Delmiro de Caralt pioner a Catalunya de la imatge en moviment. Delmiro de Caralt va néixer a Barcelona l’any 1901 i hi va morir el 1990. Era membre d’una de les famílies de la burgesia empresarial del tèxtil que va organitzar la producció en colònies al llarg dels principals rius catalans. La tradició familiar el va portar a estudiar peritatge mercantil i direcció d’indústries tèxtils i tintoreres, un coneixement que posteriorment va aplicar professionalment a les empreses familiars.

Text Mercè Rueda i Tebé, bibliotecària de la Biblioteca de Cinema Delmiro de Caralt i cap de Documentació de la Filmoteca de Catalunya
Fotos Filmoteca de Catalunya i Mercè Rueda i Tebé
Data: Juny de 2018

Delmiro de Caralt va néixer a Barcelona l’any 1901 i hi va morir el 1990. Era membre d’una de les famílies de la burgesia empresarial del tèxtil que va organitzar la producció en colònies al llarg dels principals rius catalans. La tradició familiar el va portar a estudiar peritatge mercantil i direcció d’indústries tèxtils i tintoreres, un coneixement que posteriorment va aplicar professionalment a les empreses familiars.

L’home que jo vaig conèixer el definiria com una persona optimista, positiva, religiosa, de pensament conservador, culte, amb gran amor pel seu país, molt inquiet pel que fa a la cultura en general i en especial pel vessant artístic. Amb el temps es va convertir en un gran mecenes del món cultural català, i especialment en l’àmbit cinematogràfic. Però cal dir que la rellevància de Delmiro de Caralt no es pot entendre sense la seva esposa, Pilar de Quadras (1901-1971). Malgrat mantenir-se sempre en un segon pla, va ser un puntal i una col·laboradora indispensable per portar a terme tota l’activitat de Delmiro. El matrimoni compartia aficions i van ser grans amants de la natura i dels esports de muntanya, que practicaven sovint.

Delmiro de Caralt i Pilar de Quadras participaven activament en una gran varietat d’esdeveniments del seu entorn cultural i social. Eren socis d’entitats diverses: els Amics dels Jardins, l’Associació de Pessebristes de Catalunya, l’Associació Catòlica de Patrons i Dirigents d’Empreses, l’Associació de Bibliòfils, l’Agrupació Fotogràfica, l’Associació d’Amics del Montseny, el Centre Excursionista de Catalunya, els Amics del Liceu, el Foment de les Arts Decoratives, el Club d’Amics de la UNESCO… L’home inquiet que era Delmiro de Caralt es va entusiasmar pel nou art del cinema, i hi va participar des de diverses vessants: filmant les seves pròpies pel·lícules, impulsant el cinema amateur i creant una biblioteca especialitzada en cinema.

Vaig tenir l’oportunitat de treballar en el projecte més ambiciós de la seva vida, la Biblioteca del Cinema Delmiro de Caralt. Una biblioteca on ell va treballar fins al final de la seva vida, i que ha estat la seva gran aportació a Catalunya en el món cinematogràfic —o, com a ell li agradava anomenar-lo, “de la imatge mòbil”.

Una nova manera de veure el món

El cinema neix el 1895, sis anys abans que Caralt nasqués. Delmiro de Caralt el va conèixer com un nou art, el setè art, amb un llenguatge i una estètica que permetien mostrar i entendre el món de manera diferent. L’any 1924 Caralt i Quadras van començar a comprar llibres i material cinematogràfic per aprendre aquest nou llenguatge. No només ho fan per a ells mateixos, sinó que també veuen les possibilitats d’aquest nou art per fer més bones les persones. Aquesta idea sorgeix com a conseqüència del comentari que els fa el papa Pius XI en una audiència, quan els diu que cal aprofitar el cinema per difondre els valors positius. El mateix que poden fer els llibres i altres arts, ho poden fer els films.

També a l’any 1924 apareix el petit format, la pel·lícula 9,5, que ja no és inflamable. Ambaquest format neix el cinema amateur. El matrimoni Caralt Quadras s’aboca en aquesta nova eina i l’any 1925 comencen a filmar. El 1934 ja tenien una trentena de pel·lícules. Delmiro filmava i Pilar es dedicava al muntatge. Algunes de les pel·lícules del matrimoni són de gran qualitat i han estat premiades a Catalunya i a altres llocs del món.

L’any 1931 el Centre Excursionista de Catalunya (CEC) va crear la Secció de Cinema Amateur, una plataforma per consolidar el cinema amateur tant pel que fa a la creació com a l’exhibició tant a l’Estat espanyol com a altres països. Al mateix temps es va celebrar el Congreso Hispano-Americano de Cinematografía (Madrid- Barcelona), on Caralt presenta la ponència “Procedimientos que son necesarios aplicar para fomentar el amateurismo cineasta”.

Quan el 1932 se celebra Primer Concurs de Cinema Amateur al CEC, ell mateix hi presenta algunes de les seves pel·lícules. La dansa més bella obté el Premi Extraordinari, i Montserrat, la medalla d’honor; aquest film també obtindrà el reconeixement de l’American Society of Cinematographers de Hollywood. El 1934 Memmortigo? rep el premi extraordinari del CEC i serà el film que representarà Espanya a la UNICA el 1936 i que posteriorment rebrà també la menció honorífica de l’American Society of Cinematographers, així com de l’Institute of Amateur Cinematographers de Londres.

Filmadora Pathé-Baby amb què Delmiro de Caralt i Pilar de Quadras van començar a filmar a mitjan dècada de 1920.

El 1935 es van celebrar simultàniament el IV Concurs Internacional del Millor Film Amateur a Barcelona i el Primer Congrés Internacional de Cineastes Amateurs a Sitges, que va presidir el geògraf Pau Vila. Delmiro de Caralt i Pierre Boyer en van redactar els estatuts. Un treball que servirà de base per al que serà la UNICA (Unió Internacional de Cineastes Amateurs), un organisme que tindrà Delmiro de Caralt com a representant d’Espanya fins a l’any 1971.

Amb Domènec Giménez i Josep Maria Galceran formaran el Trio de Bolos, dedicat a divulgar els films amateurs amb exhibicions per tot el territori català. També
crea i sosté econòmicament el premi Tisores de Plata per al “film que no li sobra ni li falta un pam”, i coincidint amb les noces de plata del cinema amateur organitza l’ofrena a la Verge de Montserrat d’una làmpada votiva feta per l’orfebre Alfons Serrahima amb plata provinent del revelat dels films amateurs. El dia de l’ofrena, Caralt farà l’oració, que és transmesa per Radio Nacional de España. També crea i sosté la revista Cinema Amateur el 1932 fins a la seva desaparició el 1936 a conseqüència de la Guerra Civil. L’any 1952, en plena dictadura, impulsa en castellà la revista Otro cine (1952-1975).

La Guerra Civil li causarà un fort impacte i el matrimoni Caralt decideix abandonar la creació de films. Però no abandonen el món del cinema, sinó que se centren en la difusió a través de la Secció de Cinema del CEC. El 1949 en serà nomenat president honorari a perpetuïtat. Quan el Concurs i el Congrés Internacional de Cinema Amateur es tornin a celebrar a Barcelona el 1952, la presidència la tindrà Delmiro de Caralt. I el 1962 rebrà la primera insígnia d’or de la UNICA per decisió unànime de l’assemblea general.

La Biblioteca del Cinema Delmiro de Caralt

L’emprenedor de tantes iniciatives acaba centrant tots els seus esforços, fins a la seva mort, en la creació i consolidació d’una biblioteca especialitzada en cinema. L’any 1924 el matrimoni Caralt-Quadras va començar a comprar de manera sistemàtica llibres i revistes. Al començament ho feien per aprendre a filmar amb la qualitat desitjada amb la càmera Pathé-Baby que s’havien comprat. Però a poc a poc van adquirint material per a la seva biblioteca particular sobre tot allò que està relacionat amb la imatge en moviment. Tot un món els fascina. També compren teatrets d’ombres xineses, titelles, vidres per a llanternes, llanternes… Material precinematogràfic per documentar l’evolució fins a arribar al cinema. El seu afany de conservar per al futur objectes relacionats amb el cinema els porta, també, a comprar cromos, fotografies, cartells, programes i segells, entre altres objectes.

Entre la gent de l’entorn cinematogràfic s’escampa la notícia que el matrimoni Caralt-Quadras ha reunit tot aquest material i els comencen a demanar llibres i documents per a poder fer ells mateixos els seus propis films o simplement per documentar-se o eixamplar el coneixement d’aquest nou llenguatge en expansió. La idea de la biblioteca no es consolida fins després de la Guerra Civil, quan abandonen la creació de films i centren tots els esforços a aplegar tot el que tenen de manera ordenada per tal de posar-ho a disposició de la gent. Aquí neix la biblioteca en un sentit ampli del terme, perquè reuneix llibres, documents i tot tipus de materials i suports relacionats amb el cinema. La primera seu de la biblioteca serà a la torre on vivien, al carrer Escoles Pies del barri de la Bonanova a Barcelona. Adquirien el material per mitjà de les seves coneixences i amb els viatges que el matrimoni feia sobretot com a representants de la UNICA. No compraven qualsevol cosa, sinó que seleccionaven de manera acurada publicacions d’arreu del món. Un material en 27 idiomes diferents, escollit per la seva qualitat.

Als anys quaranta, en plena dictadura franquista, formen el que ara en diríem una mediateca, amb l’objectiu de mostrar l’evolució del cinema. Llibres i objectes junts. Biblioteca i un petit museu de la imatge mòbil per explicar tot el que l’home ha anat inventant per mostrar el moviment. Tot veient la gran generositat dels seus creadors,
moltes persones, institucions i empreses van col·laborar-hi amb donacions. La biblioteca acabarà esdevenint un lloc de consulta per a professionals i estudiosos a hores concertades, perquè es troba a la seva residència particular. I també respondran la correspondència que els arriba demanant-los informació.

Un dia es va presentar un estudiós que havia anat a Hollywood a documentar-se. En veure la biblioteca, va quedar sorprès: per què havia fet tants quilòmetres si a Barcelona ho tenia tot?

Amb el temps, veient la gran utilitat de la Biblioteca, Delmiro de Caralt se’n planteja la continuïtat quan ell no hi sigui. S’ha fet gran; la seva esposa, Pilar de Quadras,
ha mort, i no tenen fills. Amb tots aquests condicionants busca una institució que se’n faci càrrec. L’any 1972 traspassa la Biblioteca a la Fundació Mediterrània, que signa el 1988 un conveni amb el Departament de Cultura i aconsegueix una nova seu a la rambla de Catalunya, amb personal especialitzat. Un conveni que acabarà amb el traspàs en propietat del fons de la Biblioteca de Cinema Delmiro de Caralt al Departament de Cultura, que entra a formar part de la biblioteca de la Filmoteca de Catalunya.

Per acabar d’il·lustrar la personalitat de Delmiro de Caralt cal fer esment de les ajudes que feia a persones que patien represàlies per part del règim dictatorial del general Franco: els encarregava treballs remunerats per a la Biblioteca. També puc esmentar l’ajuda que va fer a un cineasta que s’havia arruïnat comprant-li la biblioteca. L’estima que es va guanyar es pot constatar en el llibre de visites de la Biblioteca, un petit recorregut de personalitats com el poeta Adriano del Valle, l’escriptor Josep M. Castellet, el cineasta Llorenç Llobet-Gràcia, el crític Eduardo Ducay, el cronista barceloní Joaquim Maria de Nadal, els escriptors Manuel Villegas López, Tomàs G. Larraya, Ángel Zúñiga, amb moltes cites i dibuixos, com ara de Manuel Amat, Robert Balser, Renato May, Salvador Mestres, Valentí Castanys i una llarga llista que inclou el pintor Joan Miró acompanyat de la seva esposa i de M. Bouchard, que van consultar la Biblioteca per comprovar el que es deia sobre el fet que Walt Disney s’inspirà en el seu quadre La masia per a un dels seus films.

El recorregut fet per la vida i obra de Delmiro de Caralt ens permet adonar-nos de la gran tasca proactiva que va dur a terme i que no es limitava només a oferir material
bibliogràfic. Era un home obert i molt respectuós amb els criteris professionals, i per això va buscar la col·laboració d’una bibliotecària que l’ajudés en la catalogació del fons seguint les normes internacionals. Primer són col·laboracions fora d’horaris laborals, fins que es veu la necessitat de contractar personal a temps complet. És llavors quan jo m’incorporo a la biblioteca, el maig del 1985.

La Biblioteca de Cin“ema Delmiro de Caralt és el fruit de la seva tenacitat per oferir ordenat i catalogat uns fons bibliogràfic ampli, sense exclusions ideològiques i de qualitat

La Biblioteca de Cinema Delmiro de Caralt forma part del Catàleg de Patrimoni Bibliogràfic de Catalunya, i actualment està integrada com a col·lecció a la Filmoteca
de Catalunya, on es pot visitar i consultar. A la seu de la Filmoteca, a la plaça Salvador Seguí de Barcelona, hi ha l’espai dedicat a la col·lecció d’objectes que Caralt va aplegar. Són moltes les escoles que hi fan tallers per comprendre l’enginy de l’home per mostrar el moviment simulat fins a arribar al cinema tal com el coneixem avui. El somni del matrimoni Caralt-Quadras s’ha fet realitat.


Per saber-ne més
Romaguera i Ramió, Romaguera. Un mecenatge cinematogràfic: vida i obra de Delmiro de Caralt. Fundació Mediterrània, Barcelona, 1987.

XVI Semana Internacional de Cinema de Barcelona. Cincuenta años de la Biblioteca del Cinema de Delmiro de Caralt, Barcelona, 1974.

Tomàs i Freixa, Jordi, i Albert Beorlegui i Tous. El cinema amateur a Catalunya. Institut Català de les Indústries Culturals, Barcelona, 2009.

Torrella, Josep. Crónica y análisis del cine amateur español. Rialp, Madrid, 1965.


Foto de portada: La col·lecció d’objectes relacionats amb el món del cinema de Delmiro de Caralt s’exhibeix avui a la Filmoteca de Catalunya