D’ençà que les dones anaven a rentar roba al safareig, el món de les rentadores, dels sabons i els detergents ha evolucionat moltíssim. Fem un recorregut per la història d’aquest conjunt d’indústries algunes de les quals van tenir un fort arrelament al nostre país
Textos Montse Armengol i Rosa Serra, historiadores; i Raquel Castellà, conservadora del Museu d’Història de Catalunya.
Foto de portada: Fàbrica de sabons a Barcelona, filial de Jabones Sonia de Sevilla, a la dècada de 1960. Elaborava sabons de tocador i sabó en pastilla per a roba. Col·lecció Raquel Castellà.
Data: Juny de 2020
Del safareig a la rentadora
Fer la bugada era una tasca laboriosa i feixuga que es desenvolupava a la vora dels rius i als safareigs. L’aparició de la rentadora va ser tota una revolució.
Avui dia fer la bugada representa únicament introduir la roba a la màquina, afegir-hi el sabó i prémer un botó. Però no sempre ha estat així de fàcil. Inicialment la roba es rentava als rius.
A les rieres, les séquies o les basses, on més endavant es van instal·lar pedres o lloses per facilitar la tasca i encara més tard es van construir safareigs o rentadors. Això va alleugerir l’esforç que s’havia de dur a terme per rentar la roba de genolls a la vora del riu. Alguns d’aquests espais eren privats i s’havia de pagar per utilitzar-los, però d’altres eren públics, construïts pels ajuntaments. A les llars no hi havia aigua corrent i sovint tampoc no hi havia espais adequats per rentar la roba, i els safareigs ho solucionaven. Però en contrapartida, fer la bugada fora del domicili familiar comportava un considerable esforç físic, que, a l’hivern i a l’estiu, s’havia de fer en condicions meteorològiques molt adverses. Al voltant de la dura tasca de rentar roba va aparèixer l’ofici de bugadera, que acomplien dones que es dedicaven a rentar la roba dels altres de manera professional per guanyar-se la vida.
Al llarg del segle XIX i el començament del XX, es van construir la majoria de safareigs o rentadors de Catalunya, que van formar part del paisatge urbà de molts pobles i ciutats. Foren el que podríem anomenar el primer centre de socialització femení. Així, es va passar de rentar en rius i fonts a rentar en llocs especialment dissenyats per a aquesta finalitat, cosa que facilitava la feina que s’hi havia de dur a terme. Tot i que en gran part els safareigs tenien una forma senzilla, ja que la funcionalitat i l’economia eren les premisses bàsiques d’aquestes obres municipals, alguns eren autèntiques joies d’arquitectura que s’han conservat fins a l’actualitat, integrats en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, i que han esdevingut un signe d’identitat per a la població. Amb la construcció dels safareigs o rentadors també es van dictar diverses normatives de sanitat pública relacionades amb les condicions que calia que es complissin, ja que els moviments higienistes associaven moltes malalties a la qualitat de l’aigua.
Els safareigs, un espai de socialització per a les dones
Els safareigs es van convertir en un lloc de socialització femenina, un espai de tertúlia mentre les dones rentaven. Era un lloc íntim on s’explicaven les seves coses i les que passaven al seu voltant. Al llarg dels anys, van anar sorgint tot un seguit de paraules, frases fetes i refranys, aportacions que aquesta feina ha fet al folklore popular català: fer safareig, passar bugada, perdre un llençol a cada bugada, Ai, Senyor! Tanta roba i tan poc sabó!, etc.
Un servei i un negoci
En alguns safareigs hi havia calderes amb aigua calenta i lleixiu i els mossos de safareig traginaven galledes per blanquejar la roba. Es cobraven unes quantitats mòdiques per l’ús del safareig, del lleixiu o l’aigua calenta, fet que permetia que es mogués el negoci. Algunes bugaderes fabricaven el propi sabó i lleixiu i el venien; així desenvolupaven una petita activitat en paral·lel per complementar la seva minsa economia.
Safareig de la font de les Canelles, a Santa Coloma de Queralt. Foto: Lucien Roisin Besnard. Arxiu de l’Associació Cultural Baixa Segarra.
En algunes poblacions, com ara Manlleu, hi havia un mosso que es dedicava a escalfar aigua i oferir-la en galledes, sobretot a l’hivern, perquè les dones, que rentaven la roba amb aigua ben freda, de tant en tant hi fiquessin les mans per refer-se del fred. Les mans d’aquestes dones acabaven plenes de penellons i clivelles, no només pel fet de tenir-les sempre en remull, sinó perquè estaven en contacte amb productes nocius com la sosa, el lleixiu i el blavet.
Els safareigs eren un espai de treball on es feia una feina molt dura, poc valorada i amb el pas del temps oblidada
En altres indrets, com a Caldes de Montbui, ja rentaven amb aigua calenta de manera natural. A les zones més rurals, les dones havien de buscar rius, torrents i fonts, allunyats gairebé sempre de la zona urbana, carregar la roba, preparar el seu propi sabó i, un cop allà, buscar una pedra on picar. Refregaven la roba agenollades i en unes condicions climàtiques que no sempre eren les més idònies. La duresa d’aquesta feina era ben notable i no sols per l’esforç físic que calia per realitzar-la, sinó també per la càrrega que s’havia de portar. A banda del caixó o la fusta per agenollar-se, havien de dur un cistell o farcell per transportar la roba, la pastilla de sabó, la galleda per remullar la roba, un cossi per portar-hi el lleixiu i el picador de fusta per estovar la roba.
Amb la canalització de l’aigua a les llars, la introducció dels safareigs a les cases i, posteriorment, l’arribada de les rentadores elèctriques, el safareig com a servei públic va deixar de funcionar, els rentadors es van anar abandonant i l’activitat es va restringir a l’àmbit privat. Però fins fa relativament poc les rentadores eren un article de luxe i, tot i la seva introducció a les llars a mitjan segle XX, no tothom gaudia d’aquest aparell. A banda del preu, calia tenir en compte les necessitats tècniques de l’aparell i les condicions que requeria per fer-lo servir, i és que molts habitatges no disposaven d’aigua corrent i, per tant, era impossible que hi hagués cap rentadora.
Les bugaderes d’Horta
A Barcelona van tenir molta anomenada les bugaderes d’Horta, en una zona abundosa en aigua i petites basses, que s’aprofitaven per rentar la roba que portaven de Barcelona. Al crit de «La bugadera! Qui té roba per rentar?», les bugaderes anaven carrer per carrer, sobretot a les zones benestants, recollint amb els seus carretons roba per rentar, i la retornaven un cop neta. Portaven la roba als safareigs, que acostumaven a tenir dipòsits independents, l’un per ensabonar-la i l’altre per esbandir-la. Només a Horta, hi va haver més de vuitanta negocis de bugaderia, i el carrer d’Aiguafreda es va convertir en una de les zones d’Horta amb més bugaderies. Hi va haver autèntiques nissagues de bugaderes de fins a tres i quatre generacions.
Les primeres rentadores
Des de mitjan segle XIX hi ha referències històriques de la fabricació de rentadores de roba no automàtiques a diferents països europeus, on va començar la tendència de rentar la roba en caixes de fusta que es feien girar mitjançant una maneta. Tant mares com filles feien torns durant hores i hores per poder accionar aquestes rudimentàries rentadores de fusta.
Les primeres rentadores van significar un avantatge limitat respecte al mètode manual de dur a terme aquesta tasca. La seva maquinària era poc precisa i complicada d’utilitzar, i molt cara. Les primeres rentadores elèctriques perdien aigua amb facilitat, de manera que sovint s’hi produïen curtcircuits. Disposaven d’uns tambors dotats d’unes pales a l’interior que feien voltes, només rentaven i encara no centrifugaven per esbandir. S’hi havia de posar l’aigua manualment i el sabó per la part superior, i un cop s’havia rentat la roba, es treia, ben molla i ensabonada, i es portava al safareig o rentador per esbandir-la.
Havien de passar encara unes quantes dècades perquè el que havia començat com un procés lent de millora arribés a ser una veritable revolució que afectés profundament la vida quotidiana a les llars del segle XX. La invenció de la primera rentadora elèctrica fou obra de l’enginyer nord-americà Alva John Fisher (1862-1947). Aquesta màquina fou construïda amb un tambor, al qual es tirava aigua i sabó per rentar la roba. De la mateixa manera que en les rentadores actuals, aquesta màquina accionava un motor elèctric incorporat i permetia rentar més quantitat de roba, amb la qual cosa es va popu- laritzar molt ràpidament als Estats Units. La rentadora de Fisher va començar a ser comercialitzada l’any 1908 amb el nom de «Thor, el poderós» per la Hurley Machine Company de Chicago i l’Upton Machine Company de Michigan, precursora de Whirlpool.
Rentadora Filip Mafrans, d’abans del 1920, fabricada a Leuven (Bèlgica). Segueix el disseny de les rentadores manuals del segle xix, però la força motriu ja és generada per un petit motor elèctric extern. Quan es feia la bugada s’havia d’anar amb compte a no esquitxar el motor. Foto: Arxiu mNACTEC.
La indústria va evolucionar i es va inventar la rentadora automàtica: els aparells s’omplien i es buidaven d’aigua de manera automàtica en comptes de fer-ho amb una mànega. El primer model del mercat va ser la Lavamat, que el fabricant alemany d’electrodomèstics AEG (Companyia Elèctrica General), sempre a l’avantguarda de la tecnologia en diferents ginys per a la llar, va patentar l’any 1958. A diferència dels seus predecessors, no només rentava la roba, sinó que també l’escorria, de manera que l’usuari s’estalviava de fer aquesta feina tan feixuga.
Va caldre temps, millores tècniques, i l’arribada de l’electrificació perquè la rentadora aconseguís ser una revolució a les llars
A partir de la dècada dels anys trenta, a Catalunya ja van aparèixer llibres sobre l’electrificació de les llars i, a més, es feien xerrades radiades que parlaven d’aquesta qüestió. Així mateix, es van començar a difondre un seguit d’electrodomèstics, tot i que de manera lenta, per la inversió que requeria la compra dels aparells i el consum d’electricitat que comportava fer-ne ús.
Elia Garci-Lara Catalá i el safareig mecànic
El 1890, la valenciana Elia Garci-Lara Catalá va registrar la patent d’un safareig mecànic de roba, una bugaderia que incloïa, entre altres màquines, una per rentar i una altra per planxar. En una primera fase, aquesta màquina classificava la roba segons diversos criteris, com el client, el gènere i el grau de brutícia, per passar a continuació al rentat amb lleixiu, l’ensabonada, l’aclarida, l’escorreguda a través d’un hidroextractor centrífug i l’assecatge a l’aire lliure o bé amb aire calent procedent d’una estufa. I fins i tot després planxava, plegava i premsava la roba neta. La patent de cinc anys va expirar sense que l’invent hagués tingut gaire èxit.
Els antecedents de la rentadora
- 1767: Jacob Christian Schäffer va obtenir una patent per a una rentadora que era una caixa de fusta dotada d’unes pales que feien voltes, on s’afegia l’aigua i el sabó; d’aquesta manera, s’estalviaven rentar la roba, però no pas esbandir-la, cosa que s’havia de fer al rentador o directament al riu.
- 1782: Henry Sidgier va obtenir una patent britànica per a una rentadora amb un tambor giratori.
- 1851: L’americà James King va inventar la primera rentadora d’estil modern, però s’accionava amb les Disposava d’un tambor per rentar la roba, on s’introduïen l’aigua i el sabó. La roba es rentava per efecte de l’agitació amb la barreja.
- 1858: Hamilton Smith va desenvolupar algunes millores a la rentadora de King, com ara la rotació del tambor de la rentadora en els dos sentits per maximitzar l’efecte del rentat.
- 1862: Richard Lansdale va exhibir la seva «rentadora giratòria compacta», patentada a l’Exposició Universal de Londres.
- 1890: La valenciana Elia Garci-Lara Catalá va inventar i patentar una rentadora-assecadora-planxadora.
La revolució a la llar
Amb l’arribada de l’electricitat a les cases s’hi van introduir nous aparells elèctrics que en van elevar el confort i, així, la vida privada es va transformar de mica en mica, especialment per a les dones, que a poc a poc van tenir més possibilitats de compaginar la vida laboral i les tasques domèstiques que els assignava la societat de l’època. L’autèntic boom es va produir als anys seixanta amb la gran irrupció dels principals electrodomèstics, que van significar una revolució en les tasques domèstiques i van contribuir a alleugerir les dures feines que assumien les dones. En el cas de la rentadora, a més d’una revolució domèstica, va comportar un canvi d’hàbits i una millora de la higiene.
A partir dels anys seixanta la rentadora es va convertir en l’equipament domèstic de primera generació amb l’índex de penetració més alt a les llars de l’Estat espanyol, les quals també s’omplien a poc a poc d’altres electrodomèstics, com el televisor i el frigorífic. Tot seguit, les famílies començaran a adquirir també els primers cotxes, un fet que demostra que una part dels costums socials del país estava en plena transformació. A les cases, els nous aparells elèctrics van elevar el confort a nivells impensables fins aleshores.
El mercat de la rentadora ha estat en contínua evolució i implementació d’innovacions tècniques; la publicitat de cada marca feia ressò dels seus avenços. Però va caldre esperar fins als anys noranta per veure arribar al mercat les rentadores amb diferents programes de rentat. Gràcies als microprocessadors que es van incorporar a les màquines, l’usuari pot escollir el programa més adequat per a cada tipus de teixit, amb el temps i la temperatura adaptats.
Actualment, i gràcies a la microelectrònica, alguns models deixen la roba eixuta. Fins i tot hi ha controls a distància, mesuradors de temps, sensors que limiten la velocitat i la temperatura, i algorismes de recol·locació de la roba per evitar vibracions excessives durant la centrifugació. Però el futur és per a les rentadores que gastin menys aigua i energia. Fa uns anys, l’empresa Xeros i la Universitat de Leeds (Anglaterra) van patentar una rentadora que només necessita un got d’aigua per rentar i utilitza un granulat de plàstic que renta la brutícia i les taques de la roba. Un seguit de proves, fetes seguint protocols de la indústria mundial per evidenciar que la tecnologia compleix els alts estàndards previstos en la indústria de la neteja, demostren que el procés pot eliminar pràcticament tot tipus de taques quotidianes tan eficaçment com els processos que ja coneixíem, alhora que deixa la roba fresca i suau. A més, la roba surt del procés gairebé seca i això redueix la necessitat d’assecadores.
La rentadora a la publicitat
Els anys seixanta van ser d’auge i renovació del món publicitari. La ràdio va abandonar el lloc d’avantguarda en favor d’altres mitjans com la premsa, els cartells i les tanques publicitàries. La publicitat va tenir un paper important com a forma de comunicació de masses que vol influir en les pautes de consum. Totes les companyies d’electrodomèstics es van llançar a anunciar els seus productes. A més, es van començar a treballar les connexions de la psicologia amb el món de la comunicació publicitària i del consum per aprofitar-les en la creació d’eslògans.
Tedi, l’aparell per a la dona virtuosa
La primera rentadora mecànica catalana. La primera rentadora mecànica fabricada a Catalunya va ser la TEDI (Talleres de Especialidades Domésticas e Industriales), que es fabricava a Barcelona a meitat dels anys 1950 en uns tallers a Sant Andreu, amb llicència de la italiana Riber.
Tenia la particularitat que es podia llogar per hores. Com va passar amb totes les marques de l’època, als anys cinquanta i seixanta la publicitat de TEDI va resultar molt eficaç. En el seu eslògan «Lavadora TEDI. Cómoda. Práctica. Económica. Elegante. El lavado perfecto por su forma ovoide» es pot copsar l’ús del llenguatge amb doble intencionalitat: per descriure el producte i per valorar, al mateix temps, com havia de ser la dona virtuosa.
Crolls, la rentadora made in Reus
La capital del Baix Camp va acollir la primera fàbrica de màquines de rentar automàtiques de l’Estat. En el mateix moment en què a Saragossa l’empresa Balay, especialitzada a comercialitzar transformadors de ràdio, començava a vendre rentadores, al Reus de la postguerra un grup d’emprenedors va posar en marxa una companyia de rentadores. Amb les inicials dels cognoms dels cinc socis inicials (Cañadell, Ruano, Lozano, Llevat i Solé, tots ells reusencs, i alguns amb àmplia trajectòria en el ram del tèxtil o de l’electricitat) van posar nom a la marca: Crolls.
Centrifugadora elèctrica Crolls. Foto: Arxiu mNACTEC.
Era un moment molt dur d’autarquia econòmica, i una rentadora no era pas un article de primera necessitat. Adreçat, doncs, a les famílies que podien permetre’s aquell luxe, l’empresa va presentar l’aparell en societat a la Segona Fira de Mostres celebrada a Barcelona l’octubre del 1948.
A la dècada del 1960 l’empresa va experimentar una acceleració productiva, acompanyada en tot moment d’una gran presència publicitària en els mitjans de comunicació de l’època, especialment a La Vanguardia, amb eslògans molt encertats en la societat de l’època, com «Vostè senyora por tenir una Crolls». Era l’època del desarrollismo i aquesta rentadora va aconseguir fer-se un lloc a gran part de les llars espanyoles.
Crolls va fer fortuna gràcies també a eslògans publicitaris molt aguts, com ara «Vostè senyora pot tenir una Crolls»
En la dècada del 1970, Crolls fabricava set mil rentadores l’any i tenien contractades més de tres-centes cinquanta persones. Va ser un motor econòmic important a la comarca. Aquest fou, també, el període en què la companyia va posar en marxa una política de grans inversions i d’expansió internacional de la marca. Paral·lelament, l’expansió física de la companyia va anar acompanyada de l’aposta per nous productes: a banda de rentadores, s’hi fabricaven altres electrodomèstics com ara assecadores, rentaplats i aparells d’aire condicionat. Després d’accions reivindicatives, tancaments, reunions i manifestacions, la Crolls va tancar definitivament l’abril del 1984.
Bru, la primera amb turbina
Un exemple del desenvolupament econòmic català a partir de l’esforç personal i familiar. L’any 1955, a la Fira de Mostres de Barcelona, es presenten les rentadores Crolls (Barcelona) i Mobba (Badalona) a més a més d’Edesa (Mondragón), Otsein (Bergara) i Balay (Saragossa). Però el model revolucionari va venir el 1956, de la mà de Lavadoras Bru. Aquesta marca va néixer a Barcelona l’any 1934 de la mà d’Alfons Bru, que va iniciar un petit taller dedicat a la fabricació de planxes de mica per a la roba. Després de la Guerra Civil i amb la incorporació del seu fill, Lluís Bru Fenosa, es va ampliar el negoci familiar.
Lluís Bru va revolucionar el mercat espanyol amb la primera rentadora amb turbina, que incorporava un braç que removia l’aigua. Però el veritable creixement de la companyia va arribar amb la rentadora que feia tot el programa de rentat de manera totalment automàtica entorn de l’any 1964 i de les successives campanyes de publicitat a la premsa i, sobretot, a la televisió. Va ser una de les empreses que van incidir més en la publicitat per a vendre els seus productes, amb nous sistemes de màrqueting (demostracions en públic als entreactes del Liceu) i nous sistemes de finançament (deixaven les rentadores a prova a les cases durant vuit o deu dies).
Rentadora Bru, model Comfort A 100, fabricada per Electro Mica SL l’any 1957, amb càrrega superior i dos braços interiors. Arxiu mNACTEC.
Davant de l’èxit i la demanda del mercat, el taller de Sant Gervasi aviat es va quedar petit i es van traslladar a una planta de 45.000 m2 a Viladecans, que a la dècada dels anys setanta va arribar a ocupar més de 1.000 treballadors. L’empresa Bru es va convertir en un clar exemple del creixement que va experimentar l’economia catalana al llarg del segle XX, en què un petit negoci familiar es va convertir en una de les empreses més importants de l’Estat espanyol.
A principis dels anys vuitanta la crisi va afectar l’empresa, que es va acabar fusionant amb d’altres del mateix ram, com Corberó, Kelvinator i New-Pol. El consorci d’aquestes empreses va funcionar fins a l’any 2000, quan va passar a ser propietat de la cadena de botigues d’electrodomèstics Expert.
El conill, emblema del lleixiu
L’empresari del lleixiu Casamitjana va encarregar a l’artista polifacètic Apel·les Mestres el logotip comercial. A finals del segle XIX hi havia molta població analfabeta i Mestres va dissenyar un conill que ajudaria a identificar fàcilment la marca. El conill aviat es va associar al lleixiu i es va convertir en un dels emblemes de la publicitat a Espanya.
El lleixiu, un desinfectant universal
Un producte senzill, barat i molt eficaç que transforma radicalment la higiene de les llars
De la mateixa manera que antigament s’havia rentat roba amb cendra, també existia un lleixiu casolà per a la roba més bruta; s’obtenia afegint aigua bullent al carbó vegetal. Aquest procediment ja conegut a l’antiga Roma va arribar a finals del segle XVIII i mitjan XIX sense grans canvis. Es necessitava cendra fina i aigua clara. L’aigua s’escalfava i es dissolia en la cendra, de manera que la barreja resultant, un cop filtrada, tenia un efecte de lleixiu, en un procés químic en què la cendra, que conté carbonat potàssic, reaccionava amb els àcids grassos acumulats a la roba bruta i es produïa la saponificació. També hi havia qui enmig de la cendra posava un brot de llorer perquè la roba fes més bona olor.
Ara bé, el lleixiu fet de cendres netejava però no tenia una acció blanquejant. Aquesta acció la va descobrir en l’hipoclorit de sodi el químic francès Claude Louis Berthollet l’any 1785. Berthollet era director de tint dels Gobelins, una prestigiosa manufactura de París consagrada a la producció de tapissos per a la casa reial. A Javel, un petit poble a la riba del Sena, va descobrir una substància amb increïbles propietats blanquejants. Es tractava de l’hipoclorit de sodi. Berthollet la va anomenar eau de Javel i a partir d’aquí va començar a utilitzar-se exclusivament a la indústria tèxtil per blanquejar els teixits de cotó.
L’any següent del descobriment de Berthollet, i amb el suport financer del comte d’Artois, es va fundar una fàbrica química a Javel que va explotar el procés de decoloració del clor desenvolupat per Berthollet i va produir el lleixiu d’hipoclorit potàssic, un líquid fet a base de clor amb un alt poder blanquejador. Anys després, el 1799, el químic escocès Charles Tennant va descobrir el procediment per transformar l’aigua de Javel en pols que s’afegia a la bugada. Aquesta pols va permetre, a més, crear el primer full de paper de color blanc; fins aleshores, el paper havia estat sempre d’un color groguenc.
El farmacèutic francès Antoine Germain Labarraque va revisar la fórmula del comte d’Artois uns anys més tard i va canviar el potassi per sodi. D’aquesta manera, el 1820 naixia la fórmula del lleixiu modern que ens ha arribat fins a l’actualitat. Una dècada després, a Anglaterra es produïen més de mil cinc-centes tones anuals del blanquejador en pols de Tennant i es difonia l’eslògan publicitari «Mai el blanc fou tan blanc». Sens dubte, havia començat l’era del lleixiu.
Conejo, una marca històrica
Durant un temps, però, el lleixiu casolà encara va conviure amb l’industrial. Però la difusió d’aquest últim va fer que l’activitat artesanal de desinfecció i blanqueig de la roba s’acabés i s’imposés el lleixiu comercial. El 1889 es va començar a vendre la primera ampolla del primer lleixiu comercialitzat a Espanya, el de la marca Conejo.
Efectivament, les primeres ampolles de lleixiu Conejo van arribar a finals del segle xix de la mà de l’empresari Salvador Casamitjana, fundador a Sants de l’empresa familiar Casamitjana Mensa per comercialitzar el producte amb el nom de Conejo-Estrella.
En un primer moment el lleixiu Conejo es venia a granel i era distribuït amb carros per tot el país. Aviat l’extraordinària acollida del producte, molt valorat tant pel poder blanquejador com pel de desinfecció, així com pel baix cost, el va convertir en un producte indispensable a les llars. L’alta demanda va fer que el local de l’empresa a Sants aviat quedés petit, i la factoria es va traslladar a Montgat, en un local més gran.
El 1967 el lleixiu va passar a envasar-se en ampolles de plàstic i deixaren d’utilitzar-se les tradicionals ampolles de vidre retornables. El 1973 creen el primer lleixiu destinat únicament a la roba, el lleixiu Neutrex, que irromp al mercat espanyol amb força.
Deu anys més tard, el 1977, Casamitjana Mensa és adquirida per l’empresa californiana Clorox, líder del mercat americà de lleixius. Un any més tard la marca Conejo esdevé la primera marca de lleixiu que s’anuncia per televisió. L’any 1984 neix el producte Estrella, un lleixiu que incorpora detergent per garantir la neteja i la desinfecció, i es converteix en tota una revolució al mercat i un dels productes més utilitzats actualment. Més tard, surt Estrella Pino, la primera varietat perfumada del lleixiu.
Actualment l’empresa pertany a la multinacional alemanya Henkel i és líder en la comercialització de lleixiu a Espanya amb les tres marques: Conejo, Neutrex i Estrella. L’Estat espanyol, potser per la llarga tradició, és el segon gran consumidor de lleixiu d’Europa i el cinquè de tot el món.
El lleixiu antisèptic i les epidèmies
El 1801, Pierre-François Percy va apreciar el poder higiènic i antibacterià del lleixiu i va introduir-ne l’ús a l’hospital Hôtel-Dieu de París per fer la neteja. El resultat es va veure després d’uns mesos d’aplicar el lleixiu diluït amb aigua al terra i als llits de metall: es va reduir la mortalitat per infeccions d’una manera increïble.
A finals del segle XIX, Louis Pasteur va descobrir que els microorganismes són els causants de les malalties infeccioses i va demostrar que l’aigua de Javel era l’antisèptic més eficaç per erradicar els gèrmens. I durant la Primera Guerra Mundial fou l’antisèptic més utilitzat als hospitals de campanya per a la desinfecció de ferides. Aviat es va veure la utilitat del lleixiu per desinfectar la roba en un moment en què la gent no es dutxava diàriament com ara i les epidèmies de tot tipus eren habituals.
L’any 1897 es va fer un ús massiu de lleixiu a l’aigua del comtat anglès de Kent per erradicar una epidèmia de tifus. Malauradament, el producte ha tornat a ser essencial a les nostres vides per la recomanació d’utilitzar-lo per desinfectar superfícies i objectes, i impedir així la transmissió del coronavirus.
L’ampolla groga inconfusible
Durant una part del segle XX el lleixiu es venia en envasos blancs. Però davant del perill d’intoxicació en ser confós amb la llet o altres envasats similars que s’havia donat en algunes ocasions, en certs països es va promulgar una llei que feia distribuir el lleixiu en ampolles d’un altre color, usualment groc.
De la cendra al detergent
La indústria dels sabons i dels detergents té un llarg recorregut. Algunes marques emblemàtiques que exporten avui arreu del món van néixer a Catalunya.
Antigament s’utilitzava cendra per rentar. El carbonat potàssic de la cendra reacciona amb els greixos de la roba bruta i provoca la saponificació; de fet, actua com a blanquejant d’una manera similar al lleixiu. Sabem que ja els pobles clàssics elaboraven sabó a partir d’aquesta matèria. El procés de síntesi química era relativament senzill: s’obtenia bullint les cendres amb greixos d’animal i aigua.
Més endavant, a Marsella, durant el segle ix, i a Venècia, Savona i Gènova, durant el segle xv, el sabó formava part d’importants transaccions comercials. Nicolas Leblanc, el 1791, va descobrir un mètode barat per fabricar sabó a partir de la sal. Però ni el sabó serà un producte d’ús generalitzat ni la saboneria podrà ser qualificada com una activitat industrial fins ben entrat el segle XIX. La industrialització ha tingut un paper determinant en la transformació de la indústria sabonera, que no es consumeix massivament fins que no esdevé un producte barat.
L’historiador Ramon Ramon també relaciona el creixement del consum de sabó de finals del segle XVIII i principis del XIX amb la millora del nivell de vida, que incideix positivament en l’atenció a la higiene personal. Aquesta necessitat creixent de més producte per al consum diari fa que s’abandoni la producció casolana i creixi la demanda i el consum de sabó produït de manera industrial. Hi ajuden també, i de manera extraordinària, les investigacions de Pasteur, que demostren que la higiene personal reduïa l’expansió de les malalties.
Però el que va significar una veritable revolució per a la indústria sabonera va ser la introducció de noves matèries al llarg del segle XIX. Els ingredients representaven un 70-80 % dels costos de la fabricació. La introducció de matèries més eficients i econòmiques va permetre la producció a gran escala. L’accés a aquestes serà el que determinarà l’èxit de les empreses saboneres.
A mitjan segle XIX, les principals indústries saboneres peninsulars es troben a Badajoz, Madrid, Sevilla, Màlaga i Balears. Badajoz, Madrid i Sevilla s’havien desenvolupat gràcies al mercat interior, mentre que Màlaga i Mallorca devien bona part de la seva preeminència al mercat antillà. En sisè lloc, hi havia Barcelona, que produïa per al mercat interior.
Les innovacions tecnològiques vingudes amb l’arribada del vapor també van significar un canvi: la indústria barcelonina inicià un intens procés modernitzador a partir de la dècada de 1870, cosa que va possibilitar l’exportació al mercat antillà. Després del 1880 ja s’havien convertit en la principal i pràcticament única exportadora de sabó als mercats d’ultramar.
El sabó Rocamora
El triomf exportador de Barcelona pertany pràcticament a una sola empresa: la Rocamora. El 1879, les seves exportacions representaven més del 65% de tot el sabó exportat per la duana de Barcelona. Vint anys després, aquest percentatge havia augmentat al 95%.
A començaments de la dècada de 1890, els Rocamora produïen anualment més de vuit mil tones de sabó. En el mateix període, la raó social Lizariturry y Rezola, de Guipúscoa, una altra de les grans empreses saboneres del moment, tenia una capacitat de producció d’entre tres mil i 3.600 tones de sabó l’any, força inferior a la dels saboners barcelonins. El 1903, el Syndicat des Fabricants de Savon de Marseille atorgava a les saboneries més importants de la capital provençal una producció anual de deu mil tones. Aquell mateix any, els Rocamora n’estaven produint 6.236, gairebé el 63 % del que feien els grans saboners marsellesos!
Detersolín
Fou el primer sabó líquid específic per a rentadores fabricat a Espanya, per Alcornordeman, SA, fundada el 1943 com a fabricant de detergents, productes de neteja en general i sabons amb el nom de Jabones Casado. L’any 1973 creen el seu producte estrella: Detersolín Automáticas.
Lagarto
El famós sabó Lagarto el va començar a fabricar l’empresa basca Lizariturry y Rezola, que va posarse en contacte amb Peter Krebitz per dissenyar la seva fàbrica de sabó, una de les més modernes del continent europeu; Alfons XIII la va visitar el 1924. El sabó Lagarto es va popularitzar gràcies a la impressionant campanya de disseny i comunicació del dissenyador Pedro Antequera Azpiri, que va convertir els seus cartells en obres d’art.
El procés d’obtenció
El sabó és el resultat de combinar, en una caldera, un greix i un àlcali. Quan el greix es combina amb la potassa s’obté sabó tou; quan ho fa amb la sosa s’obté sabó dur. La descripció més antiga sobre les saboneries procedeix dels grans enciclopedistes, Diderot i D’Alembert, que publiquen a la seva Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et métiers, del 1775, una descripció de com és una fàbrica de sabó.
A partir de la dècada de 1880, i pel que fa als sabons de Marsella, el sabó marbrat deixava pas a l’unicolor o sabó blanc escumós, produït amb olis de llavors oleaginoses exòtiques (cacauet, coco o copra) i amb sosa Solvay. Però, en especial, va ser l’augment del comerç d’olis de coco i palma, juntament amb la incorporació d’altres matèries auxiliars, el que va tenir un impacte més fort, perquè els olis de coco i palma tenen una gran facilitat per saponificar-se, generen una gran quantitat d’escuma, tenen més capacitat per absorbir matèries de càrrega i, per tant, permeten uns rendiments alts.
Els saboners francesos, britànics, alemanys o belgues, per esmentar els més importants d’Europa, no van parar d’extreure seus, llavors de cacauet, coco o palma de les possessions colonials, i de fer comandes, al mateix temps, de carbonats sòdics o soses càustiques a les indústries químiques. Com a resultat d’això, al llarg del segle XIX, i especialment des de l’últim terç, el comerç
internacional de noves matèries oleaginoses i àlcalis artificials va experimentar una expansió extraordinària.
Neix el detergent sintètic
A principis del segle XX, els químics alemanys Geisler i Bauer van descobrir el procediment per fabricar sabó en pols. El 1907, la companyia Henkel, de Düsseldorf, va començar a vendre el primer detergent en pols del mercat; consistia en una mescla de sabó tradicional al qual es van incorporar perborat i silicats sòdics. Es denominà amb les tres primeres lletres de cada ingredient: Persil. També van ser alemanys els primers a fer sabó sintètic i detergents, durant la Primera Guerra Mundial.
Abans d’això s’emprava sabó d’escates, és a dir, sabó ratllat, una primera «revolució» dins del sabó de rentar roba ja que es dissolia a l’aigua molt més fàcilment que el sabó en pastilla. A Catalunya, la dècada de 1930, just abans de la guerra, van començar a aparèixer els detergents en pols: Netisuau, fabricat a Sabadell; Copos Lux, Libel, etc. La guerra va aturar aquesta producció que, com en altres camps, va esdevenir un parèntesi d’uns vint anys fins que es va tornar a produir i popularitzar. Norit, per exemple, apareixerà el 1944.
Manuel Luque va ser l’ideòleg d’un lema trencador, el famós «Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo»
Quan aparegueren les rentadores automàtiques es creà una demanda progressiva de substàncies més actives i que es comportessin millor en aigües dures (més riques en ions de calci), ja que disminuïen la hidrosolubilitat del sabó. Abans això arrossegava el sabó, cosa que minimitzava el temps de contacte que tenia amb la roba. Així va ser com van aparèixer al mercat domèstic productes detergents d’origen industrial, que van anar incloent mescles de tensioactius amb altres substàncies (coadjuvants, com ara polifosfats, silicats, carbonats i perborats, i agents auxiliars inclosos, com ara enzims, substàncies fluorescents, estabilitzadors d’espuma, colorants i perfums). Els primers detergents d’aquest tipus, derivats del benzè, s’utilitzaren àmpliament als anys quaranta i cinquanta del segle passat, però no eren solubles ni biodegradables, cosa que els feia molt contaminants. Una segona generació de detergents, els alquilsulfonats lineals, són menys tòxics, ja que són biodegradables.
A partir del 1950 els productes basats en el sabó van ser gradualment substituïts per detergents sintètics, que funcionaven molt bé per eliminar taques, i es van convertir en un producte comú a totes les llars. Aquesta indústria es va desenvolupar extraordinàriament, amb la producció de sabons en pols, suavitzants, blanquejants, productes llevataques, detergents concentrats, etc.
La sosa Solvay
L’ús de la sosa Solvay va permetre abaratir considerablement el procés de fabricació dels detergents, ja que aquest producte en potencia considerablement els efectes. Aquest producte de gran importància industrial rep aquest nom pel químic belga Enric Solvay, que va desenvolupar un mètode per a la producció de carbonat de sodi (el que es coneix tradicionalment com a sosa) i va inventar la torre Solvay de carbonatat, en la qual una solució de sal d’amoníac es pot mesclar amb diòxid de carboni. El 1861 va adquirir la primera patent per a la producció de sosa i va fundar empreses en diversos països, entre els quals hi havia Catalunya.
Detergents catalans emblemàtics
L’any 1922 Antonio Marca Caricchio va crear una empresa dedicada a la comercialització de tints d’ús domèstic, Tintes Iberia. L’empresa, Industrias Marca, va assolir un gran èxit amb el tint domèstic Iberia, en un temps en què la roba s’aprofitava molt i que, per tant, tenyida de nou, es podia fer servir durant molt temps.
L’empresa va crear altres productes d’èxit, com l’insecticida Orión (1928), el primer fabricat a Espanya. El 1944 treuen al mercat el detergent Norit, amb el seu popular símbol, el borreguito, amb un famós cartell obra de Josep Sala Llorens, acompanyat d’una cançó que s’escoltava molt a la ràdio i d’un lema que associava al detergent el component de la suavitat, i que no era sinó
la qualitat: «Si usa Norit ya usa lo mejor».
Dècades més tard compren la marca Gior (Roig al revés), creada per Isidoro Roig Pla, i el seu lema: «Un poco de pasta, basta», així com la famosa cera Alex. Avui el Grupo AC Marca integra altres submarques com Ceys, Yak, Giorgi, Mum, Hidrogenesse o Aftersun. Les fàbriques de productes de la llar i higiene personal són a Bigues i Riells i a Sant Llorenç d’Hortons.
La sensacional campanya de Manuel Luque
A Granollers, l’any 1934, Joan Camp Uñó va fundar una empresa de sabons que fabricava inicialment lleixiu i sabó d’escates. La Camp es va fer famosa quan els propietaris van contractar Manuel Luque, un directiu canari, per professionalitzar la direcció i reflotar la companyia en un moment en què passava per serioses dificultats després del fracàs de la política de preus baixos que havien impulsat. Luque va ser l’ideòleg d’una estratègia publicitària trencadora a Espanya, d’inspiració nord-americana, amb la famosa sentència: «Busque, compare y si encuentra algo mejor, cómprelo», i d’un pla de viabilitat que va permetre capgirar els números de Camp en només divuit mesos.
El pla de viabilitat va anar sobre rodes i en poc temps productes en pols com Colon i Elena ja tenien una quarta part de la quota de mercat espanyol, en competència amb gegants internacionals com Unilever o Henkel. L’empresa va ser un dels motors econòmics del Vallès Oriental els anys vuitanta i, finalment, el 1989, els germans Camp van optar per vendre-la a l’alemanya Benckiser. Deu anys després, Reckitt i Benckiser es van fusionar i van establir la societat que actualment controla la fàbrica i continua fent els detergents originals, com ara Colon, Elena i Flor.
Per saber-ne més
Castellà i Perarnau, Raquel. Museu Presenta: «Les bugaderes: eines i ofici». Museu d’Història de Catalunya, Barcelona, 2019.
Castellà i Perarnau, Raquel. Recull gràfic de Roda de Ter (1870-1977). Editorial Efadós, el Papiol, 2015.
Castellà i Perarnau, Raquel (dir.). El safareig públic de Caldes de Montbui. Fer bugada, sabó i lleixiu. (DVD). Caldes de Montbui, 2015.
Martínez Mart ínez, Isabel. «Vostè senyora pot tenir una Crolls». Història de la fàbrica Crolls de Reus. Arola Editors i Edicions del Centre de Lectura, Reus, 2016.
Ramon-Muñoz, Ramon, «La indústria sabonera de Barcelona en el context saboner espanyol, 1856- 1935», a Roca, J. (coord.) La formació del cinturó industrial de Barcelona, Institut Municipal d’Història de Barcelona i Ed. Proa, 1997.
Ramon-Muñoz, Ramon, «Los Rocamora, la indústria jabonera barcelonesa y el mercado colonial antillano (1845-1913), a Revista de Historia Industrial, núm. 5. Universitat de Barcelona, 1994.
Tatjer , Mercè, «La electricidad en el lavado de la ropa doméstica y colectiva». VI Simposio Internacional de Historia de la Electrificación. Universitat de Évora, 2019.