Temps era temps, els enormes complexos siderúrgics i miners van ser símbols de la pujança econòmica d’un país, un gran motiu d’orgull nacional. Ara bé, als anys vuitanta del segle passat Margaret Thatcher va tancar les mines angleses i molts països van anar al darrere. La debacle del sector va deixar un immens univers de patrimoni oblidat.
Text: Rosa Serra Rotés, historiadora
Foto de portada: Deutsches Bergbau Museum, a Bochum, a la regió minera alemanya del Ruhr. Font: SIMLINGER
La llarga vaga que els miners del carbó britànics van iniciar ara fa 40 anys, el 1984, i que van allargar fins al 1985, amb una altíssima participació—arribà al 80 % del sector—, va significar un abans i un després, no només per a la mineria de la Gran Bretanya, sinó també per a la de tot Europa occidental.
Margaret Thatcher, que era la líder de l’ala dreta del Partit Conservador, que va impulsar polítiques neoliberals i que va renegociar amb la Unió Europea la permanència de la Gran Bretanya, estava decidida a posar fi a la indústria nacional del carbó. El març del 1984 va anunciar el tancament d’una vintena d’explotacions que implicava deixar sense feina 20.000 treballadors, i sense alternativa econòmica a les grans regions mineres de Yorkshire, Gal·les del Sud i Escòcia.
La potent maquinària del Sindicat Nacional dels Miners Britànics, el NUM (National Union of Mineworkers), es va posar en marxa i va iniciar una vaga que va durar 112 mesos. Però no va aconseguir aturar els plans de la Dama de Ferro de privatitzar el sector amb la Llei del carbó i del ferrocarril del 1993, que va provocar el descrèdit del sindicat i de l’històric moviment obrer.
Darrere de la Gran Bretanya, amb més o menys rapidesa, encert i duresa, la resta de països de l’Europa occidental va iniciar el tancament de les explotacions carboníferes i les empreses siderúrgiques, i es van oblidar que el somni de l’Europa unida, el que ens ha portat fins avui a la desprestigiada Unió Europea, fou, precisament, l’Europa del carbó i de l’acer, la CECA (1951).
Del prestigi a l’oblit
Des de mitjan segle XVIII i una vegada més per influència directa d’Anglaterra, la mineria es va convertir en símbol d’industrialització i de prosperitat, de treball i de modernitat. L’any 1915 donava feina a un milió de treballadors, i com altres sectors de l’ampli i transformador procés d’industrialització, fascinava als europeus del segle XIX i bona part del XX, no només els enginyers i científics, sinó també arquitectes, artistes, fotògrafs i cineastes. Postals, mapes, plànols i tota mena de cartelleria publicitava i donava a conèixer a les exposicions internacionals, fires i grans companyies de viatges els èxits de la civilització industrial; els governs ho mostraven orgullosos als monarques i als visitants il·lustres.
Els industrials encarregaven reportatges que es publicaven a les revistes especialitzades i s’editaven postals que es venien al costat de paisatges idíl·lics i dels grans monuments. Els miners van ser durant molts anys el símbol, l’orgull i els líders de la classe obrera d’Europa i dels països industrials del món; anaven al capdavant de les reivindicacions, eren la força sindical, i eren capaços de fer front al capital, als governants i al mateix Estat.
I és que la mineria fou, fins als anys setanta del segle XX, obra de titans i reconeguda com a tal, motor d’avenços tècnics espectaculars, des del ferrocarril fins a la resistència de materials, i un repte constant per a la seguretat dels obrers.
A partir del 1985 tot va canviar: la Dama de Ferro no només va vèncer els miners; també els va humiliar. I la derrota va anar acompanyada de descrèdit, perquè els miners britànics i els de tot Europa van passar a ser un problema; també les extenses regions mineres, on la crisi es va fer endèmica. A tot això, que no és poc, s’hi van afegir la visualització, la percepció i el convenciment de l’impacte negatiu de la contaminació, i la forta oposició dels sectors ecologistes, que van acabar per desprestigiar totalment un vell ofici i una activitat econòmica mil·lenària. Perquè no oblidem que la mineria és tan antiga com l’agricultura.
El cas és que queda poca mineria a Europa, però en queda, i molt moderna, lluny d’aquell clixé que va associat a la contaminació i a les males condicions de treball, tot i que no volem pas negar amb això que la mineria no generi impactes ambientals i que el treball del miner hagi deixat de ser perillós i dur.
Què cal fer amb el patrimoni miner?
En aquest context de crisi de la mineria, s’han desenvolupat notables i variades propostes de conservació i valoració del patrimoni en diferents punts d’Europa.
La principal dificultat quan parlem de la conservació de patrimoni miner són les dimensions. Totes les explotacions mineres, i tots els projectes de conservació i de reutilització d’aquests complexos, es caracteritzen per les dimensions que tenen, pel gegantisme que mostren, sobretot pel que fa a les explotacions subterrànies, a les quals hem de sumar sistemes de transport i paisatges transformats, cels oberts o muntanyes de residus. D’altra banda, també cal conservar tot el que és patrimoni moble —eines i màquines de tot tipus— i patrimoni immaterial—una rica i complexa història, costums i tradicions, música i cançons, el vocabulari, la gastronomia, la festa, la memòria, etc.
Centre Històric Miner de Lewarde, a la regió de Nord-Pas-de-Calais, el museu miner més gran de França. Font: FRANCISCO J. GIL
Quan a mitjan anys setanta del segle XX va començar la reivindicació del patrimoni industrial als països industrials de l’Europa occidental, especialment a la Gran Bretanya, França, Bèlgica i Alemanya, en els orígens del procés de desindustrialització, va caldre esperar anys perquè la Unesco comencés a fer declaracions de Patrimoni de la Humanitat de paisatges i llocs miners. Els primers a aconseguir-ho, el 1997, eren paisatges miners històrics, com, per exemple, el de les Mèdulas (El Bierzo, Lleó) i va costar una mica que la categoria arribés a un paisatge industrial de llarg recorregut cronològic, com el de Cornualles (Gal·les, Gran Bretanya). Ambdós havien transformat totalment el paisatge amb notables impactes ambientals.
Els miners van ser durant molts anys el símbol, l’orgull i els líders de la classe obrera d’Europa i dels països industrials de tot el món.
En els últims anys s’hi han afegit mines i paisatges miners gràcies als quals podem reflexionar sobre les oportunitats del nostre patrimoni miner, i també sobre la posada en valor d’un paisatge impactant. En aquest sentit s’incorporen nous conceptes, com és el de parc, i nous models de gestió que, sense abandonar l’objectiu cultural, aposten per ser preferentment centres turístics i, últimament, centres d’oci, o dit d’una altra manera, parcs temàtics.
El repte és gran, perquè no es tracta només de salvar i conservar patrimoni industrial miner, sinó que l’objectiu final és la recuperació d’un nou desenvolupament econòmic que aconsegueixi pal·liar, com a mínim, i superar si és possible, la crisi de les velles indústries.
El model alemany
El que és probablement el museu miner més important del món, pel fons i la llarga trajectòria que té, és el Deutsches Bergbau-Museum Bochum, a la conca del Ruhr, de llarga tradició minera. La majoria dels visitants que rep cada any el museu, un clàssic en renovació constant, són alemanys. Un 25 % són turistes internacionals especialment interessats en la matèria (miners, enginyers, geòlegs, universitaris, etc.).
La regió minera a l’entorn de Lens, a Pas de Calais (nord de França) s’ha convertit en un referent del turisme cultural d’ençà de l’obertura del Museu Louvre-Lens. Es tracta d’un centre d’exposicions artístiques enclavat als afores de la ciutat de Lens que ha estat concebut com una subseu del cèlebre Museu Nacional del Louvre de París, que custodia unes 500.000 peces artístiques.
Inaugurat el desembre del 2012, el Museu Louvre-Lens va debutar amb un gran èxit de públic: 900.000 visites el primer any de funcionament. La inversió inicial va ser de 150 M€, que van aportar la regió de Pas de Calais, la Unió Europea (UE) i l’Estat francès, i va fer possible crear un equipament de 28.000 m2 de superfície total, incloent-hi els 7.000 m2 d’exposició i magatzems visitables, un auditori de 280 places, 6 tallers educatius, mediateca, centre de recursos, parc de 20 ha del qual formen part algunes de les muntanyes d’escòria, botiga, cafeteria i restaurant.
És el museu més visitat de França, fora dels de la regió de París; al cap de 10 anys de funcionament, ha superat els cinc milions de visitants.
El Museu Louvre-Lens és un projecte de descentralització cultural innovador. En una zona minera de llarga crisi, no actua com una sucursal del gran museu parisenc, sinó que treballa intensament per adaptar-se al territori i als diferents públics que hi van. És una reflexió sobre una manera diferent de descobrir el Louvre, de fer més accessible les col·leccions estatals i de fer possible el gran objectiu que la cultura sigui transformadora.
El Museu Louvre- Lens, un espai cultural pensat per revitalitzar una zona minera en crisi. Font: TAKASHI IMAGES
El 2022, Lens va viure una doble celebració: el 10è aniversari de la inscripció de la conca minera de la regió minera de Lens a la llista del Patrimoni Mundial per la Unesco, i el 10è aniversari de la posada en marxa del Louvre-Lens.
La conca minera de Pas de Calais
La conca de Pas de Calais és notable per la manera com l’extracció del carbó ha configurat el paisatge al llarg de tres segles, des del 1700 fins a la segona meitat del segle XX. El lloc abasta 120.000 ha i comprèn 109 elements: pous de mines (el més antic datat del 1850), muntacàrregues i ascensors, enderrocs (alguns tenen una superfície de 90 ha i sobrepassen els 140 m d’alçària), infraestructures per al transport del carbó, estacions de ferrocarril, caserius d’obrers i pobles miners amb habitatges socials, residències de propietaris i administradors, escoles, esglésies, dispensaris, centres comunitaris, oficines de companyies mineres, seus municipals i altres edificis.
A Nord-Pas de Calais tot és gran: l’explosió de Courrières és la catàstrofe minera més important que hi ha hagut a Europa; va tenir lloc entre Courrières i Lens, el 10 de març del 1906, i oficialment va ocasionar 1.099 morts, quan una explosió de grisú seguida d’una explosió de pols de carbó va devastar 110 km de galeries. Aquest jaciment proporcionava en aquell moment el 7 % de la producció francesa de carbó.
El lloc és una mostra dels esforços fets des de mitjan segle XIX fins als anys seixanta del segle XX per crear ciutats obreres model i, alhora, constitueix un testimoniatge d’un període important de la història de la indústria europea. També proporciona un exemple de les condicions de vida dels treballadors i de la solidaritat obrera que hi va néixer.
Instal·lat a l’emplaçament de l’antic pou Delloye, trobem el centre històric miner de Lewarde. «Els miners són tan importants com els reis a la història de França», afirmava l’alcalde de Loos-en-Gohelle, Jean-François Caron.
A principis de la dècada del 2000, alguns visionaris van imaginar una nova estratègia per revitalitzar la zona i fer un pas endavant més enllà de la conservació i la valoració de la història de la mina i dels miners.
La conca minera de Pas de Calais és notable per la manera com l’extracció del carbó ha configurat el paisatge.
La nova etapa posava la mirada sobre el paisatge miner, caracteritzat per muntanyes d’escòria que no es volien destruir perquè es considerava que eliminar-los esborrava una part de la història quan el que calia fer era donar-los un nou ús, alhora que se’n salvaguardava la singular biodiversitat que tenen.
Els visitants s’enfilen, doncs, a les muntanyes de residus, els més alts d’Europa, per veure un paisatge transformat; hi ha muntanyes d’escòria convertides en espais d’activitats esportives i lúdiques (escala, ciclisme, esquí, etc.), i una de les muntanyes mineres s’ha convertit en una vinya de Chardonnay. A Loos-en- Gohelle, l’antic pou Base 11/19 és ara un centre musical i la seu d’un centre de desenvolupament sostenible.
El procés de valoració del paisatge miner inclou el procés de restauració i rehabilitació de 24.000 habitatges escampats en 124 pobles miners, amb un valor patrimonial remarcable i que té en compte necessitats actuals, com les que fan referencia a qüestions socials i però també d’activació econòmica, com ara allotjaments de turisme cultural.
Però més enllà de totes aquestes intervencions, més o menys exitoses i més o menys acceptades pels especialistes en patrimoni industrial, el que és més transformador és la decisió estatal d’instal·lar en aquesta zona exminera una subseu del gran Museu del Louvre, el Museu Louvre-Lens, que actua de centre revitalitzador d’una zona industrial en crisi.
Per saber-ne més:
https://whc.unesco.org/es/list/1360.
La conservation du patrimoine technique et industriel: Actes du colloque national organisé par le Centre historique minier de Lewarde les 6, 7 et 8 mars 2002.