Entre els Pirineus i la Mediterrània, les comarques nord-catalanes acullen un important patrimoni industrial amagat a l’ombra d’espais de gran valor natural
Text i fotos César Barba, periodista especialitzat en natura i viatges
Data: Novembre de 2016
Comencem la visita a Paulilles, una badia adossada als contraforts de l’Albera, a mig camí entre Portvendres i Banyuls de la Marenda, amb cales de sorra daurada envoltades de terrasses amb vinyes. Aquest tranquil racó rural del sud de França va patir un profund canvi a partir de 1870 després que el govern de París, arran de la greu desfeta militar soferta per Napoleó III davant dels exèrcits prussians de Bismarck, prengués la decisió de crear una nova i moderna fàbrica de dinamita, aixecant el monopoli estatal que hi havia sobre la fabricació de pólvores i explosius, que es trobés “el més allunyada possible de les fronteres amb Alemanya”.
L’enginyer suec Alfred Nobel va idear la fàbrica que, des de 1870 i fins al 1984 —quan la fàbrica va tancar les portes definitivament—, va donar treball a cinc generacions de catalans, majoritàriament dones, que van crear un veritable poble obrer al seu voltant. El 1960, en ple apogeu, la planta produïa 20 tones de dinamita al dia, i en va subministrar a la majoria dels grans projectes de l’època, com el canal de Panamà.
Després d’anys d’abandó, l’espai va ser comprat pel Conservatoire du Littoral i rehabilitat amb el suport del Département des Pyrénées-Orientales. Avui el lloc s’ha convertit en un testimoni de la història obrera de Paulilles, on destaquen la xemeneia de 30 m d’altura, la vella torre d’aigua amb magnífiques vistes, i l’edifici principal, que acull exposicions i maquetes sobre l’antiga fàbrica i la història de la dinamita al món; a més d’un interessant taller de restauració d’embarcacions tradicionals catalanes. Un gran jardí que arriba fins al mar envolta la finca amb una àmplia diversitat d’arbres i plantes i fa molt agradable el passeig per l’entorn.
Encimbellat sobre una llengua de terra que s’endinsa al mar, el far Cap Béar projecta el seu feix de llum fins a 30 milles.
A prop de Paulilles i sense allunyar-nos de la Costa Vermella, trobem el far Cap Béar, construït el 1905 sobre una llengua de terra que s’endinsa al mar i projecta el seu feix de llum fins a 30 milles (55 km). Encimbellada 80 metres sobre el nivell del mar, la torre, de secció quadrada, pedra vista i 27 metres d’alçada, es va construir amb marbre vermell de Vilafranca del Conflent, i encara que el far avui està automatitzat—està proveït d’un llum de tres esclats blancs que s’emeten cada 20 segons—, als baixos es conserven els antics edificis dels guardians i de serveis, amb una decoració interior acurada de parets d’opalina blava, escala de marbre rosa i rampa de coure. El far, els annexos i el seu entorn van ser classificats com a monument històric francès l’any 2012. A prop del far hi ha diversos emplaçaments defensius, principalment de la Segona Guerra Mundial.
El suro del Vallespir
Deixem la costa i el Rosselló per endinsar-nos a la comarca del Vallespir, amb el marc inconfusible del massís del Canigó com a teló de fons. Passat el Voló arribem a la petita població de Morellàs i les Illes, on fins l’any 1950 la meitat de la població vivia de l’explotació del suro. Avui un museu testimonia aquest passat i introdueix el visitant en el cicle vital de la surera, la seva ecologia, conreu i transformació per convertir-se en taps i uns altres usos sovint desconeguts. Acabada la visita al Museu del Suro, una via verda permet descobrir, a peu o amb bicicleta, les magnífiques suredes que van nodrir aquesta indústria durant dècades.
Des de Morellàs i les Illes es pot continuar en direcció a Prat de Molló per arribar a Sant Llorenç de Cerdans, on dues joves amigues, Cécile Vila i Céline Albert, van rescatar de l’oblit una de les tradicions més arrelades de la població, la fabricació artesanal d’espardenyes o vigatanes. La botiga i el taller estan instal·lades a una antiga fàbrica tèxtil on s’aprofiten les velles màquines, algunes amb més de cent anys d’antiguitat. Fins a un miler de persones havien estat ocupades en el període d’entreguerres a la pròspera indústria que va fer que aquesta vila fos coneguda com la capital de l’espardenya catalana. L’últim bastió industrial va tancar l’any 2000, i el 2008 Cécile i Céline van posar en marxa la seva empresa, que avui produeix de manera artesanal uns 300 parells d’espardenyes per setmana.
Caves Byrrh
Una altra de les visites interessants a prop de Portvendres i de Morellàs les Illes són les Caves Byrrh, establertes a Tuïr fa més de 140 anys per una nissaga familiar que va crear un dels cellers més grans del món. el 1910 les caves Byrrh comptaven amb 750 empleats i produïa més de 30 milions de litres de vi a l’any. Entre altres records, el celler acull la bóta de roure més gran del planeta, d’una capacitat de més d’un milió de litres. En la visita guiada per les caves es pot veure una pel·lícula que relata la increïble història de la saga de la família Violet, i una exposició de cartells originals del 1903; es travessa l’enorme magatzem on es troben alineades, a tall de pilars de catedral, 70 tines de roure gegantines, i es fa un tast de vi al voltant d’un magnífic quiosc de fusta del 1891, que va participar en totes les fires universals de París a Moscou.
El Tren Groc, tren turístic que enllaça Vilafranca de Conflent amb La Tor de Querol, és la línia ferroviària més emblemàtica de la Catalunya Nord.
La Ruta del Ferro i l’entranyable tren groc
Tornem ara des de Sant Llorenç de Cerdans cap Arles i Amélie-les-Bains per seguir la Ruta del Ferro del Canigó (per la D-618 i D-13), que explora els vestigis de gairebé 20 segles d’explotació, transport i transformació del mineral de ferro a partir de les tècniques de les fargues primitives, dels temps dels romans. Al llarg dels segles, aquestes fargues van aprofitar les menes de ferro com a matèria primera, el carbó vegetal abundant als boscos d’alzines i l’energia de l’aigua dels torrents, molt generosos als voltants del Canigó, per al desenvolupament d’una indústria del ferro que va transformar el paisatge i la forma de vida dels pobles de l’entorn del massís.La Ruta del Ferro acaba a Vinçà i es pot reprendre a partir Prades i Vilafranca de Conflent.
Vilafranca de Conflent és també el punt de sortida del Tren Groc, una línia turística que enllaça aquesta població amb la Tor de Querol a través del Coll de la Perxa. Aquest ferrocarril es va posar en servei el 1910 i al llarg dels seus 62 kilòmetres supera un munt d’obres espectaculars, com el viaducte Séjourné o el pont Gisclard, travessant poblacions com Montlluís, inclosa en la llista de Patrimoni de la Humanitat de la Unesco, junt amb altres ciutats fortificades construïdes per Vauban. L’escala del Tren Groc a Montlluís es pot aprofitar per visitar un dels primers forns solars de caràcter experimental instal·lat el 1949. Actualment el forn té un ús lúdic i educatiu i la seva visita permet descobrir el funcionament de l’energia solar des del mateix cor de les instal·lacions.