Entrem a Can Marfà amb Espartac Peran per recórrer la història del gènere de punt a la capital del Maresme. En una de les naus de l’antiga fàbrica, el periodista mataroní havia fet molta feina amb Televisió de Mataró.
Text: Carme Escales, periodista | Fotos: Maud-Sophie Andrieux-Laclavetine
Uns 100 anys abans que l’Espartac Peran naixés, el 1872, a la seva ciutat, Mataró, hi havia una fàbrica que despuntava per sobre de les altres. Era Can Marfà, «una empresa pionera en la mecanització del tissatge i en la instal·lació de motors de vapor per moure les bateries, les reines de la industrialització». Així mateix s’explica en un dels àudios de l’audioguia —accessible a través de la web i l’aplicació mòbil de Visitmuseum— que complementa la visita a aquest espai museístic mataroní que mostra la història del gènere de punt i la importància que hi va tenir la gent de Mataró.
I quan diem gent, diem industrials emprenedors que varen desafiar allò desconegut per innovar i apostar amb inversió en tecnologia que en països com ara Anglaterra i França estava donant molt bons rèdits a l’economia nacional. Però gent també són els homes i dones —també hi va haver infants i adolescents— que van treballar en la producció de mitges, mitjons, calces i calçotets, samarretes, roba de bany i vestits que es varen vendre a tot l’Estat i a altres països del continent europeu i americà.
Mataró, un nucli industrial
A la segona meitat del segle XIX, Mataró bullia d’activitat fabril de gènere de punt. «En aquesta ciutat hi havia arribat a haver unes 200 fàbriques de teixit», tal com explica la conservadora de Can Marfà, Gènere de Punt. Museu de Mataró, Conxita Gil. « La fàbrica més important en nombre de treballadors va ser Can Marfà. En va tenir fins a 400. S’hi feia des de la filatura, a partir de les bales de cotó, fins al producte acabat. Anys més tard, tot el procés de la filatura el van traslladar a Girona, i a Mataró van quedar la part teixidora i els acabats de tint i estampat».
Gaietà Marfà va muntar aquella fàbrica capdavantera. Venia ja del ram dels filats. Els seus pares, Genís Marfà i Geltrudis Clivillés, l’any 1815 fabricaven mitges, i ell va començar a fer gènere de punt al Camí Ral, l’any 1851. Així va néixer Can Marfà, la fàbrica a Mataró de la qual s’han conservat dues naus d’un espai fabril que havia tingut altres dependències annexes. A la més petita de les naus que mantenen dempeus la història d’aquesta empresa, hi ha el museu, que es va proposar no deixar morir cap bocí de reminiscència d’aquella efervescència econòmica a través de telers i màquines de cosir.
En la barca de tint, un corró feia circular el teixit dins d’un bany de color. Màquina de l’últim quart del segle XIX.
Avui el visitem amb Espartac Peran. La seva mirada crítica, però, aflora abans d’entrar-hi. I és que no se’n pot avenir que la nau més gran de l’antiga fàbrica encara avui no sigui part del museu. «Fixa’t en aquest lloc: és un espai brutal, però ho seria de debò si fos recuperat, i no tancat i degradat com el tenim ara», expressa espontàniament qui hi té també una part d’història en aquesta nau més gran. Al primer pis, hi va tenir uns anys la seu la Televisió de Mataró, una de les primeres televisions locals que hi va haver a Catalunya, i I’Espartac hi treballava. «En aquest niu d’història i telers, hi apareix la televisió de Mataró, que és on vaig fer les meves segones passes —després de la ràdio— en el món de la comunicació. Aquí vaig fer molta feina».
Ara que Televisió de Mataró celebra els 40 anys d’història, el periodista refà també un trosset del seu passat viscut amb ells a la nau de l’antiga fàbrica de Can Marfà. «Pujàvem per aquestes escales», diu. «Era una nau molt àmplia, amb divisions per a la sala de muntatge, la redacció i el plató. Teníem un plató molt gran».
A la tele hi va treballar dels 14 fins als 28 anys, tot i que no sempre Televisió de Mataró va estar ubicada a la nau de Can Marfà. Amb 16 anys, l’Espartac sortia a fer entrevistes al carrer a personatges com Ovidi Montllor, Tísner, Pere Calders, Antoni Bassas i Isabel Gemio.
La majoria, però, hem conegut l’Espartac a Televisió de Catalunya. Des de fa cinc anys, hi dirigeix el programa concurs Atrapa’m si pots, i abans va estar durant vuit anys al capdavant del programa Divendres, amb el qual va voltar per 350 pobles de Catalunya, un per setmana, fent territori.
Actualment, l’Espartac treballa en la preparació d’un nou programa que tornarà a voltar per les comarques, explicant festes que tenen lloc un dia l’any en un indret en concret, «actes únics on grans i petits s’uneixen per celebrar», explica Peran. Es dirà Únics i recrearà festivitats com ara la Patum de Berga, la Fil·loxera de Sant Sadurní d’Anoia o el Desvetllament Bellugós, a Mataró. «Aquí donem molta importància a la festa, i especialment a la família Robafaves, els gegants de la ciutat», afirma. Precisament la imatgeria i els personatges més estimats a Mataró es guarden als baixos de la nau de l’antiga fàbrica de Can Marfà. «I és una llàstima», lamenta de nou, «que no hi hagi uns vidres que permetin als infants venir-los a contemplar des de fora, perquè seria molt atractiu per a ells», considera l’autor d’El secret de la calaixera, un conte que ha publicat recentment sobre les pors, la vida i la mort.
Amb el teler circular (peça de Chemnitz, Alemanya, del 1920) s’elaboraven teixits Jacquard.
També li dol que el mateix carrer pel qual s’accedeix a la porta d’entrada al museu estigui tan descuidat i no sigui part de l’espai visitable. «Aquest carrer ja és en si mateix un museu. Quants carrers com aquest hi ha a Catalunya? És xulíssim, fins i tot cinematogràficament parlant», exposa.
Un cop a dins, resseguim cada racó d’aquest rescat de la memòria mataronina que, com bé diu l’Espartac, «ha estat fet gràcies a les llàgrimes, l’esforç, la feina i la perseverança de la gent que van reivindicar aquest museu, i de l’empresari Jaume Vilaseca, que el va impulsar». Caminant entre telers, mostraris de mitges i mobiliari, fotografies i documents ens fan viatjar anys i anys enrere, i ens fan comprendre millor qüestions d’economia, producció, organització laboral, tecnologia i els materials de producció del gènere de punt que han acabat sent peces de roba als nostres armaris, fins avui. L’empresa de Jaume Vilaseca, la fundació del qual va cedir la seva col·lecció de màquines i productes de gènere de punt al Museu de Mataró, encara fabrica i innova roba interior amb la marca AVET.
Gràcies en gran part a gent com Jaume Vilaseca, Can Marfà ens pot parlar, i de manera ben documentada, dels inicis d’aquest present que, tot i de manera molt menor avui, encara dona corda al teixit de punt a la capital del Maresme. «Aquí dins, sents tota la gent en el seu dia a dia a la fàbrica. Et fas una idea de les seves relacions, desgràcies i felicitat. Aquí s’explica la història de la gent de Mataró i em fa molt feliç ser-hi», confessa Espartac Peran. Sap que «moltes ciutats estan preservant xemeneies com a referent de la història de les seves fàbriques», però afegeix que « Can Marfà és alguna cosa més. I seria bonic que aquest museu pogués ser molt més gran i anar més enllà de l’exposició de màquines i producció, que parlés també de la repercussió que va tenir, de l’empremta social i cultural que va irradiar des d’aquí, perquè el patrimoni que hi ha per explicar-ho és brutal».
La conservadora a Can Marfà, Conxita Gil, confirma que al museu «no hi ha exposat ni un 20 % de tot el que tenim, repartit en tres seus —una d’elles, la nau petita de Can Marfà— i set magatzems». Tot això és gestionat per tres persones a qui també els satisfaria poder tenir més espai per mostrar, sobretot més maquinària de la que es va fer servir en aquesta indústria tan fèrtil a Mataró. «La col·lecció més important a Catalunya especialitzada en gènere de punt és al Maresme», puntualitza. I això té molt a veure amb el tren que impulsen els industrials, el capital privat de la burgesia que veia aquell creixement demogràfic i econòmic de la mà del gènere de punt. «A Mataró es feien veles i el teixit d’indians. Des del segle XVII, el teixit sempre hi va ser present. La història del punt comença al nostre país».
L’estructura de la fàbrica, construïda entre 1880 i 1881, correspon al model manchesterià.
Els seus racons preferits
- El carrer dels Treballadors. «Per a mi aquest carrer és impressionant, un carrer de la fàbrica, un pas dels treballadors. Malauradament, avui està molt brut i deixat».
- El primer pis de la nau gran. És allà on el periodista va treballar durant uns quants anys per a Televisió de Mataró, que aquest 2024 celebra els 40 anys d’història.
- Admiració per la gent que hi ha al darrere. La lluita per haver aconseguit el que ja és obert a tothom, aquest bocí d’història de la seva ciutat, important també en la història de tot el país, és el que porta Espartac Peran a valorar més aquest museu de Mataró. Tant l’impulsor principal, Jaume Vilaseca, com cadascuna de les persones que varen deixar a la fàbrica tantíssimes hores de la seva vida i esforç entre telers i màquines de cosir.
Dades pràctiques
Can Marfà. Gènere de Punt. Museu de Mataró
Passatge de Can Marfà, 1.
937 582 401 / 937 582 642.
HORARIS: Dijous i divendres, de 17 a 20 h. Dissabtes, d’11 a 14 i de 17 a 20 h. Diumenges, d’11 a 14 h.
Entrada lliure.