El Centre Esportiu Municipal Can Ricart és un exemple de reconversió del patrimoni industrial obsolet a un nou ús, tot aprofitant les qualitats dels conjunts fabrils: espai diàfan, lluminositat, racionalitat i funcionalitat.
Data: Maig de 2025
Text: Montse Armengol, historiadora | Fotos: Adrià Goula/ Vora Arquitectura
Molts historiadors coincideixen a fixar en l’any 1832 l’inici de la industrialització catalana: va ser la fundació de la primera fàbrica de vapor del país i de tot l’Estat, la fàbrica Bonaplata, que es va implantar al carrer Tallers del Raval de Barcelona. Lluny de la barriada densa, multicultural i turistitzada que coneixem avui, el Raval era aleshores un espai d’horts i convents dins de les muralles de la ciutat, on la disponibilitat d’espai i la proximitat al port propiciaven que s’hi comencessin a instal·lar les primeres indústries modernes. I és en aquest context que neix també, amb poques setmanes de diferència amb la dels Bonaplata, la fàbrica dels Ricart.
Neix una nissaga industrial
Jaume Ricart i Guitart tenia un taller de filats i teixits de cotó al seu poble, Casserres de Berguedà. Però si volia créixer, havia de fundar una colònia o, encara millor, traslladar-se a la capital. L’enllaç amb Rosa Gibert i Abril, membre d’una família il·lustre barcelonina, li va facilitar les coses; d’altra manera, no s’entén que el propietari d’unes berguedanes en un poblet llunyà fos nomenat president del ram de filats de la Comissió de Fàbriques el 1930. Així doncs, en parcel·les de la seva família política, entre els carrers de les Tàpies, Sant Pau i Sant Oleguer, Ricart va aixecar una fàbrica de filats de planta baixa i quatre pisos. Seguia el projecte de l’arquitecte Francesc Vallès i Cuchí i va ser la primera de Barcelona a tenir una estructura interior de jàsseres de fusta sobre columnes de fosa. Es té constància que l’any 1835, Ricart va demanar permís per instal·lar-hi una màquina de vapor de 30 CV. Per tant, sabem que en aquella data ja tenia l’edifici enllestit.
En aquell moment, les fàbriques del Raval responien a una tipologia molt característica, la de les cases fàbrica. S’estructuraven amb els habitatges en el front edificat del carrer i la fàbrica als interiors de l’illa; d’aquesta manera, la part industrial quedava amagada a la vista. Als habitatges, hi podia residir la família propietària de la fàbrica, però amb el temps els amos van preferir viure en espais més nobles de la ciutat i destinar els pisos als capatassos que controlaven el sistema productiu.
Les filatures Ricart van tenir tan bon rendiment, que l’any 1844 es van ampliar amb l’adquisició dels solars dels voltants i van poder dedicar-se també al tissatge i, a partir del 1848, a l’estampació de teixits. Segons les estadístiques de la ciutat del 1850, la fàbrica tenia 7.004 fusos de filar (la major part en mule-jennies) i 60 telers mecànics, amb 222 obrers al seu servei.
La sala de fitness en l’actualitat, a ple rendiment. CEM Can Ricart.
Una dècada més tard, Ricart encara va comprar una nova finca al carrer Sant Pau, on va fer construir un edifici de tres pisos, estructurat al voltant d’un pati central, segons el projecte del mestre d’obres Felip Ubach.
En el decurs dels anys, les cases fàbrica van evolucionar cap a un nou model arquitectònic, la fàbrica de pisos, que respon a les necessitats creixents d’espai i llum del treball col·lectiu. Però a mesura que totes aquestes tipologies de fàbriques ocupaven els espais disponibles, i que es construïen també blocs de pisos per als treballadors, el Raval anava adquirint un urbanisme cada cop més dens, més perillós —per les terribles explosions de les calderes de vapor— i més insalubre pels fums i la contaminació i per la concentració de gent. Amb el temps, les indústries es van anar desmantellant i desplaçant-se a espais més oberts, on podien cobrir tot el cicle del tèxtil: filat, teixit i estampat. Va ser el cas dels Ricart. L’any 1858, el fill gran del fundador, Frederic Ricart i Gibert, continuaria els negocis industrials del pare bastint una nova fàbrica molt més gran a Sant Martí de Provençals, on hi va traslladar el blanquejat i l’estampació de teixits virolats destinats principalment a vestits femenins. La filatura la situaria a la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar, i el tissatge, a Manresa. Al Raval barceloní, durant uns anys, hi va mantenir l’anomenada Sala de Vendes, formada pel magatzem i el despatx de contractació de bales de cotó, atribuïda al mestre d’obres Josep Fontserè. La resta de naus, amb accés des del carrer de les Tàpies, les va llogar a altres negocis, entre elles una farga i els tallers d’impressió del Diario de Barcelona, a partir del 1876, que també s’accionaven amb l’energia del vapor. Amb la decadència i el tancament de fàbriques de les dècades posteriors, a causa de la conflictivitat obrera i del trasllat de les indústries a altres espais, en aquestes naus s’hi van instal·lar negocis diversos, com ara cinemes i sales de ball.
Una nova mirada: la fàbrica com a patrimoni
A partir de la dècada de 1960, l’especulació i la pressió immobiliària, fruit del creixement econòmic i demogràfic, van propiciar l’enderroc de nombrosos edificis d’interès arquitectònic. La manca de protecció i regulació va fer que moltes de les antigues cases fàbrica del Raval s’enderroquessin a causa d’actuacions immobiliàries. Això va afectar parcialment el conjunt de Can Ricart entre els carrers de Sant Pau i de Sant Oleguer, on es van construir habitatges.
La millor manera de preservar el patrimoni industrial és reconvertir-lo, dotar-lo d’una nova vida
Ara bé, mitjan anys vuitanta del segle passat, es va començar a prendre consciència del valor del patrimoni arquitectònic industrial. Es va començar aleshores a identificar i catalogar els edificis d’interès històric, artístic i arquitectònic, i l’Administració pública va assumir el paper de rehabilitar-lo. Es va acordar que la millor manera de preservar aquest patrimoni era reconvertir-lo i dotar-lo d’una nova vida, tot aprofitant les característiques pròpies de les edificacions industrials —l’ordre, la repetició, la racionalitat, els grans espais diàfans, la lluminositat—, que les converteixen en uns contenidors aptes per a usos de caràcter cultural i educatiu. Així doncs, després d’un procés de rehabilitació, antigues fàbriques de tota mena —tèxtils, adoberies, químiques, ceràmiques, metal·lúrgiques…— han recuperat la vida amb un ús nou, diferent de l’industrial, i ara moltes són biblioteques o centres cívics.
Un cos de nova construcció conté la piscina, de vuit carrils i 25 m de llarg.
En el cas de Can Ricart, l’Ajuntament va adquirir la propietat d’una part de l’antiga fàbrica, la va protegir com a bé amb elements d’interès (categoria C) i hi va promoure la conversió en equipament esportiu, un projecte que Vora Arquitectura va desenvolupar entre els anys 2000 i 2007, amb una restauració respectuosa amb els valors arquitectònics i històrics de l’edificació que ha contribuït, fins i tot, a la seva revaloració.
Espais sobris, activitats potents
Els edificis industrials solen ser grans contenidors d’espai diàfans que es van dissenyar per acollir activitats potents. L’arquitectura hi sol ser sòbria; l’estructura, els tancaments, la coberta, s’acostumen a mostrar sense cap tipus de manipulació, i se’n pot fer una interpretació clara i precisa. Això en facilita enormement la transformació.
I això és el que van trobar els arquitectes Pere Buil i Jordi Fornells. Tenien al davant l’espai més característic del conjunt, la Sala de Vendes, construïda entre els anys 1868 i 1875, i projectada, presumiblement, per Fontserè. L’edifici estava en molt mal estat; havia perdut part dels elements característics, com ara l’ornamentació de la façana i totes les baranes de fundició. Però responia perfectament a les característiques abans esmentades, cosa que en feia un espai amb moltes possibilitats. L’interior, la llotja de contractació, és un gran saló de doble alçada amb pilars de fosa i bigues de ferro. S’hi accedia des d’una escala exterior, que s’ha conservat, i que conduïa directament al segon nivell. Els arquitectes van veure en aquesta sala de vendes de doble altura «un espai quasi teatral, per al qual l’ús més adequat ens va semblar que era la sala del fitness. En aquest espai hi ha una dinàmica d’exhibició i observació que s’ajusta molt al caràcter teatral de la galeria perimetral. I realment funciona». Van reconstruir l’ambient tot conservant els pilars i l’estructura de coberta, amb la recuperació d’una claraboia central i d’unes baranes de disseny d’època.
A la sala de fitness hi ha una dinàmica d’exhibició i observació que s’ajusta molt al caràcter teatral de la galeria
Després de l’enderroc de les construccions adjacents a la Sala de Vendes, les parets mitgeres han esdevingut façanes orientades als nous patis interiors d’illa. Les finestres presenten els mainells de fosa i emmarcaments motllurats d’estuc. S’han netejat i recuperat les superfícies de pedra i els revestiments, amb textures, materials i cromatismes que recorden l’activitat original. En definitiva, les intervencions arquitectòniques permeten la lectura diàfana dels antics espais fabrils al mateix temps que responen a la nova funció de complex esportiu.
La rehabilitació ha recuperat elements molt característics de l’antiga fàbrica, com les baranes de ferro colat.
«El centre esportiu del Raval és un equipament clau per a la vida del barri», asseguren els membres de Vora Arquitectura. «Contribueix a teixir comunitat en un barri que ho necessita especialment. És, per tant, una història d’èxit per a la ciutat». Efectivament, amb la seva intervenció aquests arquitectes han contribuït a recuperar en l’imaginari del veïnat el passat industrial del barri, alhora que faciliten un espai de trobada i de promoció de la salut obert a tothom.
Per saber-ne més:
CABANA, F., Fàbriques i empresaris. Els protagonistes de la revolució industrial a Catalunya. Cotoners. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1993.
CORREDOR-MATHEOS, J. i MONTANER, J. M., Arquitectura industrial a Catalunya. Del 1732 al 1929. Barcelona: Caixa de Barcelona, 1984.
PONT, F. i LLORDÉS, T., Espais recobrats. Terrassa: MNACTEC, 2014.