, i una vint-i-cinquena part els darrers 39.
La companyia, per la seva part, estava obligada a donar, entre maig i setembre, 1.351 m3 d’aigua per jornal, és a dir, 3.100 m3/ha, i es veia obligada, a més, a conduir pel canal la màxima quantitat possible d’aigua.
El 1862 es va constituir el Sindicat General de Regs del Canal d’Urgell. Els membres, propietaris de terres, havien de vetllar perquè la Societat complís els seus deures envers el país regant i que pogués gaudir dels seus drets envers l’aigua.
Aquest contracte, que semblava que se signava de comú acord, no va resultar gens beneficiós per a cap de les parts que el va signar. Però es considera sobretot molt injust per al país regant, ja que augmentar la producció utilitzant el mateix recurs implicava pagar més. Així, un pagès, per produir més, no només tenia més despesa en inversió, sinó que també tenia més despesa en el pagament del cànon perquè augmentava la producció sense utilitzar més aigua de la que havia utilitzat fins aleshores. Així ho constata Pedro Roca Cabedo el 1910, qui també fou, l’any 1944, president del Sindicat General de Recs: «Con la novenación de frutos quiso establecerse la justa prestación que el país pagara á la Sociedad y lo que realmente se estableció fué un injusto castigo para el agricultor inteligente y laborioso; se quiso que el tributo á la Empresa fuera á la vez poderoso apoyo a la general rutina».
La concessió de l’aigua del Segre
Per Reial decret de 3 de novembre del 1852, es va formalitzar la concessió d’ús de les aigües del riu Segre per al canal principal d’Urgell. La concessió definitiva seria de 33 m3/s: una concessió excel·lent per fer arribar l’aigua necessària a les 90.000 hectàrees que abraçaven el canal, però sense tenir en compte el cabal habitual del Segre, d’on s’agafa l’aigua. El problema era que habitualment el riu no portava tota l’aigua que el territori necessitava. Aquest problema es va anar arrossegant fins ben entrat al segle xx, quan amb la construcció del pantà d’Oliana el 1959 es va regular el cabal del riu.
La concessió de les aigües del canal auxiliar també fou reconeguda per Reial decret del 29 de setembre del 1928, amb un cabal màxim de 8 m3/seg. Els drets de la concessió s’han de mantenir fins a l’1 de gener del 2061, tal com fixa la Llei d’aigües del 2 d’agost del 1985.
Un sistema que fa aigües
Tan bon punt es van obrir les comportes, es va constatar el desastre: el rec tenia moltes deficiències, en alguns trams es revelava poc racional, el curs d’aigua s’obstruïa, hi havia replanats mal fets, ullals defectuosos, filtracions i pèrdues que reduïen considerablement el cabal.
Comportes i una de les caselles del canal auxiliar.
L’any 1865 va ser el més fatídic de la companyia, quan s’adonà que, tot i haver conclòs l’obra, només un terç del territori l’utilitzava i, a més, amb una producció molt baixa per l’empobriment de la terra per la manca d’adobs i fertilitzants. Les dades parlen per si soles: el 1863 la superfície regada pel canal principal no arribava a les 6.500 ha. El 1867 havia augmentat a 17.500 ha, però quedava molt lluny de les 90.000 ha que podia arribar a regar. Costava que el país regant s’enfilés al carro del canvi i la transformació.
La llei de canals del 1870
El 20 de febrer del 1870 es publicava la Llei de canals, una llei esperançadora i amb un article, el 16, que semblava que fet a mida per solucionar els problemes financers de la companyia i assegurar-ne el futur. A la fi els viatges a Madrid per part dels membres de la junta de la companyia van ser profitosos. S’estipulava la perpetuïtat de la concessió i l’augment de les contribucions fins a completar les 150 pessetes per hectàrea. A més, durant tres anys més l’Estat continuaria donant al concessionari de l’obra el total de l’augment de la contribució com a indemnització de l’interès dels capitals invertits durant la construcció. El 1871 la companyia estava a punt de presentar- se en suspensió de pagaments i la possibilitat d’adherir-se a la Llei li permetia sanejar les finances. Amb aquest panorama, aquell mateix any se signa un conveni entre la companyia i els creditors que els concedia la cessió dels beneficis si autoritzaven la realització dels recs que faltaven per completar el regadiu en tres anys, i aquests entraven a formar part del Consell Director del Canal.
Posteriorment aparegué el Reglament, que dictaminava que l’auxili en metàl·lic feia només referència a totes aquelles hectàrees on s’establís el rec després del 20 de febrer del 1870, la data de promulgació de la llei. Aquesta restricció del reglament deixava fora el Canal d’Urgell, ja que en aquella data el rec arribava a gairebé la totalitat de la superfície del canal.
La companyia va demanar quedar compresa dins la llei. Els problemes financers eren tan desesperats que van presentar sol·licituds fins que el 1882, gràcies a la insistència dels viatges a Madrid per part d’alguns membres de la junta, obtingueren el reconeixement de la inclusió dins la llei, amb algunes reserves.
La pugna entre la companyia i els regants
La possibilitat que la companyia obtingués la concessió del canal a perpetuïtat, amb llibertat per modificar el cànon, va pouar un malestar profund al país regant. La reacció del Sindicat General de Regants no es fa esperar i s’adreça al país en un comunicat de protesta. Quan s’acabés el període de 99 anys establert al conveni de Madrid, la companyia tindria plena llibertat de vendre l’aigua del canal al preu que ella creiés convenient i els pagesos estarien sempre lligats a la societat i no podrien ser mai propietaris de la infraestructura. Els representants del sindicat van presentar un recurs sobre el reial decret que permetia tot això i van haver d’esperar quatre anys. El 1886 el fiscal va informar en contra d’aquell recurs presentat i va donar la raó a la companyia. Tot i aquest contratemps, el 27 de juliol del 1887 va començar el plet que el mateix advocat del sindicat ja donava per perdut abans de començar.
Tota la corporació pública de la província de Lleida es va bolcar amb el país regant mentre que l’Administració de Barcelona advocava a favor de la companyia. Les veus més intransigents dels regants van passar a ser incendiàries i les manifestacions, que fins ara eren pacífiques, van donar lloc a escenes de violència en contra de la societat. La situació es va fer insostenible fins al punt que la companyia va deixar de percebre el cànon per la distribució de l’aigua. Arribats a aquest punt, l’Estat va decidir que no publicaria el decret-sentència fins que no s’arribés a un acord entre ambdues parts. La companyia aviat hi va estar disposada, però tot i que una part del país regant s’hi hagués avingut, els més intransigents s’hi van negar. La seva ensenya era «tot o res».
Amb residència permanent a peu de canal, els guardes vigilaven la circulació de l’aigua.
La situació es va fer tan insostenible que finalment la companyia, el 26 de maig del 1888, va presentar la renúncia a la perpetuïtat de la concessió. A partir d’aquell moment les friccions entre els dos sectors van començar a disminuir, fins a arribar a la normalitat. La companyia va continuar percebent el novè dels fruits recol·lectats i va continuar sent deficitari fins pels volts de l’acabament de la Primera Guerra Mundial, quan els preus dels productes agrícoles van augmentar i això va afavorir l’empresa, que va poder començar a pagar cupons i obligacions endarrerides.
El resum d’aquesta primera etapa del Canal d’Urgell es pot resumir com l’etapa del lost-lost, l’etapa més dura per a les dues parts implicades en el projecte de transformació, la Sociedad Anónima Canal de Urgel i els integrants del país regant. Tots hi van sortir perdent. Els primers, endeutats per l’encariment del projecte, i els segons amb els problemes financers deguts a la seva poca capacitat d’inversió, que els incapacitaven per adequar les finques al regadiu. Molts dels integrants del país regant van abandonar i d’altres van haver de vendre part de les terres, fet que va comportar una gran fragmentació de la propietat, sobretot a principis del segle XX.
I no només això, podem enumerar altres problemes amb què es troba el país, com ara l’augment de la degradació del sòl per la salinització, l’aparició de plagues com el míldiu i la fil·loxera, i el sorgiment de zones pantanoses per la posada en regadiu de zones més deprimides —un fet que va provocar la infestació de mosquits i per tant l’aparició de la malària i el paludisme, que van comportar una enorme mortalitat—. I, per postres, el sistema de pagament del cànon establert en el conveni de Madrid, que no millorava els rendiments, ja que no estimulava la inversió del país regant perquè no anava lligat a la quantitat d’aigua subministrada.
Josep Zulueta, director del Canal d’Urgell a principis del segle XX, escriu les seves reflexions sobre aquell «somni d’il·lusos»: «Después de 35 años de los comienzos del riego, el Canal de Urgell es un sistema que no funciona».
La solució: la construcció del canal auxiliar
L’aigua, la raó de ser de tota l’empresa, va ser també un dels altres problemes recurrents amb els quals es va trobar la companyia concessionària. No tota la que havien promès circulava per la infraestructura. La concessió a perpetuïtat que es va aconseguir via reial decret del 28 de desembre del 1853 establia que el canal podia utilitzar fins a 33 m3/sg de les aigües del Segre per al reg de 90.000 hectàrees, però eren reals aquelles xifres? Segons consta en els estudis posteriors efectuats, no. Així doncs, una de les grans mancances al país continuava sent el recurs principal, l’aigua.
Projectes com la construcció d’un altre canal que dividís el territori agafant aigua del riu Segre més avall de la seva confluència amb la Noguera Pallaresa (el que en el futur seria el canal auxiliar) o transformar l’estany d’Ivars en un pantà que emmagatzemés aigua durant l’hivern, ja existien des de feia temps, però no es van fer efectius, si més no la construcció del canal auxiliar, fins al 1929. I això malgrat que Cardenal ja havia elaborat un estudi de canal auxiliar que deixà a punt el 1897, quan ja no era enginyer director de la SA Canal de Urgel, però sí consultor extern, un càrrec que ocuparà fins a la seva mort el 1901.
La SA Canal de Urgel va rebre la concessió del canal auxiliar per millorar els recs existents, via reial ordre de 30 d’octubre del 1919 i aquest la va transferir al Sindicat General de Recs el 29 de març del 1926. El procés de construir el canal auxiliar encara es va endarrerir més perquè en aquells moments es va crear la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, que va crear una comissió encarregada d’estudiar la problemàtica de l’Urgell i redactar-ne el projecte.
L’enginyer Carles Valmanya i Fabra, director de la SA Canal de Urgel del 1921 fins al 1965, va estar al capdavant del projecte. El pressupost d’execució fou de 14.667.000 pessetes, de les quals els regants es van fer càrrec del 60 %. Els treballs van concloure el 1932 i els 8 m3/sg que havia de portar havien de servir per millorar l’abastiment del recurs que fins a aquell moment havia estat insuficient per a les 70.000 ha de cultius intensius.
L’espai cultural dels Canals d’Urgell
A la planta baixa de la Casa Canal de Mollerussa, seu de la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell, trobem la Fundació Canals d’Urgell, que gestiona l’Espai Cultural i Museu del Canal. El seu objectiu principal és promoure la difusió de la història i conservar, estudiar i divulgar el seu patrimoni a través de l’espai expositiu que hi ha a la planta baixa de la casa i de les rutes de descoberta del patrimoni hidràulic pel territori canal.
Espai Cultural dels Canals d’Urgell
Av. Jaume I, 1. 25230 Mollerussa
Tel. 973 603 997
Les visites són sempre guiades, tant a l’Espai Cultural com a les sortides.
espaicultural@canalsurgell.org
Una alternativa al jou del novè
El pagament del novè en espècies continuava sent un problema greu. El juny del 1934, el conseller d’Agricultura de la Generalitat signava un laude sobre el règim del cànon per aplicar als regants. La resposta del país regant (sempre el sector més crític) va ser positiva. Es procedia a establir el pagament de 9 pessetes per jornal regat i any en substitució del novè; 8 pessetes per jornal i any en substitució del 4 % que entrava en vigor el 1938, i traspassava a la SA Canal de Urgel les funcions de neteja i vigilància dels recs i serveis per un preu de 2 pessetes per jornal.
Ara bé, la Junta de Govern de la companyia considerava que la Societat hi sortia pendent. La seva contraoferta consistia en la possibilitat de substituir el cànon en espècies per un en metàl·lic de 9 pessetes per jornal i any fins al final de la concessió; els regants que s’hi volguessin acollir ho havien de fer personalment, amb la qual cosa el contracte era individual.
A finals de juny la resolució del ministre d’Obres Públiques, que també va participar en l’arbitratge del conflicte, es va donar a conèixer: optava per reafirmar el conveni de Madrid i donava la raó a la societat acceptant el preu de 9 pessetes per jornal i any amb la revisió del cànon si el preu del blat augmentava o baixava més d’un 20 % sobre el preu tipus de 45,50 pessetes els 100 quilos.
L’opció més clara i senzilla era que societat i sindicat es posessin d’acord, i així ho van fer amb el pacte signat el 12 de juliol del 1934 entre Carles Valmanya, per part de la companyia, i Pere Valldeoriola, pel sindicat. L’opció escollida tenia en compte les tres opcions anteriors: per una banda, s’establia un únic tipus en metàl·lic de 9 pessetes per jornal i any fins a la caducitat de la concessió, més 2 pessetes per jornal per la prestació dels serveis de neteja de desguassos generals i séquies de distribució, la vigilància dels braçals de reg i la recaptació i els pagaments que fins a aquell dia duia a terme el Sindicat, amb l’afegitó que els regants que ho desitgessin podien continuar amb el vell sistema de novenar els fruits. Així es trobava solució a un llarg problema.
El canal, per als regants
Acabat el termini de la concessió, el Ministerio de Obras Públicas va instruir expedient per determinar si el canal havia de revertir a l’Estat, com indicava el reial decret del 1852, o bé al país regant, com disposava la Llei d’aigües vigent.
El Consell d’Estat, per ordre ministerial del 10 d’agost del 1964, va dictaminar que si els regants constituïen una comunitat general de regants podrien rebre la concessió a perpetuïtat de l’aprofitament de les aigües i de la totalitat de les infraestructures associades. L’aparell franquista trobava així la manera d’apartar la vella burgesia catalana de la direcció i del profit de la plana regada, que ara, i en especial des de la inauguració del pantà d’Oliana, el 1959, començava a donar els millors fruits. A la fi, el 17 de novembre del 1965 la Comunitat General de Regants dels Canals d’Urgell prenia possessió del canal.
Els cultius de la Plana: del cereal a la fruita
Les inundacions per manca de desguassos i altres defectes en els canals, per les abundants pluges i pels desgraciats aiguats del 1874-1876, van provocar una intensa saturació de soluts salins a les capes superficials de la terra. La solució va ser incorporar, al 1877, la remolatxa sucrera i l’alfals a les zones més afectades, ja que es tracta de conreus que toleren bé aquesta elevada salinitat.
Passats quatre o cinc anys del conreu es provava novament de plantar- hi els productes més demanats: cereals, vinya, olivera o ametller. Pel que fa als arbres fruiters, no és pas un conreu tradicional; fins a principis de la dècada de 1950 només hi havia pomeres i pereres a les ribes o en algun hort per al consum local. En el marc dels Planes de Desarrollo franquistes, van començar els cultius extensius de fruita a les ribes del Segre, a l’horta de Balaguer i a Lleida, i en una segona etapa arribaran a l’Urgell. No serà, però, fins a l’aparició de les cambres de fred, el 1970, que es podrà parlar de la gran producció de fruita dolça en aquestes terres.
Raimon Ferrer Fisas
Cooperativisme i desenvolupament agrari
La zona regada va experimentar una transició gradual al llarg del segle XX. El moviment cooperatiu va tenir un paper important per fer realitat la transformació del territori. Al territori regat pel canal, va permetre que la gran majoria de la gent del país regant estigués organitzada i en disposició d’utilitzar maquinària agrícola. Les millores tècniques, la formació i la maquinària ja feia temps que existien, però només estaven a l’abast d’aquells que s’ho podien permetre.
Així doncs, a partir d’aquell moment, la maquinària cada cop era a l’abast de més pagesos, i el país regant va veure també com milloraven les tècniques de reg i de drenatge per controlar la salinitat i, per tant, evitar la degradació del sòl. En paral·lel, es buscava el millor rendiment possible tenint en compte que, d’ençà de la construcció dels grans embassaments (Oliana, primer, i Rialb ja en democràcia) el canal permetia per fi un reg estable tot l’any. Un altre factor que també va ajudar a la transformació del camp va ser l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Europa va deixar de produir aliments per dedicar els esforços a la guerra, i per tant, va millorar la situació del mercat agrari espanyol. En definitiva, va caldre d’esperar 50 anys per aconseguir un sistema de reg sostenible des del punt de vista social, econòmic i ambiental.
Aigües enllà
La infraestructura hidràulica més important de Catalunya es troba en ple procés de modernització. Del reg a manta actual es passarà a un regadiu intel·ligent, que permetrà regar des del mòbil. Una revolució de l’aigua, però també de l’economia, que convertirà les terres de Lleida, per fi, en el gran rebost de Catalunya. En un context de creixement de la població, de canvi climàtic i de sequeres, un regadiu més eficient permetrà crear més varietat de cultius i fer-los més rendibles. Alhora, és el context ideal per a la creació de noves indústries, més llocs de treball i, en definitiva, una oportunitat per frenar el despoblament en aquesta zona rural.
Per saber-ne més:
CANOSA I FARRAN, F., 2021. Aigua a les venes: crònica d’un miracle català universal. Juneda: Fonoll.
CARDENAL, D. i FERRER, R., 2018. Sociedad Anónima Canal de Urgel. Apuntes históricos de la misma antes, durante y después de la construcción de las obras precedidos de un ligerísimo resumen de la historia del nombrado canal. Facsímil. Fondarella: Edicions Palestra.
FERRER, R., 2014. La Veu dels regants de la Plana d’Urgell. Cartes publicades a la Revista de l’Institut de Sant Isidre (1860-1884). Lleida: Pagès.
GALLART I FERNÀNDEZ, F., LLADONOSA, V. i ALDOMÀ I BUIXADÉ, I., 2023. El Presidi de Montclar: els reclusos i la construcció del Canal d’Urgell. Lleida: Pagès Editors.
GISBERT TRAVERIA, M. i NADAL PIQUÉ, F., 2020. 633. «Els mapes i el domini dels rius: La cartografia del Canal d’Urgell (1751-1849)» a Scripta nova: revista electrónica de geografía y ciencias sociales, vol. 24.
IGLÉSIES, J., 1968. Els Conflictes del Canal d’Urgell. Barcelona: Rafael Dalmau.
MATEU I GIRAL, J., 2000. L’Enginyer Domingo Cardenal (1825-1901): entre la pagesia de Ponent i la burgesia de Barcelona. Lleida: Pagès.
MATEU I GIRAL, J., 2012. El Tresor dels Canals d’Urgell: l’aigua com a factor transformador d’un territori. Lleida: Pagès.
RAMON I MUÑOZ, J. M. P. de la U. de M., 2001. «El canal d’Urgell: punt de partida del desenvolupament econòmic de les Terres Urgellenques» a Plecs d’història local, núm. 91.
RENYER, J., 1990. Història del canal d’Urgell: 1346/1862. Fondarella: Palestra.
VILA, J., 1992. Els canals d’Urgell i la seva història. Lleida: Diputació de Lleida.