Un pageset rialler ha simbolitzat durant dècades un projecte econòmic profundament renovador que ha marcat la trajectòria de centenars de famílies del Pirineu. El pageset del Cadí és inconfusible
Text Carles Gascón Chopo, historiador i Tècnic de Patrimoni Cultural del Consell Comarcal de l’Alt Urgell
Foto de portada: L’obrador de mantega vers 1940. Foto de Nuri, fons de la Cooperativa Cadí
Data: Novembre de 2018
Va vestit amb camisa de ratlles, armilla, barretina i esclops, i amb un collader amb dues llaunes de llet. Actualment, però, el pageset s’ha posat al dia. Ha canviat l’armilla per una samarreta groga, sempre amb la barretina, però. Renovat, però mantenint les essències, com la mateixa entitat que representa.
La Cooperativa Cadí fou constituïda a la Seu d’Urgell ara fa més d’un segle, l’octubre del 1915. El seu naixement culminava un procés llarg i complex, de més de vint anys, amb un començament especialment dolorós.
L’any 1891, després d’una dècada de relativa bonança de l’economia vitivinícola a les terres de l’Alt Urgell, es detectava l’arribada d’una plaga temible, la fil·loxera, vinguda de França després d’haver destruït bona part de la vinya d’aquell país. Tot i que les condicions físiques de la comarca no havien estat mai les més propícies per a aquest conreu, amb un vi de qualitat molt baixa, el pèssim estat de les comunicacions del Pirineu evitava l’arribada d’un vi més competitiu i protegia els productors de la comarca, que eren els principals proveïdors de la Cerdanya i d’Andorra.
La producció vitivinícola aportava a les famílies pageses ingressos en metàl·lic, imprescindibles per satisfer el pagament d’impostos i contribucions, i també per alliberar els fills del servei militar i per comprar béns de consum. La sobtada desaparició de la vinya l’any 1891 deixava moltes famílies en la indigència, i amb cap alternativa de futur, fora de l’emigració.
Amb tot, alguns visionaris van entendre que la terra donava altres opcions, com ara l’aposta pel bestiar de treball, bous i mules especialment. Els antics vinyets de la ribera del Segre es van reconvertir ràpidament en prats de dall, gràcies a un sistema de recs molt perfeccionat des de principis del segle XIX. A tot això s’hi afegí la progressiva adopció de l’innovador hàbit de consumir llet de vaca, importat de les principals capitals del nord d’Europa i força estrany fins aleshores a la conca mediterrània.
Els productes de la Cooperativa reben noms inspirats en topònims pirinencs: Cadí, Urgèlia, Segre…
Aquesta nova demanda permetia als criadors de bestiar vaquí la venda d’un petit excedent lleter que complementava els seus recursos. En el mateix sentit, les vaqueries que començaren a proliferar a l’àrea metropolitana de Barcelona per satisfer la creixent demanda de llet, necessitaven importar unes vaques que no podien ser criades a la ciutat, i tot plegat incentivà l’especialització bovina cap al canvi de segle.
Un d’aquests visionaris, de fet el més visionari de tots, fou Josep Zulueta i Gomis, un advocat barceloní d’idees progressistes amb estrets vincles amb el Pirineu. L’any 1892, havent fracassat en el seu projecte d’obtenir un escó a les Corts espanyoles pel Partit Judicial de la Seu d’Urgell, comprà una finca en aquesta població i es dedicà a experimentar amb nous conreus i noves produccions, amb l’ànim de trobar alternatives al desastre de la fil·loxera.
Havent apostat pel sector ramader, es trobà que l’any 1914, amb l’inici de la Primera Guerra Mundial i el tancament de la frontera francesa a l’exportació de bestiar, el sector ramader urgellenc es veia amenaçat per una nova crisi. Per conjurar el perill, Zulueta proposà crear un nou model de societat, una cooperativa, que en principi es dedicaria a la cria de vaques d’origen suís per abastir les vaqueries de Barcelona.
Així mateix, l’excedent lleter seria comercialitzat en comú, i per evitar la saturació del mercat local en transformarien una part en mantega per vendre-la a Barcelona. Fou així com es fundà la Societat Cooperativa de Lleteria de la Seu d’Urgell, l’octubre del 1915, la cooperativa lletera més antiga de Catalunya i, només per pocs mesos de diferència, la segona d’Espanya.
En un primer moment, la producció de derivats lactis era una activitat que complementava la cria de bestiar. La fàbrica ocupava els baixos d’una casa del nucli antic de la Seu d’Urgell, de lloguer i sense llum elèctrica. Només s’hi produïa mantega, perquè la producció de formatge introduïa un grau de complexitat que no es començaria a resoldre fins a l’any 1919, fet que obligà a portar-hi la llum i a contractar més operaris.
Al principi no tothom estava d’acord amb el principi cooperatiu, pel qual cada soci tenia un vot, amb independència del volum de la seva aportació. Aquests desacords, en un principi implícits, van acabar enrarint l’ambient, i l’any 1923 un grup de socis, grans productors tots ells, van donar-se de baixa amb la intenció de crear una societat privada dedicada també a la producció de derivats lactis. Així és com es creà l’empres Lleteries de la Seu d’Urgell, que durant més de seixanta anys competiria amb la Cooperativa tant per l’aportació lletera com pel mercat.
La crisi que hagué d’afrontar la Cooperativa empitjorà amb l’enorme endeutament provocat per la construcció d’una fàbrica de nova planta als afores de la Seu d’Urgell. Malgrat que aquesta conjuntura va estar a punt d’arruïnar l’entitat, la nova fàbrica s’inaugurà a finals del 1927 i, amb l’enteresa dels socis i la renovació de l’equip directiu l’any 1930, la societat aguantà i pogué fer front a una nova fase de creixement, en què la producció de formatges i mantega es convertiria en l’activitat principal.
Aquest creixement implicava un increment sostingut del nombre de socis i una ampliació de les àrees de recollida de llet, que, de la mà de tartanes i dels primers camions de transport lleter, va desbordar el nucli inicial de la Seu d’Urgell i els voltants, per assolir la totalitat de la plana de l’Urgellet i els seus marges muntanyosos, i avançar en direcció al Baridà i a la Cerdanya. L’any 1935 els socis d’una cooperativa lletera de Bellver de Cerdanya decidien incorporar-se a la societat urgellenca, en un moment en què millorava clarament la qualitat del producte amb la compra d’un primer pasteuritzador, importat d’Holanda.
La Guerra Civil i la postguerra, amb tota la seva cruesa, van provocar una violenta aturada en la progressió de la Cooperativa, ara sí, anomenada del Cadí, que no es va recuperar plenament fins a la dècada dels cinquanta. Les possibilitats del transport lleter, la reactivació del mercat i els inicis de la mecanització del camp, amb la introducció del tractor i de la munyidora automàtica a les explotacions, van afavorir, a partir del 1950, un creixement sostingut de la producció, acompanyat per l’admissió de nous socis, fins a assolir els prop de 1.500 l’any 1970, i si bé en aquest moment el nombre de socis va tocar sostre, no ho va fer pas el volum de producció, que seguí amb un ritme de creixement sostingut fins a l’actualitat.
Avui els reptes generats per la integració a la Unió Europea, les quotes lleteres, la internacionalització de l’economia, la introducció de les denominacions d’origen, la normativa higiènica i de protecció ambiental i la reducció aparentment imparable dels efectius del sector primari, marquen un nou terreny de joc per a aquesta entitat centenària, l’única cooperativa lletera que queda al Pirineu català després d’un segle d’experiències diverses. La capacitat d’adaptació a les noves conjuntures, però, ha estat i és la marca de la casa, i aquesta és i serà la garantia del seu èxit. Fins i tot el pageset s’ha adaptat als nous temps i ha canviat els pantalons sargits per uns texans a l’última moda.
L’Ebro de Joan Barral
Durant més de vint anys, entre 1962 i 1986, aquest camió entranyable va prestar el servei de transport de llet i de persones als pobles de la Cerdanya. Joan Barral el va comprar a la fàbrica Motor Ibérica S.A. de Barcelona i en va fer modelar la cabina i la caixa per Regada, un carrosser de Ponts (la Noguera) a cops de martell. Amb el seu Ebro, Joan Barral va prestar el servei de transport mixt. Recollia de matinada les llaunes de llet de 8 litres dels pobles de Cava, Ansovell, Arsèguel i Alàs de Torres i els duia fins a la cooperativa del Cadí. Tenia capacitat per a 14 persones i també feia encàrrecs i comandes —medecines, tabac, butà…—, i pujava el correu.
L’any 1986 va entrar en vigor la normativa que exigia el transport de llet en cisternes condicionades i impedia el transport de la llet en llaunes, com s’havia fet de sempre. Això va posar fi al servei de Barral. Avui, el camió forma part de la col·lecció del mNACTEC. (Font: Històries del transport per carretera de Catalunya)
El nom i la imatge de la marca
Ja de bon començament es buscava identificar els productes de la Cooperativa amb la imatge del Pirineu com a territori ancestral i bressol d’una tradició que semblés atractiva al mercat barceloní. Aquesta idea se subratllava amb l’ús de la toponímia local per identificar els productes: Segre, Urgellet… però cap de tant exitós com el del formatge Cadí. Ben aviat el nom de Cadí es començà a identificar amb els productes de l’entitat urgellenca i, amb la progressiva acceptació per part dels consumidors, sorgiren imitadors que feien servir aquest mateix nom per beneficiar-se’n.
Per posar fre a aquestes pràctiques, i alhora aprofitar el potencial de la marca, els estatuts de la Cooperativa aprovats el 1935 rebatejaren l’entitat amb el nom de Cooperativa Cadí. Paral·lelament, la idea de vincular el producte amb una determinada noció de Pirineu va comportar el disseny d’una imatge. Així sorgí el famós pageset, dibuixat cap al 1930, amb una visió comercial força innovadora en aquell context pirinenc, tan allunyat de la indústria gràfica que feia anys que floria a l’àrea metropolitana.