Els elements industrials recents que ja han quedat obsolets plantegen reptes importats des del punt de vista patrimonial. Què cal preservar i què no és el centre del debat.
Text: Jaume Perarnau i Llorens, doctor en Història de la Tècnica i director del MNACTEC | Fotos: Arxiu MNACTEC
Foto de portada: Aerogeneradors de Pebesa, un dels primers parcs eòlics de Catalunya (1994), fabricats per l’empresa catalana Ecotecnia.
Després de gairebé 50 anys d’experiència acumulada en el camp del patrimoni científic, tècnic i industrial, cal començar a plantejar nous desafiaments, noves propostes, nous plantejaments i noves oportunitats per seguir posicionant-nos a l’avantguarda del patrimoni cultural.
El context social en què s’emmarca aquest patrimoni no és estàtic i demana propostes adaptades als canvis, prospectives i dinàmiques. Ja no podem posar en valor només la primera Revolució Industrial; el patrimoni industrial permet oferir un relat global amb visió de passat, de present i de futur, visió que difícilment podem trobar en altres àmbits del patrimoni cultural. I hem de tenir en compte la íntima relació amb la tecnologia productiva, el posicionament social davant d’aquest patrimoni o la constant i ràpida evolució de les tècniques i les tecnologies.
Antiga caixa de preparacions microscòpiques amb mostres de diferents malalties i patologies.
És, doncs, un moment ple d’oportunitats en què la innovació i l’atreviment han d’esdevenir la clau de volta per explorar i explotar els canvis socials i de context que estem vivint. Hem d’aprofitar la resiliència i la capacitat d’adaptació d’aquest patrimoni i oferir-ne una reinterpretació pensada en la ciutadania d’avui dia.
Reptes de present i de futur
Vivim un extraordinari procés de canvi integral, radical i global del sistema i del model social i, per extensió, del model productiu. Som protagonistes d’una profunda transformació històrica, tecnològica, científica i antropològica que reclama importants canvis energètics, de consum, de mobilitat, de treball, etc. En definitiva, de la manera de viure. Si hi afegim l’impacte de les noves alternatives disruptives, els objectius de desenvolupament sostenible (ODS), la fabricació additiva, la globalització, les noves estructures i estratègies logístiques, la indústria 4.0, l’obsolescència, la intel·ligència artificial…, és lògic que ens preguntem com hem d’actuar o intervenir en la gestió del patrimoni del segle XXI davant d’aquestes inexcusables necessitats socials.
Apareixen nous models productius que necessiten nous criteris d’estudi i interpretació patrimonial. L’aparició de noves metodologies, noves tècniques i noves eines d’interpretació (suports digitals, drons, escàners, realitat virtual, etc.) ens ofereix més possibilitats d’estudi i anàlisi d’aquest patrimoni, tot i que, al mateix temps, no en podem garantir la pervivència tecnològica.
El paisatge industrial, un canvi evolutiu per a la socialització del patrimoni industrial
El paisatge s’ha entès habitualment com a paisatge de la natura, i molt excepcionalment com a paisatge cultural o patrimonial, però poques vegades s’ha considerat el concepte i el valor del paisatge industrial.
Els primers paisatges industrials, amb el fum de les fàbriques com a reclam, eren considerats paisatges de modernitat i de progrés. Ben aviat, amb l’aparició de la fotografia, sorgeix una nova mirada estètica que provoca el canvi i l’acceptació social que el paisatge natural, el de les muntanyes i bells paisatges és «maco» i té una sensibilitat que es contraposa al paisatge «espantós» de les fàbriques, les xemeneies, els runams, etc.
Amb l’evolució continuada de les necessàries correccions ambientals, les polítiques higienistes, la planificació urbanística i la més recent voluntat de ruralitzar allò urbà i urbanitzar allò rural, els nous paisatges industrials actius han sortit dels centres urbans.
Aquesta transformació humana d’un paisatge original implica que, a més de la seva pròpia bellesa i sensibilitat, aquell paisatge tingui una història o un relat per explicar.
Microscopi electrònic de rastreig Hitachi S-570 amb dipòsit de nitrogen líquid, canó electrònic i càmera d’alt buit.
Tenim, doncs, un paisatge industrial original que ha estat alterat i manipulat per integrar-lo dins dels nous espais urbans unificats i impersonals i, a la vegada, un paisatge industrial original inserit en un entorn de paisatge natural (és el cas de les mines, de les colònies industrials, etc.) que es compagina amb el nou paisatge industrial monocromàtic dels amplis i sistematitzats polígons industrials. Tota una complexa diversitat amb unes àmplies expectatives de debat per a múltiples, possibles i variades estratègies de posada en valor.
Les noves normatives amb visió patrimonial
La singularitat, la transversalitat i la voluntat d’innovació i modernitat cultural fan que el patrimoni de la societat industrial hagi d’afrontar reptes que no necessiten fer altres àmbits del patrimoni cultural. Així, ens trobem amb normatives i noves legislacions que, davant del patrimoni científic, tècnic i industrial del segle XXI, plantegen importants buits i dubtes d’interpretació, com ara entorn les competències entre administracions. Hi ha tot un reguitzell de normatives pensades per als sistemes de producció moderns —de residus, d’accessibilitat, de sostenibilitat mediambiental, d’eficiència energètica, etc.— que no tenen present, amb la mirada patrimonial àmplia, transversal i de mitjà i llarg termini que haurien de tenir, l’aspecte de la protecció i conservació del patrimoni contemporani social més destacat.
La gran pregunta és com hem d’actuar o intervenir en la gestió del patrimoni del segle XXI
Qualsevol intervenció sobre un bé patrimonial que pugui pensar en una possible eliminació o desaparició, total o parcial, d’aquell interès patrimonial, ha de passar sempre a segon terme davant l’obligatorietat de la pervivència i la conservació d’aquell interès patrimonial.
El factor dels àmbits temàtics.
La incorporació d’àmbits científics, tecnològics i industrials, com ara les noves energies, les telecomunicacions, la biomedicina, la microelectrònica, la robòtica, la intel·ligència artificial, etc., ens planteja i qüestiona la necessària revisió de les polítiques d’adquisició dels museus, incerteses sobre l’interès patrimonial real a curt i mitjà termini, les condicions de conservació, els nous materials, etc.
El factor de la temporalitat.
A més de l’àmbit temàtic, entrats ja de ple al segle XXI, ens qüestionem la durabilitat del patrimoni industrial, l’obsolescència programada, la reducció cada vegada més estreta de l’espai d’ús i la funcionalitat davant de l’efectivitat i l’eficiència d’aquell element o producte, la inexistència del valor de col·lecció per la seva pròpia contemporaneïtat i immediatesa i, també, una vegada fora de servei, la consideració primera de residu davant l’hipotètic valor patrimonial futur.
El factor de la sostenibilitat i la seguretat.
L’ús de nous materials i el coneixement del comportament dels materials, no solament els nous sinó també cada vegada més el deteriorament i l’evolució dels materials antics, condicionen la conservació preventiva, la restauració i les mesures de seguretat i sostenibilitat ambiental davant la necessària preservació i protecció dels béns de la societat industrial de manera íntegra i original. La conservació, manipulació i tractaments de materials ben presents en el patrimoni industrial com ara l’amiant, el mercuri, les bateries, els materials corrosius, els materials inflamables i explosius, els aliments i productes orgànics, els materials infecciosos, la radioactivitat i l’electricitat estàtica, els combustibles i olis industrials, els productes químics, mèdics i farmacèutics, etc., en serien només una breu i primera relació.
El factor del lloc de fabricació i procedència.
Dins d’un món completament globalitzat, encara més en l’àmbit de la producció, el muntatge i el subministrament industrial, ens trobem davant la disjuntiva de com definir encertadament la nacionalitat de fabricació, la ubicació industrial, empresarial o de la marca, etc. El procés de globalització qüestiona on són i d’on són les empreses i qui són els empresaris. Existeix realment al segle XXI el patrimoni industrial, científic i tecnològic d’un territori determinat?
Aparell de raigs X francès (Ropiquet, Hazart & Roycourt) dels primers anys del segle XX.
El factor del volum, els espais i l’accessibilitat.
Avui dia, als factors fins ara esmentats per a la conservació i posada en valor dels elements mobles del patrimoni industrial, tècnic i científic contemporani, cal afegir-hi el de les dimensions, volum i pes que tenen.
El fet que els objectes de fabricació industrial cada vegada tinguin unes dimensions i volums més grans (per exemple, els aerogeneradors) i, a la vegada, que n’hi hagi de cada vegada més reduïts (els microxips) en subordina notablement la preservació, els espais on conservar-los, els sistemes de conservació i emmagatzematge, i també la seva exposició i accessibilitat social.
Les condicions tècniques originals d’aquells objectes pensats i fabricats per funcionar en espais oberts han de plantejar, cada vegada més, la possibilitat innovadora de poder ser conservats i exposats en el seu lloc d’ubicació i amb el funcionament original.
Altres factors que considerar.
No oblidem característiques afegides singulars que ja plantejàvem al segle XX: el factor de la no unicitat i singularitat davant la problemàtica de diferenciar objectes originals, rèpliques, duplicats, prototips, etc.; el factor de la funcionalitat, diferenciant béns patrimonials contemplatius i béns patrimonials en funcionament, i encara afegint-hi aquells objectes ja patrimonials de l’ensenyament, la universitat i els centres de recerca i investigació, etc.
En un moment històric de la màxima evolució científica i tecnològica, tenim importants oportunitats si som capaços de no defugir la discussió dels aspectes morals, ètics, culturals i socials d’aquesta tipologia patrimonial i, a la vegada, la capacitat d’adaptar-nos, d’avançar-nos, d’innovar i de ser propositius i agosarats per reivindicar aquest patrimoni contemporani com el més social, més territorial, més innovador, més participatiu i amb més visió de futur del conjunt del patrimoni cultural.